 |
|
L'Aneto
i la gelera de Coronas, via de la primera ascensió.
Fotografia des del cim de l'Aragüells
|
|
|
Fins
que al 1817 Henry Reboul
va acabar els seus treballs cartogràfics als Pirineus,
l'Aneto pràcticament va romandre ignorat davant de
la impressionant planta de la Maladeta. Va ser a partir del
moment en què Reboul va fixar la seva alçada
per damunt de la Maladeta, que l'interés per aquest
cim va començar tímidament a créixer.
D'altra banda sobre el massís de les Maladetes planejaria
des del 10 d'agost de 1827 (data en què el mític
guia Pierre Barrau
desapareix caient en la rimaia de la Maladeta) la negra ombra
de la por. Tant és així que es trigarien divuit
anys en aconseguir el cim de l'Aneto.
Fins aquell moment van haver-hi diverses temptatives per acostar-se
al cim. A l'agost de 1820 un entomòleg anomenat Dufour,
després de conversar amb Reboul, surt de Luchon acompanyat
d'aquest, del mateix Barrau i d'un altre guia anomenat Martre.
Busquen un camí d'ascensió per l'aresta de Salenques
doncs la seva observació des del Coll de Benasc els
fa albergar la il·lusió d'un camí fàcil
des d'aquell punt. La veritat és que després
d'enfilar des d'Aigualluts la Valleta del Clot del Toro i
arribar prop del coll de Salenques, es retiren davant de les
amenaçadores boires que comencen a cobrir els pics.
Set anys més tard es produïa un nou intent per
part d'Etienne-Gabriel Arbanère.
En no trobar guies disposats a acompanyar-lo a la zona de
Luchon, va partir cap a Benasc on va contractar un guia anomenat
Esteban. |
|
Amb
ell va partir el 18 de juliol d'aquell 1827, dirigint-se en
aquesta ocasió a la vall de Vallibierna, doncs no considerava
que l'opció del coll de Salenques fos viable. Pernoctaren
al costat d'un llac (possiblement el de Llosàs) i van
intentar ascendir per una bretxa, però els va resultar
impossible orientar-se i trobar l'Aneto, així que optaren
per retirar-se. Malgrat el seu fracàs Arbanère
havia estat el primer a intuir una ruta per conquistar l'Aneto.
Passen
els anys i a l'estiu de 1842 arriba a Luchón un acomodat
exoficial de l'exèrcit rus que es recupera de les seves
últimes campanyes en aquesta zona d'estiueig: Plató
de Tchihatcheff.
Aviat
cau en la temptació de voler pujar cims de les Maladetes,
que segurament observaria de lluny durant alguna de les seves
sortides cinegètiques per la zona. Aviat també
es troba amb el fantasma de Barrau: ningú a Luchón
vol acompanyar-lo. Decideix anar cap a Luz des d'on realitzaria
diverses ascensions (Midi, Mont Perdut i Vignemale). És
a Luz on coneix al guia Pierre
Sanio, amb el que torna a Luchón per
intentar l'ascens a l'Aneto. Allí es troba amb els
mateixos homes que no havien volgut acompanyar-li; d'entre
ells finalment dos caçadors (Bernat
Arrazau, anomenat Ursule, i Pierre
Radonnet, conegut com Nate) es decideixen
a acompanyar-li. Un dels guies de Luchón (Jean
Sors, àlies Argarot) dubte en unir-se
al grup perquè ja s'ha compromès amb un francès
(el botànic comte Albert
de Franqueville) per guiar-lo per les Maladetes.
Plató interessat que li acompanyi Argarot, proposa
que se'ls uneixen i així ho fan. D'aquesta manera es
constitueix el grup que seria liderat de fet pel rus. |
|
 |
| Coll
de Coronas. Coll que comunica les geleras de Coronas i Aneto
|
|
 |
La
gelera de l'Aneto. Via normal molt concórreguda. |
|
Parteixen
el 18 de juliol cap a les 10 del matí. Amb les cavalleries
arriben prop del port de Benasc, punt a partir del qual els
guies carreguen les seves esquenes. Es dirigeixen al fons
de la vall i d'allí pugen a buscar l'abric de la Reclusa,
lloc ja conegut pels caçadors. Improvisen el bivac
al costat d'un desplom de la roca, amb unes branques de pi
per matalàs i un mur de pedra seca per a protegir-se.
Mentrestant, Franqueville es dedica a observar la varietat
botànica de la zona i Tchihatcheff es passeja mirant
les impressionants roques amb què està disposat
a "entaular una lluita seriosa".
