SORTIDA COL·LECTIVA AEC - PANTÀ DE CAMARASA - 26 i 27 JUNY 2004

Preparatius de la sortida

Santi donant instruccions
Primeres caiacs en sortir
Punt de la sortida
Pas per sota de un magnífic pont
La gent anava arribant gradualment i la remada fins el punt d’acampada no començava fins la tarda, així que un grup vam començar a fer activitat per un barranc que hi ha a sobre del camping. Amb el doble recorregut pel torrent amb remullades continues se’ns va obrir una bona gana.

A les cinc de la tarda, 33 socis de l’Agrupa ens trobàvem a punt de començar l’aventura que representava per alguns de nosaltres això de remar amb una caiac uns quants quilometres durant dos dies.

Molt més tard del previst vam començar a tirar pantà avall (això “d’avall” es un dir, ja que suposo que sabeu que els pantans son plans). Poc després de sortir passàvem per sota d’un preciós pont per arribar més tard a sota de la Baronia. Aquí em vaig trobar al Kala en sentit contrari i cara amunt amb la mateixa expressió dels vaquers als “rodeos” quan muntaven un d’aquells bitxos i no podien controlar-lo.
Pas per sota de la Baronia

La Baronia vista des del sud del pantà
Arribada al punt d'acampada
El nivell del pantà era molt alt aquest any
Com que anava fent fotos vaig quedar-me enrere tot sol, fins que vaig trobar la Mònica, que portava una caiac doble amb la seva filla Elena, i a la Laura, qui, molt cansada, esperava algú que la remolqués. Vaig intentar fer-ho però el cordino que portava no era prou llarg. Finalment la Laura es va anar recuperant i arribàrem al lloc d’acampada on poc després aterrava la resta de la tribu, inclòs el Kala, qui finalment havia aconseguit dominar la bèstia groga de caiac doble que portava.

El nivell del pantà era excepcionalment alt i els llocs més habituals per poder acampar eren encara sota l’aigua, així que el lloc d’acampada no era molt ample i vam haver de treballar una mica per aplanar les herbes.
Plantem les primeres tendes
Abans de sopar el Santi tenia prevista una altra activitat, una excursió a un poble abandonat.

Així que vam agafar les frontals perquè. malgrat que el dia és molt llarg, teníem molt clar que tornaríem a les palpentes. Vam recórrer un tram de via del tren (amb túnel inclòs) i després, amb pujada continua, arribàvem al fantàstic indret, on es trobava el poble i on, fa uns cent anys i com a conseqüència d’una esllavissada, es va moure tot el terreny. La meitat del poble va quedar ensorrat i van morir unes quaranta persones.
Miraculosament, l’església, molt petitona, va quedar intacta a sobre d’una agulla. La visita a l’ermita i la vista sobre el pantà i els barrancs que l’envolten amb la llum del vespre ens va encisar a tots, encara que feia una mica de por el fet d'estar trepitjant un terreny tan fals com inestable.

Per acabar-ho d’arrodonir el Santi ens va portar a unes grutes on, amb l’ajuda de les frontals, vam fer una mica d’espeleo, gaudint d’una fredor que s’agraïa molt.
Poc a poc va arribant la gent
L'Eduard observa el panorama de tendes
Poc a poc anem fent lloc i podem plantar totes les tendes
Cal protegir-se dels mosquits
La Mónica en plena activitat. El Jordi es relaxa després del "rodeo" fumant-se un pito.
Per la via del tren cap al pobla abandonat
Passades les onze de la nit sopàvem tots amb molta gana i una hora després, quan ja s’apropava el deliciós moment de anar a dormir per recuperar-se del cansament, el Santi (que es incansable) va anunciar que havia arribat el moment de tornar a agafar les caiacs i, amb la frontal i la llum de la lluna, adreçar-se remant a l’inici del congost per tal de veure un avió rus submergit de la guerra civil espanyola. El Jordi Calafell ràpidament va dir que el pilot segurament es deia Tovarich i jo vaig proposar una activitat més descansada: fer una sessió d’espiritisme i que fos l’esperit d’en Tovarich el que ens vingués a veure.

Però els recursos del Santi per tal d’arrossegar la gent són infinits, de manera que va aconseguir fer la excursió nocturna amb cinc o sis col·legues que anaven molt sobrats de forces. L’Albert Azcoitia, un dels agosarats, els va obsequiar amb una bolcada nocturna de caiac, que a les fosques m’imagino que deu ser una experiència molt agradable. Si ho arribo a saber hi vaig per no perdre’m l’espectacle.
L'Helena juga a caminar per sobre de la via. La Laura no s'en fia i vigila que no vingui cap tren.
Els més ràpids esperant al més lents, tot just arribant al poble abandonat.
Entrada a la cova
Davant de l'ermita
Com que la nit és molt curta i no teníem pas molts arbres a prop, a les vuit del matí ja érem tots a punt per a la segona jornada de rem. Vam anar sortint tots amb el pantà com una bassa i l’aigua com un mirall. No feia encara calor i quan vam entra dins del congost no ens donava gens el sol. La solitud era immensa i el silenci impressionant. Només se sentia el sorollet dels rems entrant i sortint de l’aigua i uns quants ocells. El trànsit pel congost va ser el millor moment del dia i vam aprofitar per fer tots unes excel·lents fotografies de record.

