Un desafiament.... Aquell cap de setmana se'ns havia resistit! Havíem començat la pujada al refugi sota un cel particularment carregat i vam ser sorpresos a meitat de camí per una tempesta. Llamps, trons.... i arribà la pluja ! Una bona ocasió per provar el meu nou Gore-Tex, em vaig dir tot corrent, més que caminant, de tornada al cotxe.

Més ens allunyàvem d'aquesta Vall d'Herens de tempesta i més magnífic lluïa el sol tant esperat ! Amb la ràbia al ventre vam arribar a casa... sense muntanya aquest cap de setmana!

Durant tota aquesta setmana, no he fet una altra cosa que pensar en ella... Me la imaginava. En somnis la tocava, contornejava el meu cos imaginant els passos acrobàtics que l'aresta m'obligaria a fer. Volia conèixer-la, descobrir-la. Es deixaria fer? I quan?

Divendres ja no aguantava més. Esperava el moment de tornar-hi. Em moria d'impaciència.... A les 16 h surto del treball, excitada com mai abans, faig la meva motxilla a tota velocitat i volo cap a Lausanne a segrestar, més que recuperar, el meu company de cordada...

A la carretera que ens separa de la Vall d'Herens veig desfilar amb plaer noms ben coneguts: Saint-Maurice, Martigny.... i al final, Sion, capital del Valais. Després és una carretera en petita la que remunta la Vall d'Herens fins a Evolène i finalment a l'aldea de la Forclaz. Anem encara més lluny, fins al final de la carretera. Portem el nostre vici fins el límit de deixar el cotxe exactament al mateix lloc i el la mateixa posició que el cap de setmana anterior, entre dos grans avets tranquil·litzats, potser per intentar esborrar la decepció del cap de setmana precedent.

En només uns minuts ens calcem les botes, ens enfilem la motxilla, tanquem el cotxe, i partim... L'excitació és al seu màxim ! És impossible distingir encara la Dent Blanche. D'entrada hem de remuntar un bosc apaivagant per un excel·lent corriol. A la sortida d'aquest bosc la veiem. Però per aquesta ocasió s'ha vestit de blanc !! La seva ascensió serà segurament més difícil del que ens pensàvem ! De fet ens plantegem si serà possible. Però entre el dubte i la inquietud es la voluntat la qui s'imposa i continuem el nostre camí tranquil·lament.

Cap al vespre, amb els darrers raigs de sol que s'extingeixen, l'atmosfera de la muntanya canvia.

Ens sentim sols.

Lluny de tot.

I és fàcil deixar-se endur per la quietud d'aquest indret.

No tenim ganes de caminar massa ràpid. Cal aprofitar, no perdre's el plaer dels colors que canvien, dels animals que passen i de les flors que s'adormen.

Des del refugi és impossible veure la nostra via. Un cop d'ull ràpid ens indica que malgrat la molta neu que hi ha, la roca es manté seca allà on és més vertical. Però el temps no pinta gens bé i ens temem que a la nit pugui ploure i gebrar recobrint la roca d'una pel·lícula de glaç. Veurem demà al matí. Ara és hora de reposar i rehidratar-se. Els núvols ens rodegen pertot i tenim la sensació d'estar en un lloc misteriós, abandonats de la civilització.... Plenitud!

Li guanyem la partida al sol. Estem dempeus i preparats per sortir ben abans que ell es desperti. Quina sorpresa !!! El cel estelat, ni un sol núvol en perspectiva.... Estem a punt... L'excitació remunta..... ràpid... cal partir !! L'avantatge d'aquest refugi és que està al peu de l'aresta així que les dificultats comencen de bones a primeres, sense aproximació prèvia. Genial !! Sota els ulls del Carro Gran i de Casiopea remuntem apassionats l'esperó rocós just darrera del refugi. Devem tenir pinta de dos bojos passats de voltes més que de dos alpinistes experimentats ! Ens elevem ràpidament sobre l'aresta de roca fàcil (II, amb algun pas exposat i vertiginós en III) per arribar a un esperó de neu fàcil, sobre el fil de l'aresta principal. Roca fàcil i de nou una aresta de neu impressionant per les seves cornises.

Tota la bellesa de la muntanya esclata en aquell moment. Una fina mitja lluna il·lumina la neu d'un argent superb, aquest color indescriptible a aquell que mai l'ha vist.

Apago la meva frontal per respectar aquesta lluentor màgica i no deteriorar aquest paisatge fantàstic.

Admiro.

Em relaxo completament en aquest nou univers efímer.

Però ben aviat, el sol es lleva i tenyeix de rosa el més alt del Cervino. La calma lunar deixa pas al dinamisme del sol naixent. Grandiós.

Ja estem al peu del Grand Gendarme. Evidentment no en tenim cap dubte. Per nosaltres és inimaginable de rodejar-lo per sota! Continuem pel fil de l'aresta en l'estil més pur i elegant. Excel·lent. Dos llargs (IV) que el meu company de cordada s'aplica a superar a l'estil Jean-Antoine Carrel, el més ràpid possible amb el mínim de protecció necessari. Un petit rappel ens permet baixar per l'altra banda per continuar l'aresta. Ens hem fixa't com una qüestió d'honor superar tots els gendarmes.... un de sol es manté inexpugnable i ens obliga a rodejar-lo per l'esquerra, escopint-nos vers el buit de la paret oest (alguns passos en III) i recordant-nos que en muntanya, és ella qui decideix. Al final arribem a l'aresta de neu estreta i vertiginosa que ens porta directe al cim.

Quina felicitat! Una creu de ferro de 1966 ens acull.

Pausa per esmorzar.