Després del calorós dia, finalment descarrega
la tempesta. Resguardats sota la roca passen la nit. Abans
de clarejar el nou dia, els caçadors acorden que no
travessaran la glacera, buscaran els passos sobre les roca,
que és el seu terreny, per a rodejar el massís
i arribar fins a la cabana de Vallibierna. No els costa gaire
convèncer als guies. Sanio no coneix la zona i no té
crampons i a Argarot, a pesar de tindre'ls, basta que li recorden
a Barrau per a acceptar la proposta.
Parteixen, doncs, direcció al Pic d'Alba, passant pel
coll i flanquegen sobre el llac de Cregueña. Superant
els blocs rocosos arriben finalment a la cabana cap a les
tres de la tarda. Allí han de desallotjar a un grup
de porcs mig silvestres per a poder acomodar-se. Realment
la cabana no és més que un precari abric excavat
en el sòl i cobert de branques. Malgrat la clemència
climatològica, la nit no serà tranquil·la
perquè se'ls incendia la coberta de la cabana a mig
son: un bon ensurt. Així que Tchihatcheff decideix
començar a caminar a les quatre de la matinada. Els
caçadors van obrint el camí perquè coneixen
la zona. Hora i mitja més tard arriben a un llac gelat
(Corones) al peu de la glacera. |
|
Els
guies passen davant i els aristòcrates i Argarot es
posen els crampons. Penosament (uns més que altres,
per la falta de crampons) arriben al coll de Corones on la
boira els atura. Valoren les opcions per a seguir i una vegada
més la por al terreny gelat s'imposa. Els guies i els
caçadors desapareixen en la boira buscant sobre la
roca un pas pels senyors. Franqueville i Tchihatcheff van
sentint com cauen les roques i respiren quan veuen aparèixer
de nou als seus guies que desisteixen del terreny rocós.
No els queda altra opció que la glacera.
Pierre Sanio es posa al capdavant
i lentament avança entre la boira esculpint graons
amb la seva destral. Li segueixen els altres, encordats i
atemorits. De sobte comencen a trepitjar neu pols i el cor
se'ls eixampla. Sense més dificultat arriben a un replà
rocós, un avant-cim, i la boira s'obre... els separa
del cim una fina i esmolada aresta. Franqueville evoca en
el seu pensament el cirât islàmic, el pont "fi
com un cabell i esmolat com un sabre" que separa les
ànimes del paradís: el pas de Mahoma.
Els guies ataquen la inestable aresta sense dubtar. Avancen
acompanyats del so de les roques que es van desprenent a un
costat i un altre de l'aresta. Ja són al cim!!! En
breu es reuneixen tots i aixequen una fita de pedres a la
què improvisen un registre amb una ampolla buida, dipositant
allí els seus noms. |
|
 |
| Les
esquerdes que avui ens fan riure provocavan temors profons entre
els que s'apropaven a l'Aneto. Al fons cim de la Maladeta i
Cresta dels Portillons. |
|
 |
|
L'Aneto
i la cresta de Llosàs. A la dreta la bretxa de Tempestats.
Fotografia des de l'agulla Franqueville. Devant tenim l'agulla
Tchihatcheff. |
|
| El
dia s'obre definitivament i poden observar la cresta dels
Portillons i l'amplia glacera que els separa d'ella. Des d'allí
el camí no presenta dificultat. De no ser per que havien
deixat trastos en la cabana de Corones la tornada hauria sigut
per allí. Obligats a rodejar les Maladetas de nou,
no arriben a Luchón fins al 21 de Juliol.
Pocs
dies després Tchihatcheff torna a l'Aneto per realitzar
els seus mesuraments baromètrics, ara per la ruta dels
Portillons: 3370 metres és el seu registre (front dels
3404 dels nostres dies). A la seva tornada a Luchón
comunica les seves observacions a l'Acadèmia de Ciències
francesa i la conquesta de l'Aneto s'estén per mitjà
de diferents publicacions de l'època.
A
aquesta ascensió seguirien altres, realitzades algunes
per mítics pirineistas (1844, Lezat,).
Any rere any es multiplica el nombre de grups que ascendeixen
a l'Aneto (al 1863, Russell
puja per primera vegada en una de les noranta
excursions que es registren aquell any) i a per a l'aristocràcia
que estiueja a Luchón es converteix en una moda ...i
una bona font d'ingressos per als pobletans que fan de guies...
Bé, i la moda va arribar als nostres dies, quan excursionistes
estiuencs de tots els pelatges trepitgen, ja sense cap respecte,
la glacera de l'Aneto, cada any més trist testimoni
del canvi climàtic... Però sempre ens restarà
l'hivern...
El
Mussol |
|
|