Del 6 al 9 d’abril de 2007
Samuel Colomer, Oriol Grau, Llorenç Marcos, Núria Monmany, Albert Naudin i Cesc Grau

Després d’una temporada tan seca, no podem deixar passar l’ocasió per esquiar durant els dies festius de Setmana Santa. Els darrers dies han caigut uns bons gruixos que, abans no es fonguin, prometen compensar la manca de neu de la resta de temporada.

Vall de Toran, sortint del bosc de les Gorges d'Eranes
Arribem cap a mitja nit al refugi dera Honeria, a Sant Joan de Toran, sopem i dormim fins a quarts de set, perquè la intenció és fer la pujada per la Coma d’Arbe abans que el sol no escalfi massa els vessants sud de la Sèrra de Crabèra. Cap al migdia, la decisió es revelarà com a molt encertada. Iniciem la ruta seguint la pista que passa pel costat del refugi. Un parell de revolts més amunt trobem el trencall que duu al Barratge deth hons dera Coma.
Al fons, la Coma d'Arbe
Un cop hi arribem, cal creuar el riu i seguir el camí pel vessant oposat, on fa una ziga-zaga per guanyar alçada i superar la presa. En aquest punt comença un llarg flanqueig per dins del bosc que pot suposar un problema en cas que hi hagi molta neu o que estigui dura perquè és exposat. En un punt hi havia un arbre tombat que obligava a fer un pas acrobàtic. En Llorenç va patinar i va caure fora del camí. Per sort, en aquell punt el bosc no era massa dret i va quedar parat allà mateix. L’esglai de la resta del grup, però, va ser notable.
Escapatòria de la Coma d'Arbe cap a la serra lateral
En algun moment d’aquell flanqueig, se’ns va afegir un nou membre inesperat a l’expedició que de seguida va ser molt ben acollit, si bé fins l’endemà no en vam saber el nom. Es tractava del gos del refugi, que havia seguit el nostre rastre després d’estar una hora estacat per la por que s’escapés, com finalment havia passat. La gràcia que ens va fer inicialment que ens hagués seguit va fer que li féssim prou festes com perquè al cap d’una estona, quan vam veure que tenia tota la intenció de seguir-nos, fos impossible fer-li girar cua. No va servir de res tirar-li boles de neu.
Estanh Long de Liat
L'Estanh Long de Liat amb la Barlonguera al fons
El gos se’ns mirava estupefacte. No entenia res. Estava decidit a fer la travessa i no el farien enrere aquelles inofensives boles de neu. Cap al final del flanqueig, la vall s’obre força i després d’una nova ziga-zaga, el camí va a parar a uns plans que es troben a la falda de la Sèrra de Crabèra . A mà dreta s’obre la pronunciada vall de Güerri, per on puja un camí, completament impracticable a l’hivern. Davant nostre hi ha la Coma d’Arbe, que ens permetrà l’accés a la plana de Liat. En iniciar la pujada, la qualitat de la neu empitjora molt ràpidament per l’acció del sol.
Remuntant les Pales de Liat
Els pans de neu que se’ns formen fan feredat. La marxa es torna lenta i fatigosa i hem de tornar-nos per obrir traça. Quan passem per sota del Tuc de Canejan veiem baixar alguna petita purga. El més preocupant va ser quan aquestes purgues van fer arribar unes primeres boles de neu fins pràcticament on ens trobàvem els qui obríem traça. Anàvem parant arrapats a les penyes de la dreta, on ens sentíem una mica més segurs perquè en cas que baixés una allau per la Coma d’Arbe, ens permetria mirar d’esquivar-la. Els nervis van durar fins que el darrer de la colla no va haver sortit de la zona del con de dejecció d’una canal marcada que baixa del Tuc de Canejan.
Campament a l'Etanhet de Maubèrme, abans de fer el cim
A la zona de més a l’oest d’aquest cim, les pales s’anaven desplomant amb una freqüència cada cop superior. El tram que ens venia a continuació semblava menys perillós perquè als vessants del Tuc que quedaven per sobre nostre no hi havia pales penjades sinó que es tractava d’un terreny bàsicament rocallós. Per major seguretat, tanmateix, ens vam enfilar a un sòcol que hi ha a la base de les penyes que hi ha a la dreta de la Coma d’Arbe. Des d’aquí vam admirar alguna allau important que escombrava les pales penjades que queden entre el Tuc de Canejan i el Tuc Blanc deth Portilhon. Aquestes serien les que ens posarien en perill en el següent tram de l’ascensió per la coma.