Poc després de passar el congost vam deixar les caiacs en una petita caleta a la banda dreta, sota la via del tren. Setze persones es van posar els baudriers i van tirar amunt fins a l’ermita de Sant Pere per fer una via ferrada que ha obert el Santi. La resta van dedicar-se a banyar-se i prendre el sol com si es trobessin a la platja.
Interior de l'ermita
Santi ens dona explicacions a la porta de l'ermita
Santi amb els més petis a sobre d'una de les agulles
El camí que puja a l’ermita no era precisament un “camí de roses”. No està gaire obert encara i al final té una forta pendent, que, amb la calor que començava a fer, ens va fer suar de valent. Després de descansar una mica a l’ombra de la roca, on es troba l’ermita, vam fer la ferrada, que és un recorregut horitzontal, però molt aeri i espectacular. Vam aprofitar per establir comunicació visual i auditiva amb el grup base al pantà. Amb l’eco que hi havia es va muntar una bona cridòria.
També els grans volen fer-se una foto en un lloc tan espectacular
L'esllaviçada de fa cent anys va crear moltes agulles que sembla que cauran en qualsevol moment
El pantá amb les llums de la Baronia al fons
Torre de l'ermita amb la lluna
Baixada a la cova
Una mica d'espeleo...
Soy minero... Passem pel túnel del tren de nou. Ja es de nit.
Matí radiant. De nou amb la caiac
El pantà està totalment en calma, sense vent
L'aigua es un auténtic mirall
L'Àngels agafa la caiac amb moltes ganes
Després de tornar al punt d’inici de la ferrada (és un recorregut circular) vam fer un altre recorregut que porta a la mateixa ermita, on la vista encara és millor, sobretot des de dalt de la teulada, on es pot pujar.
Nem entrant al congost
Es van fen grupets
Comencem a entrar a la part més estreta del pantà
No ens donarà el sol en una bona estona. Fantàstic
Grans parets ens envolten pels dos costats
Arribem a la part més maca: l'agulla del Bisbe
Remar amb aquest escenari es un auténtic plaer
Arribem al punt previst
Tocava ara baixar per un camí diferent.

Primer s’agafava una canal d’aquestes que no sé qui baixaria sense arbres per agafar-se. Després d’un quants minuts de descens per un torrent sec s’arriba a la traca final: un rapel de 43 metres molt dretot i al final volat.

Quan el Santi deia que el problema del rapel eren els ultimes metres pensava que es referia als metres de rapel volat. Doncs no: el final del rapel era un barcer que esperava amablement l’arribada del cul dels rapeladors per deixar la seva imprompta.
Uns quants aniran a fer una via ferrada i d'altres es donaran un bany aïllats del món
Pujant per un camí ben dur. La ferrada ens espera a dalt
Després d’unes quantes esgarrinxades més a les cames, braços i qualsevol part del cos no protegida, arribàvem a l’aigua i preníem un dels banys més desitjats de la nostra vida. Els companys que no havien fet la ferrada ja havien marxat per començar a recollir el campament.
Un descans abans de començar la ferrada. La calor apreta de valent
Els primers a entrar a la via ferrada (es una travessa horitzontal)
Al final hem pujat 16 persones a fer la ferrada
La Noemí s'ho passa la mar de bé
La Rosa Maria. Al darrera hi ha cua
Santi controlant que no li trenquin la via ferrada
Tu em fas una foto i jo te'n faig una altra. L'Albert Bayo treu el cap al darrera.
Aquest probablement era el punt més aeri de la ferrada
El Joan també vol la foto. El Xavi ens va anar fotografiant a tots
El Joaquim treu el cap pel fons
I per acabar, el Santi ens ensenya per on va una altra via ferrada que puja a l'ermita de Sant Pere. Apa!, tots amunt...
L'Eduard al costat del sostre de l'esglèsia. Una bona vista
L'esglèsia, que està que es cau
Després de veure l'esglèsia, un descans a l'ombra
Una bona vista del pantá des de la ferrada. Es veu el lloc on s'està banyant la resta del grup
La Noemí tasta el meravellós final del rapel
Rapel de dos en dos per guanyar temps
I finalment el millor moment del dia: un bany sensacional
La tornada va ser una remada llarga (el trajecte del dissabte i del diumenge al matí junts) i amb un sol aclaparador, però el fet de remullar-se contínuament fa suportable la calor.

Cap a les cinc de la tarda ja havíem arribat tots, i un cop recollit el sidral de bosses que portàvem, va arribar el moment de fer un bon àpat tots plegats (des de l’hora de l’esmorzar només havíem picat unes galetes al mig dia i teníem una gana i una set terribles).

El vinet i l’aire condicionat del restaurant ens van permetre recuperar forces per aguantar l’etern embús de la Panadella. A la caravana ens vam anar trobant de nou i vam aprofitar per xerrar una mica més per les finestres dels cotxes mentre arribava la nit.

Joaquim Ricarte - Juny 2004