PER TERRES DEL TIBET... LHASA-KATMANDÚ en BTT
Després d’uns quants dies d’obligat turisme “urbà” per la vall de Katmandú arriba l’hora d’agafar l’avió cap a Lhasa. A Katmandú ens hem trobat amb la desagradable sorpresa que els 30 dies de visat a la Xina contractats a l’agència de viatges s’han reduït a 13. Aquest fet, fins que no el tinguem resolt, marcarà la primera part de la travessa. Taxi amunt i avall per veure el contacte local, trucades a Barcelona, internet…Tots els intents per rebre alguna explicació satisfactòria són en va.
Comencem bé... Arribem a Lhasa, al seu flamant i modern aeroport, però amb una escassa activitat. La primera sensació és de sorpresa, per la ingent quantitat de 4x4´s d’alta gamma que hi ha a l’aeroport (caram amb la Xina socialista...) La segona impressió, força agra, ens la reservàrem d’expressar al conductor que ens transporta. A totes les cases dels pobles que hi ha en el recorregut de l’aeroport a Lhasa, en el seu terrat hi oneja la bandera Xinesa.
No preguntem però deduïm que deu ser idea d’algun no-nacionalista com els que corren per la península Ibèrica. L’entrada a Lhasa reforça la poca simpatia preventiva que portàvem envers els xinesos. La ciutat està envoltada de grans quarters militars. El posat arrogant dels soldats que monten guàrdia no convida a canviar la percepció. Per ser sincers, però, hem de dir que al llarg de la travessa no vam tenir cap problema amb la temuda policia xinesa. Casualitat o norma habitual? Per contra la idealització prèvia que teníem dels tibetans, no és que s’ensorrés, però vam constatar que a tot arreu hi ha de tot.
Potser a Lhasa és on més afecte pots sentir amb aquest poble que ha quedat absolutament minoritzat a la seva capital. La ciutat continua creixent en un premeditat pla del govern xinès per colonitzar-la absolutament. Sense poder entrar en el debat vam copsar una certa resignació en els autòctons pobladors. Això sí, una fe massiva en la religió, autèntic baluard que manté viva la nació tibetana. En pujar les escales de l’hotel de Lhasa, recordem de cop que estem a 3600 metres, el mal de cap el notarem tots en més o menys intensitat durant els tres dies d’estada a la ciutat. Aquests tres dies, els vam contractar obligatòriament per poder tenir el visat i fer estada al Tibet. Tot i acceptar-ho com a mal menor, ja a la curta es van revelar com molt adequats per la necessària aclimatació.

La visita a la ciutat vella, amb els carrers estrets, la minoria musulmana de trets mongols, i la presència notable de monjos i pelegrins amb els seus rituals, resulten ben interessants. Pel que fa a la resta de la ciutat (el 85%) no té res d’interessant, és freda, dissenyada amb tiralínies, de grans, grandíssimes avingudes. Menció a part mereix l’apoteòsic palau de Potala, residència dels Dalai Lama fins a la invasió xinesa. Precisament aquest any els xinesos commemoren el 40è aniversari d’aquell fet.
Això es clarament detectable pels cartells i banderoles penjades a la ciutat però especialment en el demencial i humiliant monument de grans dimensions aixecat de manera desafiant just davant del Potala. Aquest edifici declarat patrimoni de la humanitat és de visita obligada. La grandiositat exterior, és acompanyada per l’atmosfera mística del seu interior, amb les olors de les espelmes de mantega de iac i el característic encens.
Les pregàries i aportacions econòmiques del peregrins el mantenen viu enmig de la multitud de turistes. També la trista i relativament recent expulsió de la dinastia que el poblava li confereix un aire melancòlic. Arriba el dia de fer el preparatiu amb les bicicletes. El que havia de ser una senzilla volta per Lhasa, dóna a conèixer la que serà protagonista en moltes etapes. La bicicleta del Santi. Abans de sortir i ja s’ha trencat la direcció del manillar!!!
La recerca a corre-cuita d’una reparació in extremis portarà a moments de gran estrès i finalment divertits quan s’albirà la solució del problema. Finalment, diumenge 25 cap a les 8 del matí iniciem la ruta. Han passat ja 7 dies des que vam sortir de Barcelona. Tenim unes ganes boges de pedalar, i així va que el primer dia ens mengem literalment els quilòmetres, hi ha moltes ganes i angúnies acumulades. Acampem pujant al Khamba La de 4.800 metres l’únic coll que fins la data està asfaltat.

