Couloir Whymper - Aig. Verte (4.125 m.)
Dificultat: AD+, 600 m de couloir, inclinació màxima 55º.

"A la Verte, on devient montagnard" (A la Verte, et converteixes en alpinista). Amb aquesta històrica frase el gran Gaston Rebuffat volia significar tot el que la Verte sintetitza. Un cim enorme, bell, inaccessible, isolat... que s'alça molt per sobre de tots els seus veïns i que desafia des de la seva privilegiada situació el mateix MontBlanc, i que s'encara valenta a la terrible cara nord de les Jorasses. El mític Edward Whymper, pioner de l'alpinisme, va pujar precisament les Grandes Jorasses només per veure la Verte des d'un bon angle i trobar una bona via d'atac. Va ser el primer a pujar les Jorasses però va menysprear el punt més alt perquè en va tenir prou amb descobrir la via dels seus somnis en trobar per fi el punt feble de la Verte que li permetria ser el primer en pujar-la.

El Couloir Whymper. La via més accessible per pujar la Verte és malgrat tot una via molt exigent, física, tècnica i mentalment. Físicament perquè són 1.500 metres de desnivell, més els 800 metres d'aproximació fins al Refugi de Couvercle. Tècnicament perquè després de passar la rimaia (en alguns punts és una paret de gel de 30 metres en vertical), ens espera un pendent sostingut de 47º de mitjana i 600 metres de desnivell, amb porcions de 55º en gel dur com la pedra. Mentalment perquè cal pujar desencordat o en "corde tendue"(*), però mai fent llargs assegurats. Aquesta és la típica via on velocitat és igual a seguretat. El couloir està orientat al sud, de manera que a partir de les 9 ja l'escalfa el sol. Inevitablement a partir de les 10-11 el couloir es fa extremadament perillós amb caigudes continues de neu, gel i pedres. Cal doncs, llevar-se ben d'hora i haver baixat abans de que la Verte ens expulsi a nosaltres.

Així ho vam fer. A la 1 de la nit abandonàvem l'escalfor del Refugi de Couvercle. El forn d'acer de 80 quilos que Joseph Ravanel "Le Rouge" va pujar a coll fins al refugi, en una època en la que no existien helicòpters ni telefèrics, encara estava calent des del vespre anterior. La nit a fora és clara, i brillen les estrelles. En la foscor s'endevinen el Mont Blanc i la cara nord de les Jorasses... un panorama grandiós que fins i tot en la penombra de la nit resulta esfereïdor. Val la pena pujar a aquest refugi només per això. Enrere... molt, molt lluny queden les escales de ferro d'accés al refugi, i més enllà la Mer de Glace, el tren de Montenvers i la vall de Chamonix. Estem veritablement lluny de tot arreu.

Remuntem la glacera de Talefre sempre enganxats a la roca de l'Aresta dels Eclesiàstics per evitar les enormes esquerdes que endevinem a la nostra dreta. Quan arribem a peu de via és encara fosca nit. Millor. Així no podem veure el que ens espera allà davant. Millor començar a pujar només fixant-nos en el petit cercle de llum que ofereix la nostra frontal. Després de passar la rimaia pel seu punt més feble encetem el petit couloir secundari a la dreta. És estret i es va fent cada cop més dret. Aviat la neu deixa pas al gel. Un gel minso. Colpejo amb el meu piolet i veig sota el gel la llum de les guspires que la fulla arrenca de la roca. És una imatge fantasmal que em fa preguntar-me què foto a les 5 del matí fent equilibris sobre quatre puntes de ferro sobre 1 centímetre de gel. Malgrat tot, quan el petit couloir es comença a fer veritablement delicat ja arribem al punt en el que ens podem escapar a l'esquerra, sobre el llom de neu, per passar al couloir que baixa de la Grande Rocheuse. No és encara el couloir principal i ens queda encara remuntar uns 300 metres de neu dura abans de travessar a l'esquerra i encarar definitivament el coll entre la Verte i la Grande Rocheuse. Encara queda però una bona tirada a 45-50º que posarà a prova la nostra resistència física i mental.

Un cop al coll, la fina aresta que ens separa del cim és un merescut premi al nostre esforç, i ens sembla un agradable passeig tot i el fortíssim vent que projecta sobre nosaltres milions de petits cristalls de gel que se'ns claven a la cara com agulles. Estem contents, però hi ha una cosa encara més important que haver pujat. Baixar.

Contemplant Les Droites durant l'aproximacio al Refugi de Couvercle

Arribant a la part critica de la via. La neu deixa pas al gel i el couloir es redreça a 55 graus.

Fitxa tècnica:

Sortida: Refugi de Couvercle (2687m). Accés en 3 hores des de Montenvers.
Dificultat: AD+, 600 m de couloir, inclinació màxima 55º. Descens per la mateixa via !!
Horari: 7 hores (pujada) + 5-7 hores (descens) (Però molt variable segons les condicions !!!!)
Desnivell: aproximació 800 metres, ascensió 700 metres.
Material: Crampons, dos piolets-tracció, corda 50 metres, material per la glacera.
Primera ascensió: E. Whymper, C. Almer, F. Biner, 29 juny de 1865. No van utilitzar en cap moment el centre del couloir !!!

DANI BACH