Com ja és tradició, el jovent de l’Agrupa ha tornat a anar al cim del Canigó per viure en primera persona la festivitat. Aquest any érem en Joan, en Mikel, l’Amat, l’Anna i jo mateix.

Des del primer cop que hi vam anar ja vam veure les diferents possibilitats d’ascensió al cim. Aquest any teníem fixat l’objectiu de pujar per la cresta Quazemí. Així que vam marxar el mateix divendres 22 de juny degut a que la nit anterior vam celebrar la diada del soci a l’entitat. Cap a quarts de 18h arribàvem al refugi de Marialles en Joan, en Mikel i jo; l’Amat i l’Anna pujaran més tard i pel camí normal ja que treballaven i no podien sortir abans. Sense perdre més temps hem començat a caminar a bon ritme. Aquesta primavera ha sigut espectacular de colors i aigua i aquest sector del Pirineu no és menys; prats ben verds, flors  de colors i rius exuberants.

Arribats al refugi Aragó visualitzem el final del llom per on haurem de pujar directes a la carena. La pujada és dreta, monòtona i feixuga. Tot i així uns isards ens acompanyen durant la pujada. Finalment arribem al cim del Quazemí, fem fotos, mengem, ens hidratem i comencem la cresta. Es forma una boira que va passant i ens desdibuixa la silueta de la cresta i la distància fins al cim. El primer tram segueix el fil de l’aresta fins arribar a un ràpel. Ens entretenim una mica i veiem que el temps se’ns comença a tirar a sobre. Passat aquest punt la boira és més present i ens provoca algun dubte per on hem d’anar passant. Els passos són més aeris i exposats i fan que hagis de buscar bé on posar peus i mans; ara bé, la pedra és bona i fa que siguin factibles sense fer cap instal·lació d’assegurances. Ho superem sense més dificultats i accelerem el ritme. Ara torna un bon tram fins a l’últim gendarme on trobem un pas més escalador, però que el passem ben àgils. Passat aquest pas ja veiem el cim i la cresta es torna més carena. El sol ja fa estona que l’havíem perdut de vista però no ha estat necessari el frontal.

Són les 22h del vespre, ara toca esperar a les 00h perquè comenci la cerimònia. Agafem bon lloc arrecerats del vent, ens abriguem, mengem i ens hidratem amb suc d’ordi. L’Amat i l’Anna encara no han arribat i comença l’acte, parlaments, encesa de la foguera i cantem els segadors. I ja són aquí, ara ja hi som totes!! Ja podem encendre el quinqué, fem foto amb la creu i comencem a baixar. El pas de la xemeneia es fa lent de passar amb tanta afluència de gent. Són passades les 4h i finalment arribem als cotxes. Un ressopó i a dormir tot veient les primeres llums del dia.

Aquest any no hem portat la flama al nostre barri degut a que no s’ha pogut organitzar el sopar de revetlla de sant Joan per qüestions de seguretat de la Sagrada Família. Tot i així, vam contactar amb els Joves del Centre i el Centre Sant Pere que ens van obrir els braços per rebre la flama.

L’any que ve hi tornarem amb o sense foguera per encendre; pujar al Canigó i reafirmar el lema que defineix l’entitat és el motiu que ens motiva a anar-hi, SOM I SEREM DE L’AGRUPA, SOM I SEREM EXCURSIONISME, PAÍS I CULTURA!! 

Roger Sant

Altres