El pas del port, dóna lloc a la conca endorreica que forma el Yamdrok Tso (literalment significa estany turquesa). És un dels quatre estanys sagrats dels tibetans, i realment la seva forma recargolada amb el color penetrant de les seves aigües li confereixen un encant especial, preciós... Aquesta etapa és gairebé l’única en que la pluja farà una tímida presència. De fet, i com si el temps volgués corroborar-ho, aquesta etapa i la següent són les úniques en què l’altiplà tibetà presentarà un aspecte relativament humit. En el paisatge, un verd auster domina els colors. Creuem Nakartse un poble tibetà on la part xinesa tot just s’està començant a construir. Els nous edificis d’una artificialitat horrenda i una grisor notable, conviden a passar de llarg, el temps just de comprar quatre avituallaments. Decisió encertada, 10 quilòmetres enllà, acaba l’asfalt i la carretera s’endinsa a la vall que ens ha de portar al Karo La, de 5050 metres. L’ascensió a aquest coll serà una de les etapes més boniques del viatge. Passarem a tocar de glaceres, cims de 5000,6000 i un 7000! Paradoxalment la “baixada” serà una altra cosa. Entendrem que al Tibet les baixades poden ser molt dures, amb trams de pujada i rectes inacabables que amb el vent de cara poden escurar-te totes les forces. D’altra banda també tindrem el primer contacte amb el que serà l’autèntic corcó durant tota la travessa: Els Toyota Land Cruiser carregats de turistes, que sense pietat ens avancen a tota velocitat omplint-nos de pols. Aquest trànsit i la conseqüent bateria de renecs de l’Eduard seran una constant de l'itinerari. Arribada a Gyantse, on decidim agafar una furgoneta- bus que ens porti a Xigatze. Només ens queden 7 dies de visat i hem d’anar per feina.

A Xigatze, viurem un episodi absolutament kafkià que podria ocupar per ell sol diverses pàgines. La conclusió positiva: després d’unes gestions rocambolesques aconseguirem una extensió de 7 dies del Visat a la Xina i l’obtenció del permís especial per viatjar pel Tibet (un permís que després no ens demanarà ningú).
Només una dada per resumir el contrasentit que vam viure: Al Tibet representa que està prohibit viatjar-hi sol, es a dir sense un guia-representant xinès. Doncs bé, tota la paperassa ens la van tramitar en una oficina “oficial“ d’atenció al viatger independent (?)... Això sí després de deixar anar una pila de iuans.. Amb el visat arreglat per poder fer la totalitat del trajecte, inclosa la variant de l’Everest, fem les darreres comunicacions per internet i compra de provisions solvents. Xigatze és la darrera ciutat important ja fins la frontera. Enmig, 11 etapes. La flamant arrancada amb tots els problemes arranjats s’estronca tot just 30 quilòmetres després (moc!), al precís moment d’arribar al coll de Tra La (4.050 metres).
El transport de les bicicletes el dia anterior ha malmès els radis de la bicicleta del Santi. Resultat: 4 radis trencats i la llanta abonyegada! Amb tanta mala sort que tots els radis petats ho són de la roda de darrera a la banda dels pinyons. No hi ha res a fer, no tenim eines per fer la reparació! Caldrà dividir-se dos grups: uns a fer autostop de tornada a Xigatze i altres a vigilar les "kangari" (bicicletes en tibetà). Les gestions i la reparació amb recanvis de fortuna portaran tot el dia. Ens reagrupem avançada ja la tarda i ens posem a pedalar a tot drap pensant que per fi hem deixat enrera tots els problemes. Aquesta nit farem l’únic bivac de la travessa: a la llera d’una rambla seca.
