Mont Pelvoux – Rochers Rouges, Glaciar des Violettes, Arête NE i l’accident

Pujant per primer cop aquest imponent i abrupte cim ens emportem una bonica sorpresa, una ascensió per recordar i la sensació que si fos un quatre-mil, la quantitat de gent que hi puja seria molt, molt, molt superior. Un cim d’una bellesa indubtable, exigent i amb unes vistes privilegiades cap a la resta de cims del massís dels Écrins i fins i tot cap al del Mont Blanc en dies clars.

La via normal del Pelvoux surt des d’Ailefroide en direcció NO fins al Refuge du Pelvoux, situat al vessant sud del cim. El dia 10 d’Agost enfilem cap al refugi des de la plaça del poble d’Ailefroide per la pista que surt cap a l’Oest, una mica més amunt del càmping on portem aproximadament una setmana instal·lats. Seguim per la part dreta del riu fins al cap d’una hora on trobem un desviament cap al Refuge du Sélé a mà esquerra o cap al Refuge du Pelvoux a mà dreta. A partir d’aquest punt el camí comença a guanyar verticalitat i superem els metres de desnivell que ens separen del refugi amb un fort desnivell seguint unes esses molt marcades.

Després de les esses hi ha un flanqueig a mà esquerra per anar a buscar el llom de roca damunt el qual està situat el refugi. Emplaçat a damunt un petit Plateau, trobem el refugi nou de Pelvoux amb 56 places i l’antic, només obert a l’hivern amb unes 18 places i molt ben equipat i cuidat. Val la pena aprofitar per localitzar els primers metres de la ruta a seguir l’endemà ja que de nit, la sortida del refugi pot ser una mica perdedora.

Sortim del refugi a les 3:50 del dia 11, una mica endarrere de la resta de grups. Enfilem el mur de roca que trobem just sortir del refugi grimpant per un diedre fàcil que trobem seguint el camí traçat a mà dreta. A partir d’aquí seguim el camí amb traça evident i localitzant fites bastant sovint i seguim guanyant metres bastant ràpid fins trobar la primera congesta de neu. Travessem el torrent que queda a mà esquerra del refugi per damunt d’aquesta primera congesta i al cap de 10 minuts arribem a una segona congesta bastant més gran, que travessem flanquejant amb el piolet. En sortim a les 4:44, al cap d’una hora d’haver sortit del refugi.

Al cap de cinc minuts posem grampons per superar una tercera congesta que ens deixa als peus de la primera grimpada.

A les 5:20 arribem a un coll des del qual se’ns obre el circ amb el Couloir Coolidge a davant. Passem el coll i flanquegem seguint el llom cap a la dreta pel  seu vessant sud per començar a enfocar la via de les Rochers Rouges.

Flanquegem per sota la paret cap a la dreta seguint fites i marques blaves amb molta atenció ja que és fàcil confondre el camí. Al cap d’uns deu minuts de flanqueig una mica desagradable, trobem una canal amb forma de diedre i amb una marca blava 5 metres per damunt del flanqueig. La grimpada transcorre per la canal buscant la part menys descomposta de la roca, primer a esquerres i després travessant-la a la dreta.

A les 7:50 encarem la sortida de les Rochers Rouges. La quantitat de roca inestable i descomposta, les dificultats de trobar la via i la caiguda constant de pedres dels grups que portem davant ens han fet avançar molt poc a poc. Les marques blaves i les fites son escasses. Hi ha fites marcant diversos recorreguts i el camí a seguir no és evident.

Un cop arribant a dalt de la glacera ens adonem que no anàvem tant equivocats amb la ruta, cosa que fa dubtar encara més de la senyalització i de que això sigui una ruta normal factible per tots el públics. Som a dalt del plateau, no ens encordem per arribar al cim ja que hi ha traça molt marcada i no hi ha rastre d’esquerdes ni observem perills objectius.

Des del cim tenim vistes al Pic Sans Nom, a la Barre des Écrins, a la Meige i fins i tot el Mont Blanc, sobresortint imponent sobre l’horitzó. Durant l’ascensió hem coincidit amb dos francesos i dos polonesos. Els primers ens fan la foto al cim i van tirant, i els segons, ens expliquen que el company que anava amb ells i que portava la corda ha tirat avall unilateralment i ens demanen si poden baixar amb nosaltres. Els cedim una corda per progressar per la glacera.

De baixada, enlloc de seguir la ruta de pujada, fem la travessa circular resseguint fins a baix el Glacier des Violettes. Encarem el descens en direcció est pel plateau i pocs minuts després anem canviant de rumb cap al nord. Un cop hem canviat el rumb a nord buscarem la part esquerra de la glacera, en el sentit de la baixada (NO), per arribar a un llom de roca que sobresurt del gel i la neu. A partir d’aquest llom baixarem junts els 7, com en un acudit: 2 francesos, 2 polonesos i 3 catalans.

