UN SOMNI FET REALITAT - Fotografies: Eduard Ruiz, Rosa Mª Soler i Miquel Budí
Llac Oberaar (Final de la Travessa). Aquí deixem una furgoneta.
Jungfraujoch
Fa molts anys vaig pujar per primera vegada a Jungfraujoch amb el famós tren de la Jungfrau , per fer l'ascensió al Monch.

La primera visió al sortir del túnel on deixa el tren, em va quedar gravada i des de llavors mai he pogut oblidar la inmensitat de la Gelera de l'Aletsch, baixant suaument fins a la llunyania de la Konkordia Platz i més avall encara, fins que es perd de vista camí del Valais. Des de llavors sempre havia imaginat el bonic que seria poder fer un recorregut que seguís aquella gelera.

Finalment aquest estiu, durant les vacances passades a Suïssa, he pogut fer realitat aquell camí tantes vegades resseguit sobre els mapes, combinant una travessa d'oest a est del massís de l'Oberland, amb l'ascensió al seu punt mes alt, el Finsteraarhorn ( 4.273 m .), una altra fita que des de fa temps també em feia il.lusio.
Gelera de l'Aletsch - Comença la travessa
La Jungfrau
Gelera de l'Aletsch
S'acaba la neu: ara hi ha gel i pedra

8-8-2004

L'Eduard, el Miquel, la Mari i jo vàrem sortir molt il.lusionats d'Interlaken amb el primer tren (val la pena: es bastant més barat!) i així a les 9 del matí ja érem a Jungfraujoch, pero...quan vàrem sortir del túnel a la gelera ens vàrem trobar amb una boira que no es veia res de res. Si que comencem be!. Però... “a las penas puñaladas”: Decidim esmorzar una mica i veure si la cosa s'aclareix.

Ho vàrem encertar: Mentre ens menjàvem uns petits entrepans que ens havíem portat, va començar a trencar-se la boira i finalment el sol va guanyar. Així doncs, amb el pap ple, ens encordem i comencem a baixar per la gelera de l'Aletsch, tot admirant els cims del Monch i la Jungfrau i tants altres que ens envolten per tot arreu. La baixada és molt suau i les esquerdes petites, i això fa que la primera part de la travessa sigui un veritable passeig.

No parem de fer fotos i no tenim prous ulls per mirar tantes coses boniques, durant el recorregut de 13 km. per la gelera fins a la Konkordia Platz , punt on s'ajunten 5 geleres (les guies diuen que el gruix de gel en aquest punt arriba als 800 m .!!!). Aquí hem de deixar l'Aletschgletscher, per agafar la Grüneggfirn, gelera per on ens cal pujar per arribar a la Grünhornlucke (coll que cal passar per arribar al Refugi del Finsteraarhon).

Això, que vist sobre el mapa semblava tan senzill, en la realitat es converteix en un laberint d'esquerdes, seracs i petits torrents d'aigua sobre el gel, que ens fan perdre un munt de temps per fer un recorregut que en línia recta s'hauria fet en poca estona. Després d'una paradeta per menjar, continuem la marxa travessant una immensa esquerda per un estret i llarg tauló de fusta (realment impressionant!!) i després de moltes pujades, baixades i marrades, aconseguim encarrilar-nos cap a la Grüneggfirn.
La Jungfrau (a la dreta la JungfrauJoch)
Un descans
Palanca per passar una esquerda
Buscant el pas entre esquerdes
A la dreta deixem enlairat el Refugi Konkordia amb les llarguíssimes escales que hi pugen des de l'actual nivell de la gelera i comencem la remuntada tot passant entremig de grans taules de gelera (curiositat natural causada per la fusió del gel, que fa que grans roques planes se sostinguin sobre un estret peu de gel, agafant la forma de taules).

Només 500 m. de desnivell ens separen del coll, però la pujada es fa llarga i feixuga. No obstant les magnifiques vistes de tot el que anem deixant enrera ens ajuden a superar-la. Quan per fi arribem a la Grünhornlucke, quedem bocabadats amb la visió del Finsteraarhorn, el nostre objectiu per l'endemà, i ens passem una estona estudiant l'itinerari que farem.
Konkordia Platz. A l'esquerda l'Aletschorn
Alla dalt hi ha el Refugi Konkordia

El cas és que amb tant bones vistes i tant fer fotos, s'ens està fent tard, i comencem a baixar cap a l'altre vessant a bon pas, animats per que també veiem ja el refugi, la Finsteraarhornhütte , que no sembla gaire lluny. Total, només cal baixar 200 o 300 m., travessar la gelera i... ja està.