L’endemà ens sortirà l’etapa més llarga del viatge, 98 quilòmetres fins a Lhatse, entremig passem pel Tsuo La de 4.850 metres. Tot el recorregut està en obres. En un o dos anys la major part de la ruta que fem estarà asfaltada, amb el conseqüent augment de trànsit. La Lhasa-Katmandú perdrà gran part de la seva màgia. Caldrà pensar en itineraris alternatius per mantenir la intensitat de les sensacions i la descoberta del Tibet més autèntic. Tot i el desgrat que ens produeix, en el fons només fan el que nosaltres ja hem realitzat fa anys i encara seguim fent: envair d’infrastructures el territori, colonitzar fins a l'últim racó. Una cursa, on encara no s’entreveu cap esperançador final. Pernoctem en un senzill però agradable establiment de Lhatse. Només l’estrafolari i cregut “gerent” li resta la bona imatge. En el record queda que ens van preparar els millors plats d’arròs que hem tastat en tot el viatge. Bona falta ens feia menjar bé. Estem a les vigílies de l’etapa amb més desnivell, l’ascensió al monstre del Gyantso La: 5.220 metres.

La temible pujada serà plena de contrastos: Toyotas corrent com posseïts, caravanes de nòmades a peu o amb burro, camions de mercaderies plens a vessar.. i quatre bicicletes. Tot en un trajecte bastant impracticable per les obres, que obliguen a contínues variants per terreny irregular i fangós. L’ascensió ens l’agafem xino-xano amb l’Eduard sempre davant. En els darrers quilòmetres, la irrupció d’un fort vent de cara, donarà un caire més èpic (en aquells moments més torracollons) a la superació del pas.
Dalt del coll ens trobem amb una parella de belgues que també van en bicicleta. Van sortir de Bélgica fa 8 mesos i han arribat aquí!!!. La nostra “heroica” ascensió acaba de quedar feta miques... Dinem al coll, que en realitat és un gran altiplà. Quines vistes! Una síntesi del Tibet: Grans horitzons, atmosfera nítida, muntanyes i més muntanyes, la majoria d’aspecte arrodonit i sense presència de neu (aquesta només apareix en els cims que rondin els 6.000 metres). Només el fred vent torba el petit plaer que representa aquest dinar. Davallem la collada a la modalitat tibetana: quilòmetres i més quilòmetres i encara estem a 4.800 metres. Una baixada plena de pujades.
Fets pols plantem la tenda, no sense les pertinents discussions entre els “tècnics” sobre el lloc més idoni on ubicar-la. Estem a l’alçada del Montblanc, però el paisatge que tenim davant del nassos ens recorda més aviat el Balandrau o el Montseny de Pallars. Això sí, la temperatura baixa amb contundència i al matí la coberta impermeable de la tenda es desvetlla amb un bon gruix de gebre. Reprenem la ruta de “baixada” i aviat es produeix una esveramenta general a l’expedició.

A l’horitzó acaben de treure el nas per primer cop el que semblen ser cims de 8.00 metres: una muralla de muntanyes, ara sí, cobertes de neu i glaceres. Seguim la davallada fins la cruïlla de Shegar, on ens cruspirem un consistent dinar amb les corresponents Lhasa beer. Cal agafar forces, aquesta tarda deixarem la ruta principal per agafar la variant que ens ha de portar al camp base de l’Everest.
Abans però haurem de passar el control de carretera de l’exèrcit xinès. Aquest control queda reduït a una revisió del visat, per part d’un soldat molt jove que de reüll va mirant les nostres bicicletes. Ara que teníem tots els papers i permisos ens hauríem estimat un control més espectacular i escrupulós... Sorprèn que tant bon punt agafem el trencall direcció l’Everest a les muntanyes que tenim davant hi ha dunes, no s’estranyaria ningú si ens diguessin que som en qualsevol desert.
Al primer poble que trobem hi ha un rudimentari control d’accés al Parc Nacional del Qomolagma (Everest). Peatge preventiu... En aquest mateix poble una família ens ofereix quedar-nos a dormir a casa seva a canvi d’uns pocs iuans. Serà una de les experiències més gratificants del viatge. Costa mantenir conversa ja que gairebé no entenen l’anglès, no obstant ens permet infiltrar-nos en la vida quotidiana d’una família tibetana.
Tastarem i veurem de primera mà el menjar, la decoració de la casa, els utensilis, les olors... i també totes les mancances... No obstant semblen feliços. Que duri. També serà memorable la dutxa “íntima” a la font del mig del poble. Aconseguim aixecar-nos encara fosc i iniciem l’ascens al Pang La de 5.150 metres. Una carretera llarga, plena de revolts de paella remunta les pesades formes de la muntanya. En un aspecte hem millorat. No hi ha obres! La progressió és més agradable i tranquil·la amb permís dels inefables Land Cruiser.
