Travessa Dômes de Miage (3.672m) - Aig. De Bionnassay (4.052m) - Mont Blanc (4.807m)

Els cims mítics, les vies mítiques... neixen de discussions inflamades entre amics, sovint després d'haver viscut superbs caps de setmana admirant aquells cims coneguts de tothom... Ens expliquem la bellesa, la dificultat, la tècnica, la llargada, les impressions d'alguns grans alpinistes, les seves històries... Tot ben reforçat de superlatius i d'adjectius d'admiració, com per preservar aquells itineraris, que tots desitgem en el fons, sense voler creure-hi massa.
Són els nostres petits secrets, la nostra intimitat d'alpinistes que fa que al moment de dormir ens imaginem en l'acció que condueix a un o altre d'aquests cims. És com la flama que ens dóna la nostra passió per la muntanya, quan la observem de lluny i ens hi imaginem.
Però hi han certs projectes que madurem més que d'altres. Sense voler fer-nos massa il·lusions, com per evitar que això ens porti mala sort... Però posant-ho tot de la nostra part perquè fer realitat un somni és un moment suprem.

Ja feia mesos que en parlàvem, mesos que miràvem les fotos, mesos feia que detallàvem l'itinerari amb l'ajuda de guies i mapes... Aquest projecte per mi, de tant postergar-lo, ja havia passat a la posteritat ! Quan va sortí el butlletí meteorològic del llarg cap de setmana de la festa nacional suïssa i vaig llegir el mail del meu company de cordada no m'ho podia creure: "Aquest cap de setmana és el bo. Som-hi! Marxem a les 18 h., et passo a buscar a casa".

Per mi era quelcom irrealitzable! Un piolet, grampons, algunes cintes, cargols de glaç i algunes assegurances per roca, el material habitual per una sortida d'alpinisme. No m'ho crec ! No és possible ! És el 29 de juliol. En parlem des del seu retorn del Pic Lenin, el setembre de l'any passat. Això havia de ser el meu regal d'aniversari al mes de maig.

Mentre fico els meus jerseis més calents i els meus guants temperatura extrema al fons del sac em dic que sí, que aquesta vegada va de debò! A 4.807m. bona falta em farà. Heu-nos a l'autopista que enllaça Genève amb Chamonix... aquesta ruta habitual que podríem fer amb els ulls tancats. El paisatge s'ofereix als nostres ulls.... Aquell que sempre contemplàvem tot dient: "un dia".... I aquest dia, és avui ! I avui no es tracta "si" o de "quan", avui hi ha les discussions sobre la quantitat de neu que veiem des del cotxe, sobre les condicions de la roca, la meteo d'aquest vespre i la meteo dels darrers dies.

Durant els dos darrers anys hem pres aquesta autopista una vegada per setmana com a mínim. Avui, per primera vegada sortim a "Les Contamines-Montjoie": se m'encongeix el cor! Ara hi crec de veritat! Ens llancem a la travessa de les Dômes de Miage, Aiguille de Bionnassay, Dôme du Gouter i fins l'objectiu final: el Mont Blanc! Aquesta travessa que per nosaltres és la manera més maca d'arribar al sostre d'Europa. Pujant a peu des del cotxe sense utilitzar remuntadors mecànics, enllaçant arestes des de l'oest, i baixant-les després vers l'est sobrevolant en total cinc quatremils: Bionnassay, Gouter, Mont Blanc, Maudit i Tacul.

Arribem al gran aparcament de Le Cugnon sota un cel humit. Mentre ens canviem es posa a ploure. Ens refugiem al cotxe de nou... sortida en fals. Aprofitem per menjar tot dient-nos: "no estem fets de sucre, no ens fondrem pas..." Així que ens re-canviem, substituïm el jersei pel gore-tex i ens posem en camí, cap al refugi de Tré-La-Tête, a 1.970 m. Durant les dues hores de marxa dins del bosc clar-i-obscur, prenem el temps d'admirar els colors canviants d'aquest capvespre d'estiu.

La calma de la muntanya s'imposa.... els insectes ja s'han anat a dormir. Contrast sorprenent amb el tumult que regna en nosaltres! Repensem la pujada que ens espera demà. El desnivell serà proporcional al pes de la motxilla (menjar per tres dies, fogonet, cassola....).

La joia d'imaginar-nos sobre aquesta aresta tant desitjada ens fa dormir feliços. Despertar matinal sota una pluja fina i freda.

