Resum excursió sortida a Mont-Rebei
Secció infantil - Trekings - AEC 17 i 18 de maig

Complint els objectius mercats i superant-los amb èxit, i, en principi, no fàcils de realitzar, tenim que destacar i agrair a Bernat i a Pere la increïble convivència, sintonia i bon rotllo, sens perdre en absolut els seus papers de responsables de grup. Per això i molt més els pares os estem molt agraïts : Sou uns monitors molt complets.

Ànims per seguir endavant em la secció teniu tot el nostre recolzament. Així ho podem constatar els pares col·laboradors d'aquesta excursió.
Per mèrit el tenen els que van fer el pantano tres vegades, pues anaven de dreta a esquerra successivament "pretenien" veure el paisatge... des de tots els costats ( això deien ).



Mals presagis ens envoltaven: els voltors no paraven de donar voltes a sobre nostre. Suposem que estaven escollint la pressa més fàcil o esperant que algú bolques, doncs es van emportar un "chasco", pues tots junts contents i meravellats per l'experiència vàrem arribar el lloc d'acampada.

Ràpidament vam iniciar l'excursió cap el poble de Montfalcó i l'ermita de Santa Quiteria, preciosa i panoràmica. Decidim esperar a que sortís la lluna plena, per què ens il·luminés les parets del congost però va arribar tard a la cita: es fa fer d'arrogar pues fins les onze i mitja no va voler aparèixer, fen-se la coqueta endarrera dels núvols, no sols va arribar tard sinó que inclòs no va arribar de blanc, va vindrà vestida de vermell, com si d'una festa es tractes.
A tot això en l'espera, aire i fred hi ha tot això, dintre de l'ermita, es gastava una successió d'aparicions i de terror inusitat. Comencem el desens per una ruboritzada somriure de la reina de la nit : ens esperava una bona ració d'olives, ben merescudes.

Posteriorment vàrem preferir abans que anar a dormir, "total sols eren les 00:30" realitza una secció de meditació transcendental; ensimismats, ens vam seure a la vora de l'aigua. Perquè, qui se'n anava a dormir? amb els cants dels ocells que, el final, ningú va sapiguer de que piaven, alguns deien que estaven preparant les eleccions municipals a la vall, però no ho vàrem poder confirmar-ho.

Lo que si podem confirmar, es que davant nostra vam tindrà una postal que mai consentirem que se'ns oblidi : teníem sota els nostres peus les muntanyes, els núvols i la lluna. Tot o feia possible la reina de la nit, que hi ha s'havia vestit de blanc. A tot això, els ocells ens incitaven, per que no ens anéssim a dormir, però va poder més el cansament.
Diumenge a les 6:59. Lo més dur i difícil de l'excursió estava apunt de succeir, n'hi havia que superar la son, cansament, fred, humitat i a sobra, a l'aigua !! Buff !! Però em l'entusiasme que regnava, més una empenta del Pere i del Bernat, per fi arrenquem.

Ens va costar trobar on desembarcà, no obstant arribem a l'hora prevista el poble deshabitat de Fet, fem parada i fonda a l'escola. Passegem pel carrer major "fantasmagòric" fins arribar al cota més alta. Una gran iglesia, en un gran mirador de la vall. Vigilats constantment per una parella d'àligues immenses, ens vam posar a esmorzar i posteriorment va haver una proposta que es va acceptar : desafiar els esperits del poble; mig segle portaven esperant-nos, però van ser comprensibles em nosaltres, permetin que gaudir de l'estada en el seu territori. Arribem a l'embarcador i ens vam preparar el material per la gran escalada a la via ferrada, ( 200mts. de desnivell ), arriba l'hora de colorar-se els arnesos : "San Pere, baixa i ajudants" perquè, d'aquesta, no ens sortim.
Pues si, arribem a peu a la via ferrada i "choff" la primera remullada involuntària, ens diu que l'aigua estava bona però la seva cara de ensurt la delatava. Comencem i, per sorpresa nostra, van demostrar enteresa, habilitat i seguretat en la progressió. Ens van contagiar, entusiasme, gaudint així de l'ascensió encara amb 200 metres el buit dels nostre peus. La recompensa va ser arribar el cim i trobar-nos l'ermita en aquest lloc tan abismal, per cert, fins algú vara comentar que els kayaks tan sols feien un centímetres. Desprès de realitzar la via ferrada era de primera necessitat un bany d'aigua freda en el qual, va haver una gran explosió de grans emocions.

Un bon àpat, una bona hidratació, un altre bany i, lo pitjor, cargar els kayaks de material, i fa falta ser enginyer !! Sortim i eren tantes les ganes d'arribar i complir els horaris que vam fer el recorregut en la meitat de temps, increïble, però cert. Son inesgotables. Per un moment els pares vàrem pensar que ens tindrien que remolcar, quina vergonya, Deu meu !! Ara sabreu del perquè les preses; se les havia promès una sorpresa que estava fora del programa, una guinda en el pastis de l'excursió, que consistia en una sessió de "hidromasatge" en aigües calentes. Això si, sense alterar el pressupost. Va ser un bany inoblidable. Ja no hi havia cansament, tot era alegria.

Fins el desembarcament tot va anar bé, però a partir d'aquí, semblava que el rellotge anés més d'apresa. Las operacions de fer la motxilla, una mica de trajecte, brenar-sopar, sens va anar fent tard, però com no estàvem cansats i com no era tan tard(...) Allà molt lluny algú va creure veure uns dinosaures en la platja, però quan vam arribar tan sols estaven les seves petjades. En lo que no es van posar d'acord en el numero de calçat que haurien dut: uns opinaven el numero 242 altres 338. No es va arribar a cap acord. Continuem de viatge, uns desperts el volant i altres...a on...? S'hauran quedat em els "dinos"? Pues no, estan en el cotxe, i alguns d'ells per cert fent sorolls estranys, com si els hagués afectat lo dels "dinos". En fi, desprès d'una petita retenció d'una hora ens vam posar a somiar en la pròxima excursió i em això estem.