L’arribada al coll, ja no deixa lloc a dubtes, davant nostre tenim el Makalu i l’Everest (mig tapats pels núvols) i el Cho Oyu. La resta de muntanyes que els precedeixen presenten un aspecte aspre i auster, encara són més àrides que les que hem deixat enrera. Al coll compartim el menjar i inspecció mútua dels mitjans de transport amb dos carreters.
Han eixit a la mateixa hora que nosaltres del poble i han seguit diferents dreceres, ara a peu ara dalt del carro per convergir al port. Gent forta i endurida per la qual no podem deixar de sentir una certa admiració. Els toyotes paren just uns segons perquè els turistes puguin fer unes fotos i reprenen la marxa.
Una manera ben trista de “conèixer” el Tibet... Ara bé, una cosa és certa: deixen mes quartos que aquests del turisme de bicicleta... Gaudim del llarguíssim descens de suaus –potser massa- pendents i infinitat de revolts.
Estem enmig del no-res. Ni un arbre, ni un arbust... muntanyes pelades de vessants regulars, i al fons la muralla blanca. Arribem a la base de la vall on apareixen els primers pobles isolats amb els seus migrats conreus i ramats de iacs escampats en la immensitat. A Peruche entrem ja a la vall que té per capçalera l’Everest.
En aquest poble marxem a tota pressa, ens notem massa observats per un seguit de gent que mostra ostentosament ganivets de grans dimensions... Avancem de dret cap a les muntanyes més altes. Arribem a una mena de construcció clarament recent, construïda al mig d’una gran terrassa fluvial. En aquest indret, hi ha una barrera que tanca la pista, A partir d’aquest punt , l’accés motoritzat només és permès amb les furgonetes del parc.
Ens quedem a dormir en aquest desagradable hotel, pensat per als conductors dels Toyotas.
Després de veure la cuina, decidim fer servir el fogonet propi a l’habitació en el forat que queda entre els llits i les bicicletes que hem entrat dins. Ens alçarem ben d’hora amb ganes de deixar enrera aquest lloc que a més ha resultat prou car.
El trànsit ha disminuït en picat, aquesta benedicció queda atenuada per l’estat de la pista que bategem com a model “uralita”. La progressió amb aquestes ondulacions continues es fa realment molesta. Molt poc a poc anem remuntant la vall, primer amplíssima i després progressivament encaixonada. Les petites glaceres que davallen suaument de muntanyes arrodonides, les tenim gairebé al nostre abast, passem sota la seva vertical. Són els contraforts del gran Himàlaia.
Finalment, de sobte, l’Everest irromp al nostre davant. Ja no deixarem de veure’l –i fotografiar-lo- fins al final del jorn. Posem peu a terra a Rongbuk, el darrer poblat de la vall, situat als peus de la gran muntanya. Estem contents. Dinem per satisfer la gana i la golafreria.
No obstant la pedalada no s’ha acabat... amb sorpresa descobrim que no hi ha lloc per dormir, només ens ofereixen una habitació amb el sostre foradat a un preu d’escàndol. No saben amb qui parlen... si és per unes cerveses potser si, però malbaratar així... ho tenen clar... Esgotant les darreres forces fem els 8 quilòmetres que ens separen del cap base de l’Everest.
Novament -i ja és estar de pega- un notable vent de cara dificulta la progressió. Arribem a les acaballes del dia, amb el temps just per entrar els trastos en una de les tendes que ofereixen allotjament i veure una prodigiosa posta de sol al Qomolangma.Som a 5200 metres, després de tants dies pensàvem que ja ens hauríem aclimatat. La veritat, però, en la ridícula excursió a peu al capdamunt d’una morrena per fer fotos, ens costa terriblement avançar i esbufeguem d’una manera lamentable. Un matí de descans per rependre la marxa a la tarda.
El plàcid descens s’interromp amb nous problemes mecànics a la bici del Santi. Altres 3 radis apareixen trencats. Al final de la travessa seran un total de 17!!!! Això no s’havia vist mai. Gràcies a diversos invents del Cesc, el mecànic “oficial” de l’expedició, la bicicleta arribarà sencera a Katmandú amb el seu acollonit conductor.
