Després del mercat vam començar la ruta, que ens havia de dur fins al Khan Tengri. Vam estar tres dies pràcticament sols (uns tres vehicles diaris passaven per la pista, i eren o militars o de transport de turistes), vam creuar un coll de més de 3800 m i vam descobrir el gran contrast de paisatge entre la cara nord de les muntanyes i la cara sud. La primera és verda i podria semblar dels Alps, mentre que la cara sud és extraordinàriament seca i només hi creix l'estepa. No podem oblidar que estem a una de les zones més allunyades de qualsevol oceà del planeta. Vam conèixer un dels racons més desolats del país: una ciutat minera, on queden només algunes famílies miserables, que vam abandonar cames ajudeu-me. I vam entrar en zona d'exclusió militar (per raó de la propera frontera amb la Xina), on només es pot entrar amb un permís oficial expedit pel govern.

Vam passar les dues primeres nits amb la tenda al mig del no res, sense poder treure'ns del cap del tot les paraules de la noia de l'oficina de turisme advertint-nos que quinze dies abans a un motorista alemany li havien sortit els llops. La tercera nit, ja al final de la pista que s'acosta al Khan Tengri, la vam passar al costat d'un refugi on vam sopar. És en aquest refugi on deixaríem les bicis els dos dies següents, mentre aniríem fins al peu de la segona glacera més llarga d'Àsia a seguint una vall amplíssima, tot esquivant els múltiples braços del riu gegantí que hi baixa. La nostra intenció, inicialment, era de dormir al final de la gelera, però el temps es va complicar, van començar a caure tempestes i ens vam espantar perquè en el camí de tornada havíem de creuar diversos torrents que podien créixer i fer-se infranquejables. Vam acampar un cop vam haver creuat tres dels quatre torrents. L'endemà vam creuar el quart a cavall, tal com havíem convingut amb un pastor el dia anterior.

La ruta que havíem planejat inicialment no era practicable perquè el riu s'havia endut un pont la primavera anterior i totes les alternatives que hi havia tenien el mateix problema, de manera que només podíem tornar enrere. Per tal de guanyar temps per poder recórrer més país vam demanar al refugi que avisessin un taxi per ràdio; així va ser com vam desfer el camí fins a Karakol.

El dia següent el vam dedicar a fer una etapa planera, al llarg de la riba sud del llac Issyk Kul (el segon llac de muntanya més gran després del Titicaca) per fer nit al peu del port ciclable més alt del país. L'endemà el vam atacar, sortint des dels 1.700 m del llac. La pujada era llarguíssima (62 km) i ens calia creuar un primer port de 3.700 m, després del qual hi havia una esplanada d'uns 15 km de llarg. Hi vam trobar un paisatge nou: una plana amb turons escampats (tots ells de més de 4.000 m) cadascun dels quals amb una formidable gelera. Malgrat el temps, que començava a embolicar-se i l'hora que era, les ganes de fer el port van poder més que el nostre seny i el vam pujar. I així va ser com a un quart de set abandonàvem el Suek Pass (4.021 m), sabent que a les vuit se'ns faria fosc i que ens podia enganxar una tempesta de neu en qualsevol moment. De fet, quan la tempesta era imminent, va passar un camió que venia d'una mina d'or i ens va agafar. Durant la baixada hi havia alguns revolts molt tancats i per culpa d'això, la càrrega del camió ens va trencar un manillar. Ens semblava que allò era el final de la travessa.

De moment però vam seguir amb els nostres plans i l'endemà vam prendre un bus fins a l'extrem occidental del llac Issyk Kul, i d'allí un taxi fins a Kochkor, on vam dedicar tot un matí a arreglar el manillar, que vam substituir, no sense dificultats, amb el d'una bicicleta de passeig. Pintoresc però eficaç. De manera que podríem acabar la ruta tal com la teníem planejada, travessant les regions del Song Kul (un llac molt gran situat a 3.000 m), de Jumgal i de Suusamyr, de retorn a la capital del país. Es tracta d'una zona més habitada, de muntanya més baixa (només algun 4.000) però de paisatges igualment bonics i diferents als que estem acostumats). Durant aquesta segona travessa cal destacar dues baixades de més de 50 km de llarg, un autèntic plaer ben merescut, després de les llarguíssimes pujades, i el contacte amb la gent del país, de qui ens va sorprendre la gran hospitalitat.

Els dies que ens faltaven per tornar els vam passar fent un nou trekking pel parc nacional d'Ala Archa, al sud de Bishkek. De nou hi vam retrobar les glaceres i els paisatges alpins. Una nevada durant la nit anterior ens va impedir fer un cim de 4.500 m (només dúiem un calçat i eren bambes) i tot just vam passar la línia dels 4.000 m.

L'avió ens va tornar a Catalunya amb una velocitat impertinentment elevada, acostumats com estàvem a assaborir cada metre del nostre recorregut, veure escolar-se l'Uzbekistan, el Turkmenistan, l'Azerbadjan, Geòrgia, Turquia i mitja Europa en qüestió d'hores ens trencava els esquemes i ens recordava que l'endemà tornaríem a les nostres vides atrafegades de la societat occidental, tan diferent de la dels pastors kirguisos amb qui havíem compartit durant més de tres setmanes uns paisatges meravellosos que mai no oblidarem.

Pere Esteban
Núria Monmany
Cesc Grau