L'ascensió comença per un camí de terra i pedra que ens portarà fins la llengua terminal de la glacera de Tré-la-Tête, molt obert. L'itinerari entre els séracs i les esquerdes és tortuós. Alguns passos d'escalada protegits amb cables d'acer ens permeten escapar d'aquest laberint de gel i remuntar vers el refugi de Conscrits (2611 m). Una petita pausa per preguntar-nos si continuem o no, perquè els núvols ens envolten en una boira espessa.

Per aixecar-nos la moral la guardiana del refugi ens assegura que ningú ha sortit a causa de la meteo incerta. Ens mirem de cua d'ull amb el meu company, no cal continuar discutint... sabem prou bé que no girarem cua tant fàcilment. Em poso un jersei suplementari i els meus guants calents, i partim vers la glacera de nou per un agradable camí de terra. La boira que ens envolta no té res d'opressora, ans al contrari, ens apaivaga per la calma que imposa. La glacera no és massa esquerdada en aquest punt, i presenta una suau inclinació sostinguda.

Després de sortejar algunes esquerdes enormes ens trobem al peu d'un ample corredor que ens condueix al coll dels Dômes, entre els dos cims principals. Quin plaer el de ser acollit finalment pels rajos de sol quan ens enfilem a l'aresta sobre un mar de núvols! Hem fet bé d'obstinar-nos encara que la previsió no fos molt segura.

El desnivell acumulat comença a fer-se sentir mentre pugem per l'esmolada aresta vers el punt culminant de les Dômes de Miage (3672 m). El cim és un promontori rocós 1.700 metres més amunt del nostre repòs nocturn... que ara sembla tant lluny...

Ja no ens resta més que baixar per aquesta aresta rocosa i esmolada vers el refugi Durier (3358 m), situat en el coll de Miage, entre les Dômes de Miage i l'Aig. de Bionnassay. Les dificultats acaben amb un petit ràppel (20 m.) que ens deixa en un pla a l'alçada del refugi.

Descans.... estic esgotada... Aquest vespre estem sols amb el guarda en aquest refugi minúscul que tant poca gent visita (12 places). Quin ambient grandiós sobre aquesta aresta vertiginosa entre Itàlia i França ! La boira ve a envoltar-nos gentilment. Entre alguna clariana veiem al fons la vall de la qual venim, tant lluny... els poblets són tant petits... Buff! Pensar en tota l'activitat frenètica d'allà baix m'empeny a retornar a la tranquil·litat del refugi, a retrobar aquesta dolça escalfor del foc.

Del Durier comença immediatament l'aresta sud de l'Aig. de Bionnassay (4.052 m.). Sota una superba nit estelada avancem per aquesta magnífica aresta, ben esmolada, amb alguns passos ben aeris, que no depassen mai el IV, i que ens duen com funambulistes que juguen amb el buit fins el punt més alt de la part rocosa. El dia s'aixeca mentre observem aquesta neu esclatant que, com un fil d'argent, talla el buit que separa la Vall dels Contamines de la Gelera de Miage, escenari de la clàssica "via del Papa" que puja al Mont Blanc des d'Itàlia.

Un darrer esforç i arribem al cim. Hem de fer equilibris per no caure per l'altre cantó! El cim és ell mateix l'inici de l'aresta de neu i gel més esmolada de tot el massís del Mont Blanc, que ara haurem de recórrer fins el Pitó dels Italians.

La finesa d'aquesta aresta és impressionant. Impossible de posar els peus l'un al costat de l'altre de tant estreta que és. Caldrà jugar de nou al funambulista, però amb l'ajuda d'un piolet i no d'una barra... Regla bàsica: el menys experimentat davant! Així que començo a baixar aquesta aresta que m'impressiona francament. Els meus passos són insegurs, les meves cames tremolen lleugerament, tinc la sensació de no controlar-les, de no tenir equilibri... És un veritable fil de glaç. "Tranquil·litat", em dic tancant els ulls i ajuntant tot el meu valor. Aquí no hi ha lloc per l'error i l'habitual mot de coratge del meu company "sense por!" em calma.

El sol s'aixeca lentament i revela els enormes abismes que s'obren a cada costat dels meus peus. A poc a poc em vaig habituant a la sensació de volar sobre aquestes valls magnífiques i aquest buit que m'envolta em dóna un sentiment grandiós d'unitat, de comunió amb els elements. Màgica sensació que no vull que desaparegui. Però tot el que comença acaba i aquesta sumptuosa aresta també, arribant al coll de Bionnassay (3.888 m.), convertint-se en una zona rocallosa (el Pitó dels Italians, 4.002 m.) i finalment en un pendent de neu que ens mena al Dôme de Gouter (4.304 m.). I d'aquí en oblic cap al sud-oest, on ens espera el nostre proper descans en el mític refugi de Gouter (3.817 m.).