Superat l’entrebanc muntem la tenda en els primers pendents del Lamna La, de 5180 metres. El lloc és captivador. Una vall generosa, buida, i plàcida, regada per humils rierols. Ja ens havien advertit que per res ens perdéssim fer aquesta variant. Hem sortit de la ruta principal a l’Everest i farem un enllaç per un coll amb una pista en mal estat on hi passen pocs Toyotas.
Efectivament el dia i mig que esmerçarem serà molt reconfortant quant a descobrir un Tibet més autèntic. Potser no és comparable a les remotes terres del nord-est, però es fa patent la diferència amb les etapes anteriors.
El trànsit motoritzat és mínim. En creuar el coll coincidirem amb nombrosos grups de pastors i carreters que transporten bàsicament ramats de iacs. No hi ha res com oferir algun cigarrret per guanyar-te la simpatia d’aquesta gent. La croada antitabac encara no ha arribat per aquí... El fumar, més aviat, sembla estar ben vist socialment... Un cop queden enrera les pacífiques i discretes glaceres de les muntanyes que envolten el coll, ens endinsem a un paisatge erm i desolat. Només el fet que circuli aigua pel fons de la vall ens allunya la idea d’estar en un sever desert. Com va siguent habitual, al final d’etapa apareixen nombrosos contratemps.
La contemplació, però, del Cho Oyu a la llunyania dominant aquella immensitat, ens relativitza una mica la mala llet que es va acumulant en constatar que no acabem d’arribar al destí de la jornada: Tingri. Arribats al poble aconseguim realitzar un dels desitjos que portàvem en ment feia dies: dutxar-nos.
El lloc on ens allotgem batejat a la guia com el “the best hotel in town” resulta ser una pensioneta com a mínim discreta... però que acomplirà les seves funcions per refer-nos i evitar que sopem els ”noodles” de sempre.
Sortim a mitja tarda, la direcció de la carretera ens mena de ple cap a una espectacular tempesta. Una forta ventada ens indica que ja hi som... Preferim parar-nos abans del previst. Hem localitzat un providencial cortal que ens protegirà la tenda de les ràfegues d’aire.
La tempesta i el vent que han emprenyat la pedalada, sembla ser que es vulguin disculpar oferint-nos un capvespre deliciós. El paratge hi ajuda. Estem vorejant uns aiguamolls formats pels tranquils meandres d’un riu, a banda i banda extenses planúries envoltades per mandroses muntanyes. Per rematar-ho els verals són plens de restes d’antiquíssimes construccions.
No costa gaire deixar anar la imaginació cap a esdeveniments èpics, antigues civilitzacions, la ruta de la seda... un nefast acudit del Cesc fa tornar a la realitat, estem dins de la tenda. Bona nit... Reprenem la ruta amb una jornada tranquilla que ens deixarà als peus del darrer pas, En realitat és un doble coll: el Lalung La 5.060 i 5.200 metres. Passem nous pobles amb les escenes de sempre: nens que surten corrents a interceptar-nos al crit de “alo” (hello) i “moni” (money), i els adults treballant els camps o concentrats al pobles batent el gra. Unes escenes que ens recorden com era la vida a casa nostre fa una centúria.
Plantem la tenda per darrera vegada, en un racó d’una vall amb inhòspit encant. El darrer coll es farà especialment dur per la seva monotonia i la ventúria de cara. L’únic element novedós és l’aparició del Xixa Pagma als confins. Superada la darrera barrera orogràfica, entrem en una vall que ja es troba totalment orientada al sud, es a dir al Nepal, de fet totes les aigües van a aquell país.
La primera fase del descens la fem a sac, tallant revolts, però després tornarem a la tònica habitual: gran replans on cal remar i el vent en contra. Avui, però, la força de la ventada passa de mida. No se’n parli més, al primer poble demanarem algun lloc per dormir. Hi ha hagut sort, una família lloga una habitació.
Pernoctarem en una habitació molt acollidora tot i que, comporti l’entrada sense avís previ de mitja família dels propietaris a fer el tafaner. La irrupció es produeix amb la Núria a mig canviar... La seva expressió barreja d’estupefacció i indignació, no serà inconvenient perquè els intrusos romanguin uns 5 minuts dins l’habitació mirant-nos amb una curiositat desbordant, gairebé ofensiva. Tafanerisme a la tibetana.
