Moure't pel laberint de vies ferrades que com una teranyina de filferros embolica el massís de les Dolomites et permet enlairar-te sense dificultats per les cingleres d'aquestes muntanyes fantàstiques i sentir l'erecció capil·lar que provoquen els grans abismes.

No penso fer les ressenyes de les dues ferrades que vaig fer, la Tridentina al plató del refugi Pisciadù (2587 m.) i la Innerkofler al Monte Paterno (2746 m.), ambdues clàssiques i de poca dificultat, sinó més aviat explicar-ne alguna anècdota que situa aquesta activitat en el context del campament d'estiu de l'Agrupació.

Em vaig estrenar a la ferrada de la Brigata Tridentina, una clàssica a la Torre Exner i al refugi Franco Cavazza sota el Pisciadù del grup Sella. Uns 700 m. de desnivell, 400 dels quals són de ferrada. Els meus companys, l'Albert Sambola - o el punki del cabell gris, com en diu l'Arnal -, que obria ruta enganxat al cul de qui el precedia, en Miquel Rico, que feia el reportatge i perseguia el cul d'en Sambola, un servidor, que anava enganxat al cul d'en Rico, i en Francesc Reixachs, que anava enganxat al meu i m'ajudava cada cop que em feia un embolic amb tants mosquetons.

Preciós, però molt concorregut, tothom es coneixia a la perfecció el cul del qui anava davant. A dalt, una encaixada, unes cerveses i tot seguit un descens per un sender on et podies fotre més d'una galeta, i atenció perquè era el sender núm. 666.

Ja dins el cotxe tot eren comentaris divertits i xerinola fins que el cansament ens va anar emmudint a tots. Tots? Tots no. D'en Reixachs va emergir una incontinència verbal - d'altra banda ja llegendària - que ens va acabar d'estabornir a tots i que ens provocava al·lucinacions visuals quan, tot mirant per la finestra, pregàvem perquè s'acabessin, d'una vegada, els revolts de la carretera.