IIIº
Josep Emili Ferrer - Joaquim Ricarte

Una mica d'historia
Les Agulles de Llosàs es troben a la cresta S.O. de l'Aneto. A un extrem de la cresta es troba el Pic de Llosás i a l'altre, el cim més alt del Pirineu: l'Aneto. Per tant, és una cresta que va quasi sempre per sobre dels tres mil metres.

La primera ascensió d'una d'aquestes agulles la van fer Henry Brulle i el seu fill Roger, amb el guia Germain Castagné, un 17 de juliol de 1913. Sortint del llac de Llosás, van fer només l'Agulla Central (la Tchihatcheff), considerada per Brulle "extremadament difícil", arribant per la bretxa entre la occidental i la central. Van intentar assolir la Gran Agulla (la Franqueville), sense aconseguir-ho i, tornant a la bretxa, van descendre de nou cap a Llosás.

Per assolir totes les agulles hem d'esperar l'arribada dels temps d'en Arlaud, qui va escriure que Llosás era un "lloc a la vegada ensisador i feréstec: la idíl-lica vall de Vallhiverna hi barreja els seus últims arbres als negres granits de les Tempestats".
El 1920 Arlaud i Sabadie van fer l'agulla Argarot (24-juliol-1920), i el 1928 Arlaud montà un dels seus campaments d'estiu a Llosás, que fou un èxit i marcà una nova etapa en l'evolució del pirineisme esportiu: la vulgarització de la dificultat. Disset escaladors van pujar diverses vegades a totes les agulles i obriren noves vies. La via Brulle a l'agulla central va ser emprada com a escola d'escalada....
La primera ascensió, a l'agulla Franqueville, va ser obra d'Abadie, Arlaud, Bridenne, Robach, Schellen i Senmartin (1-agost-1928).

Seguint el desig de Le Bondidier, Arlaud va batejar a les Agulles amb el nom dels conqueridors de l'Aneto.

Bretxa inferior de Llosàs. Aquí comença la grimpada cap a la dreta.

A sobre del cap d'en Josep Emili, la següent agulla. Al fons l'Aneto, encara lluny

Un granit formidable

Aquesta travessa la vam fer de retruc. En realitat volíem fer el Piton Von Martin al Pallás, però, coses que pasen, em vaig oblidar un peu de gat!. Vam tornar al "camp base" a buscar-lo i, com Benasc ens quedava més a prop, vam canviar l'objetiu sense perdre un dia. Al vespre arribàvem a Vallibierna, on vam plantar la tenda.

Al matí següent, doncs, sortim a una alçada de 1.950 m. i, pel tradicional camí que porta als Rusells, Tempestats i Margalida, arribem al tètric i fosc (al matí) llac de Llosás, que queda a la nostra dreta i ens enfilem ràpidament i directe cap a la bretxa inferior de Llosás. Des d'aquí es pot veure tota la cresta amb las tres agulles de tres mil metres que volíem fer d'una tirada: l'Argarot, la Tchihatcheff i la Franqueville. A la dreta, el gegantí Aneto. Des d'aquest cantó és potser des d'on l'Aneto es veu més majestuós.

El dia promet ser esplèndid i amb força sol. Sota l'ombra que ens proporciona la Maladeta, pugem la rampa que còmodament ens porta cap a la cresta. Finalmente, ens dóna el sol quan ja som a dalt. A l'esquerra queda el Pic de Llosás, extrem final de la cresta SO., que per poc no és un tres mil i, per tant, (la moda és la moda) no rep gaires visites, i, a la dreta, se situen les tres agulles. Ens posem els gats, encara que no es veu gaire complicat al principi. Més amunt ens encordem, però anem en ensamble i sempre per la vessant de Llosás. Sense adonar-nos estem ja a prop dels tres mil metres d'alçada i la vista cap a l'oest és la típica des de qualsevol cim de La Maladeta: El Posets, Mont Perdut, la cresta fronterera amb el seu seguit de cims de 3.000 m....etc,etc. Una maravella amb el dia que fa.

Ràpel de la primera a la segona agulla

Amb la Maladeta al fons i la gelera de Coronas a sota

La mateixa ascensió però vista des de sota, tot sortint de la bretxa entre les dues agulles. A dalt es veuen les formidables plaques.

Arribada al cim de la segona agulla

Pic de Coronas, coll de Coronas, Aneto, Espatlla d'Aneto, bretxa de Tempestats i cim de Tempestats des del cim de la Tchihatcheff

La primera agulla, la Argarot, és fàcil. No sobrepasa en cap moment el segon grau. Aviat, doncs, ens trobem a dalt d'una d'aquestes meravelloses agulles de 3.000 m. Això ha estat molt simple. Seguim. Primer ràpel del dia. Aquí comencen les diferències amb una de les poques guies on podem trobar informació d'aquesta travessa: "Los tresmiles en 30 jornadas, de Miquel Capdevila". A la guia la desgrimpen. (Pareu compte amb aquesta "guia". Abans de l'Argarot parla de l'Argarot S. Tenen ganas de veure cims de 3.000 m. per tot arreu).