Seguint el llom de roca uns metres, trobem el primer ràpel.

Si tirem les cordes recte avall, amb 30 metres de ràpel arribem a la neu des de la que flanquegem a dretes fins arribar altre cop a la part fàcil del llom de roca. Hi ha una instal·lació de ràpel intermitja per si baixant, enlloc d’anar a la neu es vol anar a dretes a sortir directament a la roca. (20m i 15m) Seguim uns 10 minuts pel llom de roca seguint fites fins arribar a una canal. Abans d’arribar al coll de la canal trobem una primera instal·lació a la qual podem muntar un ràpel de 40 metres bastant aeri i entretingut. Podem també des-grimpar amb compte fins al collet per a arribar a la instal·lació d’un segon ràpel, a partir de la qual amb 30 metres arribem a la reunió del següent ràpel, aquest sí, de 50 metres obligats.

Des d’aquí creuarem la glacera de Les Violettes en direcció sud fins a arribar al llom de roca evident que fa de segon límit a la glacera. Hi arribem superant uns 20 metres de grimpada equipats amb una corda fixa. A pocs metres de la corda fixa, baixem per una canal marcada amb fites fins a la instal·lació del següent ràpel, el quart. El superem amb dues cordes de 60 metres i no sobren gaires metres. Baixem neu avall fins una instal·lació de dos claus on ens espera el Pol amb la cervesa que no hem fet al cim i en bevem 6 dels 7 que anem.

Un cop als peus d’aquest cinquè ràpel ja som al Nevé Pellissier pel qual podem baixar bastants metres abans no s’acabi la neu i haguem de començar a progressar a través de grans blocs de roca. Baixem amb tendència a l’esquerra fins a trobar, ben marcat i traçat, el camí de baixada i el seguim fins que comença un bosc baix cada vegada més dens anant amb tendència a la dreta. Agafem el camí de Les Vires d’Ailefroide, que ens deixa a pocs quilòmetres del nucli urbà. El camí transcorre a través d’un seguit de flanquejos, a vegades poc evidents i fortes pendents amb trams una mica exposats. Arribem a mitja tarda al càmping cansats i contents. Molt contents.

L’Arête NE a les Trois Dents du Pelvoux i l’accident

El Dimarts 14 , uns dies després de l’activitat anterior i aprofitant que l’Amat li fa el relleu al Pau al campament, enfilem per les Vires d’Ailefroide que ja coneixem de baixada.

Pugem pel camí de baixada del Glacier des Violettes fins a 2800 metres aproximadament on aprofitem un gran bivac per passar la nit. Sopem ràpid i a dormir, que demà ha de ser un dia llarg.

Ens llevem a les cinc i comencem a caminar amb les primeres llums del sol. Pugem fins a l’alçada de l’últim ràpel de baixada i superem aquest primer mur resseguint la part més assequible d’un esperó bonic on ja toca el sol.

Seguint amunt, arribem a l’alçada de la canal que vam baixar rapelant 60m i pugem per la canal que queda just a la seva dreta que té un pas de quart per superar un bloc una mica atlètic.

Des d’aquí comencem a grimpar de manera contínua fins un replà amb una congesta de neu. Porto tot el dia extremadament cansat i lent de moviments. No estic a gust i tinc el “coco” vés a saber on.

Al cap d’uns metres de seguir amunt buscant la millor roca, que en algun moment fa agafar ganes de deixar-ho tot i tirar avall, guanyem uns 100 metres fins a una reunió de dos claus. L’Amat i jo ens encordem per fer un flanqueig a dretes i el Pol es posa els peus de gat i tira recte amunt.

Fa estona que estic preocupat. En acabar el flanqueig, munto reunió de dos friends i recupero corda esperant a l’Amat. Ens encordem en ensamble i surto a xapar un clau a dretes. Des d’aquí no sé cap on tirar. La roca és més dolenta del que esperava. Provo cap a l’esquerra, veig el pas i col·loco els peus disposat a traccionar d’un bloc que m’ha semblat estable però que no he picat per comprovar com sona. I cedeix. I la caiguda és llarga i lletja. Deu metres més avall i cridant de mal i d’impotència m’adono que m’he trencat la cama esquerra. El turmell està totalment desviat. Em surt sang del genoll i no arribo a distingir si també està trencat.

Hem de baixar com sigui els metres que ens separen de l’últim replà, on podria arribar un helicòpter. El Pol arriba on és l’Amat després d’explicar-li a crits què ha passat i reforcen la reunió. Em baixen els metres que poden amb la corda en la qual estàvem encordats en ensamble i en acabar-se, el Pol em tira el cap de l’altra corda. Faig canvi de cordes i aprofito per fer lligar els friends que porto a l’arnés al cap de la que recullen. Em baixen en simple uns 50 metres fins una lleixa on puc seure un moment. Baixa el Pol per l’altra corda, també en simple fins a un merlet, 10 metres per sobre meu, on munta una altra reunió amb una baga. S’hi uneix l’Amat i em baixen altre cop en simple, sense haver-me desencordat jo, els 40 metres que ens separen del replà.

