Via Clàssica directa
IV 300 m.
Josep Emili Ferrer - Joaquim Ricarte

Escrivia Shakespeare a la seva obra Ricard III que la vida es teixeix amb el fil dels somnis. I els que escalem tenim una llarga llista de somnis..... i des que vaig veure per primera vegada el circ de Gavarnie, vaig posar la seva escalada a la meva llista. Una via no gaire complicada però molt especial. I, mira per on, no hi ha hagut manera de fer-la per diferents raons.

Per quarta vegada, doncs, em trobo plantant la meva tenda al camping de Gavarnie amb l'objectiu d'escalar el mur per la via clàssica directa, és a dir la que ve explicada al famós llibre de Patrice de Bellefon (¡quina llista de somnis!) amb les 100 millors ascensions del Pirineu (segons la seva opinió), però amb alguna variant que la fa més directa, incrementat així una mica la seva dificultat.

Mentre plantem la tenda els trons ens saluden sonant pel voltant. Vaig pensant en la possibilitat de fer una cinquena visita. El primer intent em va suposar fer set rapels en mig d'una forta pluja que en una paret com aquesta pren característiques molt especials i inoblidables.

La tomba de Jean Arlaud al cementiri de Gavarnie

Primers llargs de III

Aprofitem la tarda, mentre esperem a que el temps es defineixi, visitant el cementiri de Gavarnie. Com a Gavarnie sempre s'arriba molt tard mai hi ha temps per visitar-lo i és una cosa que tenia moltes ganas de fer. I és que a Gavarnie estan enterrats, ni més ni menys, que en Jean Arlaud i en Celestin Passet.

No haig d'explicar la importància d'aquests dos homes per al Pirineisme i l'escalada. Però si vull recordar que va ser Celestin Passet (guia) qui al 1887 portant a Bazillac i De Monts en cordada (clients), va obrir per primera vegada una via en aquest mur.

La tempesta descarrega a la nit i ens despertem a dos quarts de sis amb un panorama molt negre. ¿Què fem? No ens ho pensem dues vegades i marxem cap al mur.

Apropar-se al mur per aquest maravellós camí, tan freqüentat, a la sortida del sol i en mig d'una soledat total no té preu. Penso que tornarà a ploure i acabaré com l'altre vegada, rapelant.

Malgrat que gairebé som a l'Agost encara hi ha molta neu al peu del mur. Mira per on tenim fins i tot rimaya. Per sort l'aproximació no es gaire pendent i no fan falta els crampons i el piolet. Baixa aigua per tots els costats i el soroll és infernal, especialment el que ve de la Gran Cascada que és molt propera, a la nostre esquerra, i que està en plena apoteosi. Tenim clar que no ens podrem parlar ni a crits durant els primers llargs.

Mentre fem el primer llarg una altre cordada ve a seguir les nostres passes. Serem amb ells els únics en escalar avui la paret. I és que la climatologia no ajuda molt a embarcar-se.

Despres desl primers llargs de III. Es veuen la rimaya i les esquerdes. La cordada de francesos ens segueix
(abaix a l'esquerra)

Descansar un moment a les vires es així d'espectacular

L'esperó després del Trou Boueux

Sota la placa de l'única tirada difícil

En Josep Emili ha fet aquest mur moltes vegades, però a l'hivern! per les cascades de gel. Ara és totalment diferent i no acaba de situar-se. Tot és igual, però tot és diferent.

La via va recta com una fletxa cap amunt. Hi ha claus de via als primers llargs i les reunions estan montades amb dos spits i cadena (llargs de 45 m.). Són en realitat els muntatges que permeten rapelar a l'hivern les cascades glaçades.

Molt aviat s'arriba a l'única tirada una mica complicada (IV+) que ens trobem en aqueste ascensió (i que pot evitar-se seguint el recorregut clàssic, però que en aquesta epoca de l'any va per trams molt humids). Es tracta d'una placa molt vertical, però molt ben assegurada. Al sortir d'ella ens trobarem sota el famós forat del Trou Boueux. Amb un llarg més ens trobarem a sobre.

Hi ha que pujar-lo per una humida i fosca canaleta lleugerament a l'esquerra i arribem així al primer pis, trobant a la dreta un clau. Es pot fer reunió aquí o seguir la vira cap a la dreta, on trobarem la reunió, però en aquest cas la corda farà una Z important.