N'he sentit a parlar tant! Per gent que han intentat el Mont Blanc sense haver fet mai l'alpinisme, per alpinistes experts, pels nostres amics guies que el veuen com una màquina de fer diners.... La meva curiositat és exacerbada. Efectivament, al refugi tot un món es barreja. Els clients que no saben com posar-se els grampons i que practiquen... Els alpinistes experts amagats en el seu racó cercant una mica de calma mentre observen l'agitació general amb indiferència... Aquells que discuteixen vivament de política... Aquells a qui pensar en la jornada de demà els manlleva la facultat de parlar.... I un punt en comú: tothom acarona el somni d'arribar demà al sostre d'Europa.

A taula és l'excitació general. Tothom parla de les seves sensacions tot pujant des del tren de Sant Gervais, de la por de si ho aconseguiran o no, de si demà sortiran o no amb el seu guia a causa del mal d'alçada que els afecta, de com deu ser allà dalt, de la preparació de tot l'any que els ha portat fins aquí... Es diria que estem a Paris - Gare de Lyon ! Jo escolto amb plaer les converses dient-me que probablement som els únics a fer-lo integralment a peu, sense cap mitjà de remuntador mecànic, i em callo la ruta que hem fet per por de xocar la gent i de passar per bojos o estrafolaris.

Llevats els primers per beneficiar-nos encara d'alguns moments de calma abans del xafarranxo general, esmorzem a cinquena velocitat. No voldria espatllar-me aquest cim tant desitjat, i objectiu últim, amb el tumult de la multitud. “Ràpid, ràpid” el sento ben a prop que em crida, cal sortir.

Ja no sento els meus dits i les meves tremolors esdevenen incontrolables. Em dic que el cim deu ser allà, ben a prop, darrera aquell darrer turó de neu. Res a fer. Aquest vent gelat escombra tota la meva voluntat. Em trenco per dintre. Les forces m'abandonen. Ja no penso més que en baixar. No en tinc res a fer d'aquest Mont Blanc. No puc més. No vull altra cosa que sentir l'escalfor del refugi i que aquest vent del dimoni s'aturi. Stop! M'enfonso! Ja no em mouré més...

Al meu company no li cal cap explicació per comprendre el meu estat d'esperit, però ell té suficient determinació per tots dos. Em treu de la motxilla les meves compotes màgiques que tant m'agraden i mentre menjo una mica comença a fregar-me per tot arreu: les mans, les cames... Em pren en els seus braços per comunicar-me tota la seva escalfor. Com per encanteri el poc calor recuperat i la voluntat intensa del meu amic em retornen la voluntat, al menys de caminar... M'estimo més mirar-me els peus i caminar a un ritme regular, evitant deixar passar cap sensació a la meva consciència. Concentrar-me en la marxa, no pensar en res més, sobretot en la sofrença dels meus dits, dels meus peus i de la meva cara....

Des de dalt del meus 165 cm. veig els meus peus avançar sobre una aresta sorprenentment estreta... l'un darrera l'altre... a poc a poc... No m'ho imaginava que seria així. Sort que la traça és com una autopista perquè sinó amb aquest vent l'aresta de les Bosses seria extremadament perillosa.

Camino lentament i és només la presència del meu company just darrera meu el que em sosté i m'empeny a anar més amunt, cada vegada més amunt, regularment.... Guaita! Ara la fina aresta de neu esdevé ben ample. Ràpidament esdevé també menys dreta. Sento darrera meu la veu del meu amic que em diu: "Laure, aixeca la vista! Ja hi som!" No és possible! No m'ho crec! No podem estar al bon lloc! "Si, si! Això ja és el cim!" m'assegura. Els meus ulls s'omplen de llàgrimes d'alegria. El sol a penes es lleva! Som els primers a veure'l! Som els primers a ser banyats pels seus raigs vermells! Els altres cims i les valls són encara dins el blau fosc de la nit. Ostres! Giro al meu voltant, en tots els sentits! És genial! Així que és veritat... no hi ha res més alt! No hi ha res més gran! Hi veiem increïblement lluny! Però allà... allà... és la Verte? I digues... allà... són les Jorasses? Però si tot és petit! Tot està disminuït! Estem tant alts que es perd tot el relleu! És tant increïble que caic asseguda sobre la neu, la cara entre les mans, i començo a plorar... Ploro... ploro... i és com si un riu es desbordés per dintre. Com si un dic es trenqués i tota la tensió acumulada vessés.

