Sortim de Barcelona en un dia força tapat i en arribar a la Plana de Vic, segueix ennuvolat i boirós. Camí de Bracons ens aturem a esmorzar a Sant Pere de Torelló i sembla que el temps vagi millorant una mica.

El bus ens deixa al coll de Bracons. Tot resta cobert d'una capa de neu caiguda aquesta nit que li dona una imatge desconeguda per a nosaltres en aquestes contrades.

Comencem l'itinerari amb la senzilla grimpadeta que des del mateix coll s'enfila a buscar el corriol que per un bosc de fagedes i boixos ens porta al coll de Sant Bertomeu. El bosc cobert de neu i la boira, li donen un caire hivernal a l'excursió.

Deixem a l'esquerra el camí que va a Vidrà i seguim el camí de flanqueig fins a la font Tornadissa, una bona raconada on sovint hi ha bestiar, però que avui amb la neu resta solitària. Deixem aquest tram de bosc per entrar ja en terrenys de prats que s'enfilen fins la carena. Quan el corriol, poc visible per la neu, canvia de vessant, entrem de nou al bosc situat a cara nord, on la neu hi és més present, però sense representar un problema en cap moment.

Arribats al cim, podem dir que no es veu un borrall. La boira no es mou. Llàstima, doncs la vista des  d'aquest cim és un privilegi (...tant fa!! excusa per a tornar-hi).

Desfem el camí amb alguna que altra relliscada degut a la neu que en les parts baixes ja fangueja. Tenim la sort de que el dia es va destapant i abans d'arribar de nou al coll de Bracons, ja podem veure La Garrotxa i cims fronterers, Osona, el massís del Montseny, etc...

Si bé l'excursió d'avui ens ha negat la vista des del cim, sí que podem afirmar que ens ha obsequiat amb un recorregut fantàstic per uns boscos nevats.

Pep Molinos

PUIGSACALM?

Sí, esperàvem un dia lleig. Bé... maco no va ser, però sí impressionant.  Ningú s’ho creia, estàvem al cim de la garrotxa i amb neu sota els peus. El començament va ser difícil, algú ja pensava en retirar-se, -no, home no, que acabem de sortir!!!!

Continuàrem. Després la meteo ens va regalar una boira intensa, que accentuava el silenci i ens feia parlar entre nosaltres amb la veu apaivagada per no destorbar aquell moment.

Al cim hi érem tots.

Ah, caram! ara toca baixar. Hi va haver totes les relliscades possibles i en arribar al bus, tots ens vam mirar!!!!, portàvem el “culete” enfangat. Semblava que anéssim cag... no!  era fang i, com sovint passa a l’acabar una excursió, va sortir el sol, just perquè aquell fang passés d’estat líquid a sòlid i no embrutéssim els seients.

Bé, crec que podem dir que hem fet la primera hivernal al Puigsacalm.

I això que som els de senderisme!

Fins la propera que us vull veure a tot@s.

Pere Mansilla

Altres