Sota la "Tête de femme". Imposible pasar per sobre. Baixa aigua per tot arreu....

Espectacular llarg cap al segon pis

I de cop el cel es va tornant blau i ens queda un dia formidable. La joia és immensa. Avui sortiré per dalt! El sol dona de ple a la cascada que hi ha a la dreta del mur formant un arc de Sant Martí al mig de la cascada. Espectacle immens mentre vaig donant corda al Josep Emili que s'ha ficat a l'esperó.

D'aquesta darrera reunió es segueix per l'esperó (en realitat a aixó li diuen la "gran cheminèe", però trobo que es millor no ficar-se per la xemeneia i fer-ho per fora, per l'esperò) que tenim a sobre i que va cap a la dreta (la sortida és l'únic moment delicat i trobarem un clau). Molt aeri i preciós, aquest llarg potser és el que més em va agradar i no té gaire dificultat. Un altre llarg ens porta al segon pis. Deixem passar la cordada de francesos composta de pare i fill (pare veterà amb quatre ascensions al mur).

Aquí sortim de les ombres per un moment i fins i tot ens dona el sol. (El circ és cara nord i com és tan vertical no sap què és el sol).

Ara tenim a sobre dels nostres caps la famosa "Tête de femme". La nostre intenció era sortir directes per sobre del seu nas, i evitar així la famosa e inevitable "remullada" que hi ha a la via clàssica. Però l'aigua que baixa a dojo ens ho impideix. No ens queda més remei que anar per la via clàssica i quedar remullats.

Fem dues tirades de flanqueig per el segon pis cap a l'esquerra per agafar l'única part del mur que sembla seca. Crec que a aixó li diuen el "Museau de Chien". Dos llargs (bé, en realitat un i mig) ens porten a la vira que hi ha que flanquejar en sentit contrari o sigui cap a la dreta (aquí també es pot evitar la travessa de la cascada seguint amunt, però també era mullat). Son dues tirades sense gran dificultat però amb una mica d'exposició pel pèndul que es pot arribar a fer en cas de caiguda.

La primera tirada és la de la gran "remullada". Sembla que es pot passar depresa, pero just quan surts el terra és molt moll i com que vas amb peus de gat... doncs pares una mica de compte i t'ho penses només dos segons...temps suficient per quedar totalment remullat. Naturalment portem el cagoul, però els peus, pantalons, motxila i cordes han quedat servits.

Per la dreta del "museau de chien"

Primer flanqueig: la gran remullada

Després ve una altra tirada de flanqueig que no té dificultat, però el pèndul que pots fer si te'n vas avall es dels que fan història. I aixó que ara hi ha un spit que redueix sensiblemente l'exposició.

Amb un llarg més (portem corda de 60 m.) sortim al tercer pis i final de l'escalada. Encara pujarem una mica més, però caminant sense cordes. Amb un temps i temperatura inmillorables ens posem al sol per eixugar les nostres robes mentre contemplem aquest espectacle de pedra i aigua que no té igual al Pirineu.

Aball es veu molta gent de visita al circ. És el moment de fer fotos tranquil·lament i li donem "canya" a la Nikon fins que treu fum.

Segon flanqueig: prohibit relliscar...el pèndul pot ser espectacular...

Recòrrer el mur per la seva part superior fins arribar al camí que ve de Serradets es un plaer fantàstic (aixó sí, mullant els peus per passar els innumerables torrents que baixen per la paret) amb unes perspectives sobre el circ fascinants.

A las cinc de la tarda, després de un descens per un recorregut increible i de fer un "slalom" pel camí del circ sortejant les multituts i cavalls que el recorren, som al bar-terrassa del camping gaudint d'una freda "birra" amb la mirada posada al fons, cap al mur, tan lluny però tan a prop en el record.

La propera visita a Gavarnie, ja era hora!, no serà per fer el Mur. Una altra clàssica, la NE de l'Astazou, ens està esperant.

Joaquim Ricarte - Juliol 2001

Fí de l'escalada. La vall de Gavarnie queda davant, a la vostra lliure disposició

Flanqueig per anar a buscar el camí que baixa de Serradets. Imposible trobar una escalada amb un descens més espectacular