Amb el ràpel s'arriba directament a la bretxa -el terreny és una mica descompost i amb els gats no es va gaire bé durant uns metres- que separa les dues agulles (Argarot i Tchihatcheff). Aquí les diferències amb la guia son increibles. Ens parla d'un "paso de hombros extraplomado y muy alto, tanto que se necesitaría hacer un castillo de tres personas para superarlo....y de bordearlo por la izquierda, etc.". Res d'això. No van veure per on anava el tema. Hi ha que ficar-se a la bretxa i anar per la dreta. És un tercer grau fàcil i maco. El millor moment de l'escalada. Tota l'ascensió va per plaques que queden just sobre la brexta, lleugerament vessant Llosás. L'ascensió d'aquesta agulla ens deixa contents. Hem fet unas fotografies sensacionals i hem passat per un lloc que sempre havia desitjat. Recordo perfectament que de molt jove vaig comprar-me el llibre "L'Aneto i els seus homes" i sortia una fotografia (feta pel fill d'en Brulle) del guia Castagné assegurant a Brulle (pare) fent la primera ascensió a la que llavors era la "Agulla central de Llosás". Vaig pensar que m'agradaria un dia passar per aquest lloc. No escalava encara i pensava que era una fita difícil. Dons, desitg satisfet!.

Aquesta fotografia està feta tot sortint de la bretxa, al primer llarg. Nosaltres també aprofitem per fer les millors fotografies del dia.

Al cim de la Tchihatcheff una mica de descans i un pica-pica. Sembla clar que ens quedarem curts d'aigua. Fa molta calor i suem de valent. L'Aneto encara és lluny.

Nou ràpel (espectacular) de 45 m., que ens deixa sobre la brexta que separa les dues agulles. Aquí no hi ha més remei que canviar el "chip" i passar a l'altre vessant. Arribem a l'extrem superior de la bretxa i sortim pel cantó de Coronas. Tenim la gelera de Coronas als nostres peus. El terreny és descompost, però al menys durant una estona no ens donarà el sol. És molt fàcil però s'ha de mirar molt bé on t'agafes. Quan faig un dels llargs se'n va avall tot el que tinc sota els peus i em quedo penjant de les dues mans. Com a les pel.lícules! Quin ensurt!. La corda no ha entrat en acció. L'allau de roca -amb un soroll increible- ha estat tan gran que ha arribat a la gelera deixant un bon troç de color negre.

Arribem sense problemes al cim. Aprofitem per parlar de l'ensurt. En Josep Emili m'explica que ha vist cóm era de dolent el llarg i l'ha fet donant copets a totes les pedres per comprovar la seva solidesa. En prenc nota.

Ràpel de l'agulla Tchihatcheff (45 m.)

Ja hem fet un gran recorregut. Al fons la Serra Negra

Ara ve la part més desagradable del dia. Volem fer tot el tros d'aresta fins arribar a la bretxa superior de Llosás. És una "butifarrada" fàcil, de segon grau, però que no s'acaba mai. El sol ens castiga de valent. ¡Aigua!

Al final arribem a un lloc on cal fer el tercer ràpel del dia. Ens deixa en una mena de bretxa des d'on es pot sortir cap a la gelera de Coronas (esquerra). Després del ràpel, en Josep Emili em despenja i, a continuació, ell la desgrimpa. Ja hi som a la neu! Canvi de botes. Quines ganes tenia de caminar!

Ara ja no cal més que caminar cap abaix xino-xano en una tarda agradable.

Joaquim Ricarte

Un muntatge fotogràfic perfecte. Tenim la cresta final cap a l'Aneto davant mateix. Ens acostem a la bretxa de sortida. Poc més enllà, la bretxa superior de Llosàs.

Ràpel de sortida

Els llacs de Coronas gelats, i som a finals de Juliol!. Al fons, l'Aneto i a la dreta, les agulles Tchihatcheff i Franqueville.
Es pot veure el llarg recorregut de cresta des de l'agulla Franqueville fins a la bretxa superior de Llosàs.

A la vora del penyassegat hi havia un petit pi. Agafats al pi vam mirar mes avall. Al bell mig de la tàpia hi havia un altre pi o, millor dit, un projecte de pi. Després no es veia res...
En Josep Emili no s'ho va pensar dues vegades i montà un ràpel fins el primer pi. Aquest primer era fàcil. El segon ja era una altra cosa. Era un pi petitó que surtia horitzontalment de la paret i on s'havia de pujar per poder sortir rapelant...i es movia molt! I si les cordes no arriben?. Va baixar en Josep Emili i va començar a xisclar. Que t'hi jugues que no ens arriben les cordes? Però poc després les cordes quedaven fluixes i em va cridar que baixés. Vaig sortir de l'arbre com vaig poder. Poc després, de cop, el ràpel es tornava volat. La paret s'allunyava i part del riu, formant una cascada, anava a caure sobre les cordes, o sigui sobre el meu cap, amb tota la seva força. El que ens faltava. Un bon bany d'aigua freda al mig d'un ràpel volat!. Ni que fos el descens del Mascún!

Superat el problema i amb els peus en terreny pla al costat del llac de la Pleta de Coronas (2.230) ens vam fe un tip de riure mentre ens secàvem una mica. Millor agafar-lo així. Dins de tot vam sortir amb bé de "l'ensigalada" i arrivàrem rentadets a casa.