Tram de mixt a la canal d'accés al cim del Maubèrme
Per això, vam investigar la possibilitat de sortir de la Coma per una petita canal que donava accés al capdamunt de la petita serra que la ressegueix per la dreta. Va ser un pas forçat, amb moltes voltes maria en poc espai, però que va valer la pena, perquè un cop a resguard de les allaus, vam poder seguir contemplant aquell espectacle. Durant tota l’estona se sentia una remor de neu precipitant-se. Hi va haver una allau que va escombrar la pala de sota el Tuc dera Comassa i que no va arribar a la nostra traça per ben poca distància. Amb l’estona de dinar el cel es va tapar una mica, fet que va provocar un lleu descens de la temperatura. Aquesta petita variació va ser suficient per aturar les allaus per complet. Amb la gana satisfeta i amb l’espectacle acabat, vam prosseguir la marxa. Vam treure pells i vam baixar fins a la sortida d’aigües de l’Estanh nere deth cap deth Marc on vam omplir les cantimplores en un bassal d’aigua enmig del glaç.
Cim del Maubèrme
Pujada del Lac de Montoliu cap a la Colhada Nera
De nou amb les pells, entrem a la immensa planúria de Liat, una extensió enorme de relleu amable i completament buida de gent. Feia una sensació semblant a estar recorrent una regió remota de Lapònia. Com a recordatori de l’activitat humana, queden els esquelets de les torres d’un antic telefèric de les mines de Liat. Travessem l’Estanh de Liat i iniciem un llarg flanqueig per les Pales de Liat. Un cop superat el torrent que baixa del Pòrt dera Horqueta, comencem a guanyar alçada per una pala sense complicacions. Quan s’ajau una mica el vessant, creuem el torrent que baixa del Tuc de Tartereu i entrem a una vall suau que ens porta cap a l’Estanhet de Maubèrme, on plantem les tendes. L’endemà ens aixequem d’hora amb el dubte de com haurà passat la nit el pobre gos. Li havíem preparat una cova de neu i li havíem ensenyat l’avancé de la tenda. Finalment, havia dormit al ras damunt de la neu. Estava completament garratibat i tremolant, però es va refer de seguida i va esmorzar amb gana.
Aresta d'accés al Tuc de Montoliu
Deixem les tendes amb el material a dins i, amb esquís i ganivetes, ens desplacem fins a la base de la piràmide final del Maubèrme. Clavem els esquís sota una roca que els podrien protegir d’una eventual allau. Pugem amb els grampons als peus fins al capdamunt de la pala, on comencen els contraforts de roca, i els anem resseguint fins a arribar a l’entrada d’un corredor que voreja per l’esquerra el mur de roca que forma el cim. El remuntem sense més dificultat que algun tram de mixt i un pendent que arriba als 45º, directament fins al cim. Contemplem la vista d’aquell espai enorme reservat només a nosaltres. No veiem ningú més a les valls i cims dels costats. Un privilegi remarcable en un país tan turístic com l’Aran. Baixem pel mateix camí, retrobem els esquís i baixem fins a les tendes, on dinem una mica abans de prosseguir la ruta.
Darrers metres de la pujada, vistos des de la falda del Tuc der Òme
Amb tot el pes de nou a l’esquena, pugem altra vegada fins a la base de la piràmide, però aquest cop per anar cap a la cara sud, on hi ha una lleixa ampla que permet el pas cap a la cara est sense dificultats. Només cal ensopegar el pas i no anar més baixos del compte. Acabat el flanqueig baixem per una pala ampla cap al Lac de Montoliu. La travessa segueix cap a l’est per la vall que baixa de la Colhada Nera. Quan arribem a aquest franc pas cap a la vall deth Horcalh, no ens resistim a l’atracció de l’esvelt Tuc de Montoliu i el pugem seguint l’aresta fins a un pas on, després de travessar una cornisa destacable, passem a la cara oest del cim. El darrer tram fins a l’aresta somital és una mica exposat perquè la pala queda tallada per petits salts de roca. Un cop a l’aresta, cal seguir una mica en direcció sud fins a la punta més alta. El gos, com al Maubèrme, també ha arribat a dalt. És prodigiós.