Altra vegada comprovem que no és el mateix fer el recorregut sobre el mapa, que en la realitat, ja que degut a les nombroses esquerdes, la baixada i la travessa del Fieschergletscher que ens separa del refugi es fa interminable.

Per postres el Refugi queda enlairat un centenar de metres per sobre la gelera i ens cal superar el desnivell per un camí dret i relliscós, equipat amb cables i cadenes, que fem tot renegant de la retirada de les geleres.
Refugi Konkordia i escales que hi pugen
Taules de gelera
Pujant cap a la Grünhornlucke
Deixem enrere la Konkordia Platz
Arrivant a la Grünhornlucke
El Finsteraarhorn

A mitja pujada sentim una veu que ens crida: es la guarda del Refugi que des de dalt ens anima. Quan hi arribem son més de les 7 del vespre i tothom està acabant de sopar, però ens acullen molt amablement i ens donen de seguida el sopar, molt bo i tant abundant que no ens el vàrem poder acabar. Tant la guarda, com les dues noies que l'ajuden son súper simpàtiques. Com que parlen una mica de castellà hi ha molt bona comunicació i fins i tot ens fan broma dient que si no ens acabem tot el menjar, l'endemà no farà sol.

El refugi, situat a 3.048 m. d'alçada, ha estat reconstruït aquest mateix any i és per tant molt nou. Sorprén una mica trobar unes instal·lacions tan bones en aquest punt tant “allunyat de la civilitzacio”, i més si ho comparem amb la majoria dels nostres refugis del Pirineu. Les lliteres són molt còmodes i ens posem aviat a dormir, per que l'endemà, l'Eduard i jo volem pujar al Finsteraarhorn i ens hem de llevar a les 4.
Baixant cap al Fieschergletscher
Travessant el Fieschergletscher

9-8-2004

Després d'una típica nit de refugi (roncs, calor, mal de cap ... etc.) ens llevem amb el cel tot estelat i després d'un bon esmorzar sortim amb la frontal quan son les 5 tocades. De seguida veiem les llumetes d'altres cordades que han sortit abans que nosaltres i que estan pujant pel dret esperó rocós que comença darrera mateix del refugi, i ens adonem que som els últims de sortir.

L'itinerari, molt ben marcat amb pintades blanques i blaves, puja molt dret des del mateix començament i ressegueix tot l'esperó fins a arribar a la gelera. En arribar-hi fem una parada per posar crampons (i recuperar la bufera). Ara ja s'hi veu i podem apagar la frontal, i observem que comencen a sortir uns núvols d'aspecte “sospitós”, que fan que la sortida del sol quedi una mica deslluïda.

Refugi Finsteraarhorn
Arrivant al Refugi
Sortida de sol pujant al Finsteraarhorn
Deixem enrera "el lloc de l'esmorzar"
La pujada per la gelera, que continua també molt dreta, la fem amb gel o neu molt dura i per això sovint perdem la traça i ens toca fer alguna volta “extra” per causa de les esquerdes. Cal travessar la gelera cap a l'esquerra per anar a trobar la carena de roca que es desprèn de l'aresta sud-oest del Finsteraarhorn i passar un collet per saltar a una altra gelera. Aquest collet, que es troba a 3.616 m. (aproximadament a la meitat de l'ascensió), rep el divertit nom de “Frühstückplatz” (lloc de l'esmorzar).

Fent honor al nom, decidim menjar una mica, malgrat que el temps pinta cada vegada pitjor, i que fa un ventet bastant fred i desagradable. Mentrestant veiem les altres cordades que pugen cap a la Hugisattel, coll on comença la cresta que porta al cim que gairebé no es veu per que l'ha anat tapant la boira. El menjar ens costa d'empassar, però fem un esforç ajudats per uns quants glopets de tè calent (quin bon invent això dels termos!).
Finsteraarhorn i la ressenya a la dreta
Quan ens posem de nou en marxa, ja es veu ben clar que el temps no s'arreglarà (...es clar, com que ahir no ens vàrem acabar el sopar!). De totes maneres i confiant que no s'acabi d'espatllar, tirem amunt cap a la Hugisattel. El pendent continua, com sempre, força redreçat i anem pujant poc a poc tot veient, en algun moment que s'aclareix la boira, alguna cordada que ja va per la cresta. La pujada es fa llarga i pesada fins que finalment assolim el coll (4.088m).