Mentrestant he provat de trucar el 112 sense èxit, tot i que en principi tinc cobertura em salta error en la trucada. Si que aconsegueixo contactar amb el telèfon d’emergències de la FEEC. Els poso al càrrec de la situació i durant la següent mitja hora explico qui sóc, a on, amb qui vaig, què ha passat, què m’he fet, etc. un cop i un altre a la FEEC, al 112 català, al 112 francès, als gendarmes i finalment, a l’equip de rescat, que ens diu que ja saben on som, que son de camí i que no pengem.

A uns vint metres d’arribar al replà em cau el mòbil, sembla que no és bona idea intentar baixar amb només un peu i només una mà, tenint el mòbil a l’altra i parlant francès, castellà i anglès alhora amb tres o quatre persones en una mateixa trucada i català a crits amb l’Amat i el Pol, que fan mans i mànigues per fer les maniobres amb les cordes el més ràpid, segures i efectives possible.

Arribo al replà i arrossegant-me m’acosto al mòbil, que només té alguna rascada i segueix sonant amb l’altaveu activat. L’equip de rescat segueix a l’escolta. Arriben d’aquí poc.

L’Amat i el Pol arriben al cap de pocs minuts i m’abriguen. Al cap d’uns cinc minuts més sentim el soroll de l’helicòpter.

L’helicòpter posa un patí al replà, i en baixen dos nois i una noia. Analitzen la situació i demanen 20’ a l’helicòpter. Em posen una via amb calmants a dojo i a partir d’aquí els records son difusos. M’immobilitzen i un cop a la llitera veig com pugem jo i un dels nois a través d’un cable d’acer cap a l’helicòpter.

A l’Amat i al Pol els portaran fins al bivac on hem dormit en un segon viatge.

Cinc hores després de l’accident i amb les proves i diagnosi fets entro al quiròfan de l’hospital de Briançon. Quina sort ser als Alps i no a l’Atlas!!!

Tinc la tíbia i el peroné trencats molt a prop del turmell. Després de l’operació em diuen que l’articulació segurament quedarà afectada.

Em posen una placa a cada os, 13 cargols i innumerables grapes.

Ara porto, que ja porto uns quants dies a Barcelona i he tingut una mica de temps per pair l’espant i racionalitzar una mica el batibull d’emocions que m’ha despertat tot això em plantejo compartir-ho per intentar ajudar i fer difusió de la importància d’anar ben preparat i acompanyat a la muntanya. 

La formació tècnica, la forma física, la preparació i absolutament tots els detalls que acompanyen els nostres caps de setmana o les nostres rutes son vitals per assegurar-nos poder tornar a casa cada cop que en sortim.

Quan malgrat tot, malauradament tenim algun ensurt o accident, és bo analitzar-lo en profunditat, recordar els detalls i si cal escriure’ls, parlar-ne oberta i conscientment amb els que hi eren presents i implicats... i sobretot intentar-ne aprendre tant com puguem.

Dono gràcies avui de tornar a ser a casa, d’haver sortit del Pelvoux viu i només amb una fractura, de que a l’Amat i el Pol no els passés res malgrat el meu error, de tenir companys capaços de resoldre situacions complicades amb el cap fred, correcta i ràpidament i de que la muntanya em doni aquest cop la oportunitat de tornar-hi, segurament, quan pugui parlar dels metges, les proves, els punts, les crosses i la rehabilitació en pretèrit.

Tant de bo no hagueu de passar mai per un tràngol així, però si us toca, tant de bo la formació rebuda fins al moment us ajudi a sortir-ne el millor i més ràpid possible i cap fred i a buscar-hi solucions a mil per hora. Ja tindreu temps de recuperar-vos de la hiperactivitat ;)

Moltes gràcies també a vosaltres per llegir-me. Una abraçada forta.

Seguim!

Joan Cabré

En Pau Progressant per les Rochers Rouges
Arribant al cim amb vistes al plateau
La Barre des Écrins i la Meije des de la Pointe Puiseux
En Pol i en Pau al cim del Pelvoux amb el massís del Montblanc al fons
Pointe Puiseux al Mont Pelvoux. (3.943 m)
Navegant entre esquerdes del Glacier des Violettes
1r ràpel
2n i 3r ràpels
3r ràpel
Travessant el Glacier des Violettes
4rt ràpel
5è i últim ràpel
Flanqueig curiós a Les Vires d'Ailefroide

Altres