Les traces de baixada del flanqueig del Maubèrme cap al Lac de Montoliu
A la baixada, ens divertim veient-lo patinar sobre les quatre potes i frenant a les nostres traces. No sembla massa espantat, però no les acaba de tenir totes. Ha arribat el moment de fer el primer descens amb cara i ulls de la travessa, després de moltes hores de pujades inacabables. Entrem cap a la vall de Lastoar, que a la part alta és ampla i acollidora. A mesura que la vall gira al sud, cal decantar-se cap a l’esquerra per evitar l’embut del torrent. Curiosament, veiem una allau que baixa d’un esperó de la Sèrra deth Lastoar i cau fins al fons del torrent. De nou, sembla bona idea progressar per les pales de més a l’esquerra. Mentre baixem la darrera pala abans del pla fons de la vall deth Horcalh sentim un tro i el cel s’enfosqueix. La major dificultat que trobem a la plana està en travessar els torrents. Tota la neu que hi ha és nova de la darrera nevada, que ha estat insuficient per tapar-los. Ens en sortim prou bé, malgrat alguna enfonsada remarcable.
Cim del Tuc de Montoliu
Abans d’arribar al riu de Vernatar ens cau un ruixat, que no ens impedeix contemplar durant uns segons una parella formidable de senglars que peixen a la vora del riu. Finalment arribem a la cabana que hi ha amagada darrera d’uns arbres a poca distància de l’aiguabarreig dels rius de Vernatar i Horcalh. Està en molt bones condicions i fins i tot l’Ori hi encén un bon foc que farà les delícies del gos, que veu reconfortat que aquesta nit serà molt millor que l’anterior. Aprofitem la cobertura per trucar al refugi dera Honeria i explicar als amos que tenim el seu gos. En el moment en què ens diuen el seu nom, esclatem a l’uníson “Tuc!”. De nou, la pobra bèstia no entén res, però es gira sobresaltada de sentir tantes veus cridant el seu nom després de més d’un dia de no sentir-lo. A l’amo del Tuc li caldrà veure les fotos per acabar-se de creure que l’animal ha pujat el Maubèrme i el Montoliu. L’Albert i en Llorenç aprofiten l’avinentesa que el guarda vagi a buscar el Tuc per anar a Sant Joan de Toran a recollir la furgoneta i el cotxe. Ja es donen per satisfets amb els prop de 3000 m de pujada acumulats en dos dies i queden amb ell al Plan de Beret. La resta del grup seguim cap a Montgarri, on parem un moment.
Baixada cap als esquís
Al refugi no tenen ni la previsió d’allaus ni la meteorològica. Massa turístic. Ho deixem córrer i sortim en direcció al Sarrat dera Gireta. La feina més empipadora és creuar el marcat i cabalós arriu Porquèr, que drena la zona de la Barlonguèra. Després pugem per la pala neta d’arbres fins al límit del bosc on l’Ori s’orienta magníficament fins a conduir-nos al pas cap a la vall de l’Arriu Hered. Per si a algú li és d’utilitat, les coordenades aproximades d’aquest pas són: 338.494 – 4.736.866 i l’alçada és de 1.932 m.
L'esvelt Tuc de Montoliu
Teòricament hi passa un GR, però només vam veure’n un senyal quan ja pràcticament érem al pas. Al costat nord d’aquest pas hi ha una petita pala per on baixem una trentena de metres de desnivell, fins a un bosquet on reprenem la pujada. Cal evitar el marge dret (és a dir l’esquerra tal com pugem) de l’Arriu Hered, perquè és propens a les allaus. De fet, en vam veure baixar una que per sort no va arribar fins al torrent. En un punt en què el torrent fa una petita graonada sortim cap a la dreta per una pala franca. Seguint cap al nord tornem a anar a parar al fons del torrent, que fa una giragonsa abans d’arribar a una esplanada rodejada de pales per tots cantons.