Deixem allà els crampons i el piolet, ja que la cresta és tota de roca i veiem que moltes cordades (encara que no totes), ho han fet així. Fa una estona que ha començat a nevar i per uns instants ens preguntem si val la pena continuar, ja que encara ens manquen 200 m. de desnivell i per una cresta força llarga.
Arribada al cim del Finsteraarhorn
La típica foto de cim... però sense vista

Decidim intentar-ho, i ataquem la cresta, que després d'un primer pas una mica vertical, va guanyant alçada poc a poc, més entretinguda que no pas difícil. Només demana una mica d'atenció, sobretot com ara amb la roca mullada. Suposem que les timbes a banda i banda son considerables, però com que hi ha boira... “ojos que no ven....”.

Entre boires i nevadetes ens anem creuant amb les cordades que baixen. No tenim ni idea de quant falta per arribar, ja que no hi ha gens de visibilitat. Finalment ens creuem amb una última cordada que baixa i ens diuen que falta una mitja hora. –Mitja hora encara? Mare meva! Aixó no s'acaba mai. Finalment al cap de 10 o 15 minuts sento la veu de l'Eduard que diu: - Però... si ja hi som. Aquí hi ha la creu!!!.
Baixant cap al refugi
A la terrassa del refugi ("l'expedició" al complet)
Deixem el refugi
Que bé, finalment hem arribat al cim!!!. Només ens sap greu no poder gaudir de la vista que ben segur deu haver-hi des d'aquí dalt. Que hi farem... pot-ser això podrà servir d'excusa per tornar un altra dia. Fem quatre fotos amb la creu i ràpidament comencem a baixar, ja que cada vegada neva més i s'ens podria complicar la situació.

Amb la màxima prudència per no relliscar, desfem la cresta fins al coll on trobem encara l'última cordada que ens havíem creuat a la cresta, posant-se els crampons. Nosaltres fem el mateix mentre ells ja marxen i després de fer un mos, tirem avall, refent tot el camí de pujada, tota l'estona amb nevades intermitents, boires i plugims.

La baixada es fa llarga, i finalment cap a les 4 de la tarda arribem al Refugi, on ens esperen els nostres amics... i un bol de sopa calenta que hi cantaven els àngels.
Baixant cap al Fieschergletscher
Laberint d'esquerdes
Un cop refets, passem la tarda xerrant i així ens expliquen una historia viscuda “en directe” des de la terrassa del Refugi... a través dels binocles: La caiguda en una esquerda i rescat d'un membre d'una cordada de francesos, prop del coll d'on havíem baixat nosaltres el dia anterior. Tot va acabar “només” en un ensurt i una hipotèrmia (segons ens van explicar dos xicots de Madrid, que van ajudar a treure el caigut ). La cordada accidentada va fer marxa enrera cap al Refugi Konkordia.

El més curiós es que al veure que passava alguna cosa estranya (per la distància no es veia bé el què), ho van comentar als guardes, però ni ells ni un guia que corria per allà no es van immutar gaire. Deien que hi havia una bona colla de gent i que ja s'en sortirien. Es veu que allà deu ser relativament “normal” això que algú caigui en una esquerda...

Cap al tard va deixar finalment de ploure i fins i tot ens va fer una bonica posta de sol.

Després d'un altre bon sopar ens en anem a dormir d'hora, ja que l'endemà ens espera una jornada llarga.
Laberint d'esquerdes
Pujada cap al Studergletscher

10-8-04

Sembla que avui farà bo! Després d'esmorzar, a les 7 del matí emprenem la marxa. Avui comencem baixant, seguint un caminet marcat amb fites que des del refugi baixa cap al Fieschergletscher. Un cop a la gelera, ens posem els crampons i comencem un llarg recorregut pràcticament pla, gelera avall.

Hi ha moltes esquerdes, per sort ben visibles, que ens impedeixen fer més de deu passes seguides en una mateixa direcció. Anem avançant tot rodejant-les o saltant-les (quan la seva amplada ho permet). En un d'aquests salts la Mari pateix una estrebada muscular en una cama, que la deixa una estona sense poder gairebé caminar.


I ara què? Ens caldrà potser tornar al refugi?. Però no: amb l'ajuda d'una frega de liniment i una bona dosi de voluntat per part de la lesionada, seguim endavant.

Així arribem a la confluència amb una altra gelera, la Studergletscher , que hem de remuntar.