Per sopar, podrem tastar el "tsampa", una mena de pasta que seria l’equivalent al pa. Encarem la darrera etapa al Tibet. Avui esperem un dia “gran”, segons la ressenya ens espera un desnivell de 2400 metres de baixada!!
A mitja etapa, el panorama que ens ha acompanyat els darrers 16 dies comença a canviar, s’intueix la influència de vents més humits, apareixen tímidament els primers arbres, les muntanyes esdevenen de relleus més enèrgics i la neu és present als cims tot i ser més baixos que els del gran altiplà tibetà. Mica en mica la carretera davalla i s’introdueix a les espectaculars Gorges de l’Infern.
Les resseguirem durant més de 30 quilòmetres amb uns estimballs espectaculars sobre l’imponent riu Bothe Koshi. En el seu interior viurem una transformació espectacular de la vegetació.
En algun tram ens recorda els boscos alpins, a mida que baixem la frondositat augmenta fins a esdevenir vegetació selvàtica. L’element líquid, tan escàs fins al dia d’ahir, sorgeix de qualsevol racó, contemplem atònits la simfonia de salts d’aigua que creua la temerària pista.
Un autèntic festival fins al final d’etapa. Per acabar-nos de convèncer que en només 30 Km hem canviat de món, en arribar a Zhagmu es desencadena una perllongada pluja. La ciutat està assentada sobre els pronunciadíssims pendents d’un tossal i és delimitada per profundes afraus. Tot i aquesta espectacular natura, Zhagmu és una mena d’Andorra la Vella però encara més lleig. Es una ciutat fronterera, que viu precisament d’això.
Tot i així en guardarem un bon record pel desmesurat esmorzar de brioixos i pastes que fem. Calia acabar la moneda xinesa.... és la nostra venjança a la migrada dieta dels darrers dies. Passem la frontera i entrem al caòtic Nepal. Primer passar per caixa, després el seu exèrcit de “coronel tapioca” arreu.
La carretera és plena de controls i metralletes. Una guerrilla maoista actua al país contra la corrupta monarquia governant. Al Nepal, la solitud i els grans espais del Tibet, donen pas a l’atapeïment i la superpoblació. La muntanya és ocupada per feixes fins a llocs impensables.
Pel que fa a la circulació per carretera, hem canviat d’enemics: els toyotes donen pas als camions Tata. Uns camions, que són com caixes de mistos gegants i van decorats amb frases “fricandó” tipus “Love is poison”, “hello brother” o “speed control”. Aquesta darrera resulta especialment grotesca quan ens avancen embogits per una carretera plena de bonys. La primera pernoctació al Nepal serà a Bahrabise, sopar a base de fruites i verdures que ja tocava. La penúltima etapa ens porta fins a Dhulikel. Després de dos dies de baixada, els 1100 metres d’ascensió resultaran faran força durs. Ens trobem però a l’epíleg de la travessa. Katmandú ja es a prop. Arribem justet al poble i anem a petar a una pensió infecta que tan aviat com puguem abandonarem.... per anar-ne a una altra: el Santi ha agafat una diarrea de campionat i li caldrà tot el dia de repòs.
El tema serveix per constatar que físicament hem respost tots bé i exepte aquest contratemps ara a la pròrroga, hem estat de sort amb lesions i enfermetats. El 20è dia de ruta, és el del lluïment, 30 quilometres planers fins a Katmandú.
Ens sentim com els correrdors del Tour quan entren als Camps Elisis. No obstant, aquí la circulació resulta una mica més problemàtica. Al Nepal s’imposa la llei del vehicle més gran. A cops de botzina i de manillar arribem a l’Hotel, al cèntric barri del Thamel.
Foto oficial de l’arribada i el nostre cap que ja pensa en la dutxa, unes cerveses, un bon dinar, alguna compra.... el Tibet comença a quedar lluny, molt lluny, massa lluny.
Dades del viatge:
Distància: 995 Kilòmetres
Desnivell Acumulat: 11.000 metres
Alçada máxima assolida: Gyantso La, 5.220 metres
Durada: 20 dies. Del 25 de Setembre al 14 d’Octubre de 2005
Components: Francesc Grau i Fernàndez, Núria Monmany i Badia, Eduard Garcia i Gonzàlez, Santi Pocino i Serra.
Socis de L’AGRUPACIÓ EXCURSIONISTA CATALUNYA