La neu és massa recent per aguantar el pes damunt dels torrents de la vall deth Horcalh
Remuntant la vall deth Arriu Hered. Al fons es veu el pas clau del Sarrat dera Girèta
Com que hi ha un cert risc d’allaus, optem per l’itinerari més segur que veiem. Es tracta de remuntar la Coma de Gireta pel petit esperó que hi ha entre els dos torrents que baixen en paral•lel per aquesta petita vall. Progressem ràpidament i a la part superior sortim de la coma cap a la dreta, ja per terreny suau. Creuem un parell de comes més i arribem a la depressió que hi ha entre el Tuc dels Tres Comtes i el Tuc dera Gireta. Plantem les tendes als suaus lloms de sota el coll que s’obre entre el Tuc dera Gireta i el Tuc Blanc. Aprofitem la tarda per recórrer aquells verals. Durant una estona una tempesta ens passa ben a prop. Sentim alguns trons i neva amb ganes durant uns minuts. L’endemà ens llevem especialment d’hora. A dos quarts de sis sona, despiatat, el despertador. Desmuntem el campament mentre es fa de dia i la lluna perd protagonisme. Després d’esmorzar anem fins al coll entre el Tuc dels Tres Comtes i el Tuc Blanc i pugem aquest darrer cim. Des de dalt tenim una bona panoràmica de la Barlonguèra i del Mont Valier, així com de la pala que ens donarà accés a la Vall de Clavera, que és per on baixarem.
Arribant a la clotada inferior de la Coma dera Girèta
Flanqueig del Tuc dera Gireta
La baixada es fa directament des del cim pel vessant nord-oest, que, tanmateix, cal abandonar de seguida per anar cap al llom que baixa fins al Pòrt de Barlonguèra, que ens dóna accés a la valleta que ens portarà sense alternativa possible fins a l’Estanh Long. La neu està en força bones condicions i ens permet gaudir del descens. Un cop a l’estany, una bona “gola del llop” amb aspecte de fiord, anem fins a la sortida d’aigües per contemplar la vall, que baixa en picat. Al vessant oposat hi veiem el refugi d’Estanhós, que sembla tancat. La cara oest del Pic dera Clavera té un ressalt de glaç digne d’atenció. Quatre ganyips i reprenem la marxa, de nou cap amunt en direcció al Coll de la Pala Clavera. No té dificultat, però la neu dura obliga a utilitzar les ganivetes. A l’inici de la pujada cal buscar una mica el pas per superar la primera graonada. A la part alta, les parets estan literalment arrebossades de neu, fet que dóna un aspecte sever a aquelles muntanyes.
Campament sota el Tuc Blanc
Descens cap a l'Estanh Long des del Pòrt de Barlonguèra
El fort vent del coll ens convida a tirar avall sense més espera. És un quart d’onze, un quart més tard de l’hora que ens havíem proposat d’iniciar la baixada per evitar el perill d’allaus quan el sol escalfi més. Les primeres pales són sensacionals. Bona neu, bones vistes i molts metres de baixada per davant. Quan arribem al replà on hi ha l’estanyet de Clavera iniciem un flanqueig que ens permet arribar sense remar fins al pas que dóna accés a una canal que baixa cap a l’oest fins al peu de les parets del Pic de Clavera.
Pujada cap al Coll de la Pala Clavera. Al fons, l'Estanh Long i el Pòrt de Barlonguèra
És un tram força dret i amb neu dura que, per sort, les allaus han respectat. Un cop al peu d’aquesta canal (d’un centenar de metres de desnivell) observem el paisatge desolat de la vall que hem de baixar. Tot està creuat per les temibles allaus de placa i de neu humida dels dies anteriors, i el torrent ensenya algun salt d’aigua que ha rebentat el gruixut mantell de neu.
Traient pells de foca al Coll de la Pala Clavera
La dificultat serà, doncs, trobar el millor pas entre les boles de neu de les allaus i els torrents, que creuarem amb l’ai al cor cada vegada. Cap a les onze ja hem sortit de la zona més exposada i en arribar a un morro que baixa del Sarrat de Clavera ens trobem en Llorenç i l’Albert que ens han vingut a buscar. Les previsions horàries s’han complert escrupolosament.
Inici del descens de les Pales de Clavera
Cap de la canal d'accés als Nevers de Clavera, una mica a l'oest de l'Estanyet de Clavera
Satisfets de l’encontre, acabem la ruta fins als cotxes que amablement han portat per recollir-nos fins on la neu els ho ha permès, sota del Tuc de Portavera. I si això és amabilitat, ja no dic res de la carn de xai i les botifarres que tenen preparades per fer a la brasa quan arribem a Arrós, a l’hora de dinar. Un colofó a l’alçada de la travessa que ens ha dut des del Baish Aran més baix fins a l’Alt Pallars més alt.
Barranc de Cernalles
Pista al costat de la Noguera Pallaresa

Altres