La pujada es molt suau i anem fent tranquil·lament fins a arribar a un “plateau” immens, envoltaat de cims preciosos, entre els quals destaca el “nostre” Finsteraarhorn que avui si (el molt trapella) llueix totes les seves belleses sota un cel ben blau. Què hi farem... la vida del muntanyenc és dura!.
Studergletscher i Oberaarhorn
Fieschergletscher, que deixem enrera
Aprofitant la bellesa del lloc fem una paradeta per menjar i orientar-nos bé amb el mapa, ja que no tenim gaire clar el punt exacte on ens trobem i dubtem de quin es el coll on hem d'anar a parar (l'Oberaarjoch), ja que des d'aquí no es veu. Per sort van passar un parell de paios amb cara d'esser del país i fent-nos entendre com vam poder, ens van aclarir els dubtes.

Ens dirigim doncs ja decididament, cap a l'Oberaarjoch, mentre comencen a sortir boires (altra vegada??!!). El coll ( a 3.223 m .) és molt més proper del que ens pensàvem i hi arribem de seguida, però amb una boira tan espessa que amb prou feines es veu el refugi que hi ha i que queda una mica enlairat a l'esquerra.
Ara “només” ens queden 1.000 m . de baixada per l'Oberaargletscher, llarguíssima gelera que baixa fins a l'Oberaarsee, llac engrandit artificialment amb una presa i que està situat prop del Grimselpass.

Comencem a baixar ben contents i, per sort, aviat sortim de la boira i podem veure allà al fons el llac i, amb un esforç d'imaginació, la furgoneta que havíem aparcat a la seva vora, abans de començar la travessa.

Passem vora d'esquerdes de totes mides, algunes tan espectaculars que ens obliguen a parar per fer fotos i seguim baixant més i més sense perdre de vista el llac, que sembla que s'allunyi cada cop mes.
Descansant abans de l'última pujada
El Finsteraarhorn vist del N-Oest
Pujant a l'Oberaarjoch - Torna la boira
Arribant al coll
Després d'una parada i ganyipada en una morrena, emprenen l'últim tram de baixada per la gelera, que ara ja té més pedra que gel, observant tota classe de curiositats: forats que s'empassen grans quantitats d'aigua, altres que queden cecs i plens d'aigua totalment transparent... També ens entretenim mirant si trobem cristalls (es veu que en aquesta zona hi son abundants).

Finalment sortim de la gelera pel seu marge esquerra i prenem un corriol que més endavant es converteix en un ben marcat camí que porta fins a la vora del llac. A l'arribar aquí resta encara vorejar tot el seu marge esquerre, que calculem que deu fer uns 5 km . de llarg. El camí es pla i força bo (i ple de turistes), però s'ens fa més llarg que un dia sense pa i els últims centenars de metres els fem caminant de manera automàtica cadascú al seu pas, sense dir res i amb el pensament fix només en arribar... i treure's les botes.

Quan arribem a la furgoneta és mitja tarda, però encara toca el solet. Amb tranquil·litat ens canviem, bevem i mengem una mica i marxem cap al camping a Interlaken, on a l'hora de sopar celebrem satisfets l'èxit de la nostra aventura, amb una ampolla de cava...de l'Agrupa, naturalment!

Resum del recorregut:

  • 1a. jornada: Tren a Jungfraujoch (3.454m)-Grosser Aletchgletscher-Konkordia Platz (2.750m) - Grüneggfirn-Grünhornlücke (3.286m)-Fieschergletscher - Finsteraarhornhutte (3.048m).
  • 2a. jornada: Finsteraarhornhutte (3.048m) – Frühstückplatz – Hüggisattel – Finsteraarhorn (4.273m) i tornada al refugi.
  • 3a. jornada: Finsteraarhornhutte – (3.048m)- Fieschergletscher – Studergletscher – Oberaarjoch (3.223m) – Oberaarsee (2.200m).
Sortint de la boira ja veiem el llac on tenim la furgoneta
Quins forats!
Més forats!
Deixem la gelera

Dades pràctiques:

És aconsellable disposar de 2 vehicles, ja que la tornada cap al punt de sortida amb transport públic resulta una mica complicada i suposaria estar molt pendents dels horaris.

El tren de la Jungfrau es pot agafar també a Lauterbrunen o a Grindelwald, amb lo qual el trajecte es més curt i per tant més barat. Nosaltres, però per comoditat, vàrem preferir sortir des d'Interlaken, ja que estàvem en un camping situat al costat mateix de l'estació.

ROSA MARIA SOLER