Perquè ha estat dur. Física i psicològicament. Esgotador. Perquè estava segura de que no seria possible, de que no tindria la força mental de lluitar prou temps per arribar al cim. Però ara, aquí dalt la sensació de plenitud és inesgotable. És la FELICITAT. No vull oblidar mai aquest moment, perquè d'aquest sentiment està feta la substància de la vida. Quan el meu company se m'uneix reprimeixo ràpid les llàgrimes. El somriure als llavis, l'un al costat de l'altre, assagem d'endevinar quin serà el proper cim a ser il·luminat pel sol. El cor em salta dins el pit quan arriba el torn de la Verte, el meu primer 4.000 m. És com un bucle que es tanca ! El sol no arriba a escalfar-me del tot, així que decidim tirar avall. Per acabar la nostra travessia ens cal ara arribar a l'Aig. du Midi passant per la ruta dels tres monts. A l'indret on arriba l'esperó de la Brenva el sol, cada cop més poderós, ja m'ha reanimat per complet. La concentració deixa pas a discussions animades. Cadascú defensa la seva opinió sobre la propera ascensió a fer. Jo no dubto que la propera ha de ser l'integral de les Jorasses, ell defensa a capa i espasa el Mont Blanc per la Brenva. Discutim sobre l'esteticisme de la via, el costat històric, la dificultat tècnica.

"Finalment, -ell em diu- la travessa de les Jorasses i en comptes de baixar pel Boccalate continuarem per les Hirondelles fins l'Aig. de Triolet i el Mont Dolent". I això ens fa riure com bojos... Mentre un home que va sol ens avança en el ràppel de baixada del Mont Maudit, que avui farà honor al seu nom. L'home, sol, no porta corda, i ha utilitzat la corda fixa instal·lada per baixar aquest tram pendent i glaçat. En arribar a la fi de la corda, on jo sóc, em saluda. Intercanviem una mirada als ulls i un somriure. Jo el deixo passar i observo com s'ho fa per baixar. Malgrat haver passat el més perillós el pendent és encara molt fort en aquest punt. I el pas de moltes persones a fet grans graons. És baixant un d'aquest esglaons que l'home ensopega.

Cau endavant fent una tombarella, no molt ràpida. Agafa el piolet amb una sola ma... El clava... Però la inèrcia del seu pes li fa fer encara una segona tombarella... Ara rellisca... Guanya velocitat.... La neu es dura, tant que el relleu el fa vibrar com a un ninot desllorigat... Cada vegada més ràpid... Va perdent guants... El piolet... El barret... Va directe a una esquerda semitapada... Intento retenir l'indret on s'enfonsarà a tota velocitat, però no ho fa. La seva velocitat el fa passar sobre l'esquerda sense trencar el pont de neu... El pendent es fa més dret. Tant que aviat ja no el veig... Ha desaparegut a tota velocitat més enllà del canvi de pendent.

Intento recordar de memòria com és aquella zona, per intentar imaginar on ha pogut anar a parar. I el que recordo és un caos de séracs enormes. Amb la respiració tallada i sense poder dir res espero el meu company, que finalitza el ràppel. Ell també l'ha vist caure i està tant pàl·lid com ho dec estar jo. Tanmateix té prou sang freda per preocupar-se de la nostra seguretat. Sense dir res ens assegura ràpidament al gel i treu de la motxilla el telèfon mòbil. En un minut els socors estan avisats.

Comencem a baixar amb l'idea d'anar a localitzar l'infortunat, però altra gent també ha presenciat l'accident i quan arribem a l'alçada on descansa el cos, al peu d'un sérac gran com un edifici, ja hi ha algú i l'helicòpter ja s'aixeca del fons de la vall.

Les operacions de rescat seran llargues i és amb el soroll de l'helicòpter encara a les orelles i amb l'angoixa encara en el cor, que arribem a l'Aiguille du Midi, destí final de la nostra travessa.

Ara, cada cop que prenem l'autopista de Chamonix i veiem el perfil de la nostra travessa, tota una col·lecció de records ens venen al cap. Records de plaer i de sofrença, de felicitat i d'angoixa, d'amor i de mort... I què és tot això, sinó la vida?

Laure GURCEL i Daniel BACH

PS: Les fotos han estat cedides amablement per Fabrice Brun, component de la cordada què ha coincidit amb nosaltres una part de la travessa. Més fotos de la mateixa i altres ascensions es poden veure en www. skyandsummit. com.
Dos dies després de l'accident, la víctima es trobava estable, amb pronòstic favorable, a la unitat de cures intensives de l'Hospital de Chamonix (comunicació personal del PGHM, el grup de socors d'alta muntanya de la policia francesa).