Esquema de la ruta d'ascens. Aresta Est.

Al refugi ( 2930 m ), una cordada de tres, una de dos, i jo. Fins allà s'hi arriba després de superar 1.500 metres de desnivell desde l'estació de tren de Randa, a la vall de Zermatt, per un camí preciós que et permet observar tots els estrats de la vegetació alpina segons l'alçada. Al refugi .... no us ho creureu... El guarda no hi era, però apart d'haver una cuina accesible completament equipada amb plats, coberts, cassoles, llenya .... HI HAVIA BIRRES !!!!!!!!!!!!

Caixes senceres de Cardinal (l'Estrella suissa) i t'en podies servir les que volies.... amb el benentés que deixaries els 4 francs suissos que valien a la caixeta de fusta que hi ha a tal efecte.

Bon començament.... una birreta tot mirant com el sol tenyia de rosa el Monte Rosa (quin joc de paraules més hàbil, eh?).

Molt recomenable anar a inspeccionar el dia anterior la via, i així ho vaig fer. De manera que el diumenge, encara de nit, no vaig tenir problema a creuar la glacera sense caure en una esquerda i trobar el pas que permet enfilar-se a la terrassa superior (A, veure esquema). D'allà, remuntant les pales fàcils de neu i mitjantçant un petit corredor (B) et plantes al punt 3450 m (C; 2 hores des del refugi). Allà comença el ball. Convé arribar-hi de dia perquè des d'aquell punt en endavant costa molt trobar la ruta.. Cal continuar la llomada fins arribar a la paret i llavors flanquejar a l'esquerra per trobar unes fites. Aquestes indiquen el llom pel que t'has d'enfilar i que baixa directament del punt 3910 m (D). el “Breakfast Place”, i l'inici veritable de l'aresta (3'5 h des del refu).

Fins aquí m'havia encigalat més o menys i això m'havia reportat que quan perdia la ruta més fàcil havia de grimpar una mica. Divertit, fins i tot. De fet aquesta part de l'ascenció, amb la seva dificultat per trobar la ruta, em recordava molt al Matterhorn, i aquest sentiment no em va abandonar en tot el dia. Són dos cims molt similars en la dificultat i en l'estil de la via, malgrat que en el Weisshorn la roca és de més qualitat. El Matterhorn l'havia fet amb en Tavi i l'Oli l'estiu passat i ara feia el Weisshorn sense ells, després del fiasco del Lenin. Per mi era com una mena de pas iniciàtic. Aquesta vegada calia anar sol, i arribar fins al cim. Però d'alguna manera ells també hi èren.

A partir del “Breakfast Place” hi ha una sola ruta viable. El fil de l'aresta. Ni dos metres avall a la cara N, ni dos metres avall a la cara S. Això és el que fa aquesta aresta tant espectacular. Són tant pendents les dues cares que la defineixen que no et pots sortir del fil en cap moment. Hi han tres agulles, visibles de lluny i que no les pots evitar. En arribar al peu de cadascuna d'elles em repetia... “bueno, Dani... amunt, no és tant difícil... només és un III, no necessites una corda lligada per escalar un III.... La timba? Home.... no tens perquè caure...”. Una corda a la motxil.la, tres pitons i unes quantes cintes em donaven la tranquilitat de que sempre podria fer un ràpel per baixar. I així, grimpant com un mico em vaig menjar tota l'aresta en 1,5 h.... I a fe de Déu que vaig disfrutar !!!!! (5 h des del refugi).

Però el que m'esperava al final de l'aresta de roca ja no feia cap gràcia (E). Una finísima línia de neu perfectament horitzontal de 15 cm d'ample, en el que es dibuixàven unes petjades absurdes. “Qui collons ha traçat a sobre del mateix fil de l'aresta ? No podrien haver traçat 50 cm més avall per poder al menys recolzar el piolet al fil?” Evidentment no. No podien... A banda i banda dels 15 cm , una paret vertical de neu i gel....

Bueno.... potser no èren “verticals” però a mi m'ho semblàven....

El que era evident és que s'hi queia allà... c'est fini, finished, kaput.... mai més tornaria a beure'm una altra Cardinal. El mateix....”vinga, Dani... no hi ha perquè caure... és només una pasa davant de l'altre”. Cap manera d'assegurar-se. Cap company es llençaria a l'altra banda de l'aresta si jo m'enganxava el crampó amb el paraneu i queia. El piolet, penjant del meu braç, no arribava a la neu si no m'ajupia... manera molt incòmoda de caminar... i perillosa... així que la única opció era utilitzar-lo com el bastó d'un funambulista.... (ei... és broma... això no ho vaig fer, eh !). La respiració agitadíssima, el cor a mil... i hala... “a hacer de tripas corazón”. Quin mal tràngol.... fent equilibris allà dalt, entre dos abismes.... Aquells 50 metres s'em van fer eterns.