No sé encara com va sortir la idea de fer una col·lectiva al Cavall. Potser va ser el Manel Navarro qui li va dir al Xavi Diez que tenia moltes ganes de pujar al Cavall i després, com passa tantes vegades, poc a poc es van afegir moltes més persones al projecte. Mira per on teníem col·lectiva per escalar aquesta mítica agulla. Al final ens aplegarem 14 persones, que no està gens malament per ser una col·lectiva no programada i que fa quinze dies encara no s'havia parlat gens.

Passades les nou del matí del dissabte em trobava pujant per les escales de Sant Benet. Feia tard i tots (menys el Víctor i la Cristina que venien al darrera) ja feia estona que havien pujat amunt. Calia doncs posar el "turbo" i capficat tirant amunt em vaig passar el camí que porta al peu del Cavall. Les antenes de Sant Jeroni em van fer adonar-me de l'error i tornant enrera vaig arribar a peu de via l'últim.

Després de donar el "bon dia" a tothom (una mica distant perquè set persones ja eren a "l'arbret" a punt per començar l'escalada), vaig demanar tanda, com al "super", i em van donar el 13. Osti tu, ho havia sentit bé?, el 13!! Ja feia be d'anar-me d'excursió a Sant Jeroni. Però ens havíem descomptat i en realitat era el 14. Uf!!.. això ja era una altra cosa.

Em vaig mentalitzar per ser espectador per una bona estona. L'espectacle va començar amb el primer acte: el Xavi fent la primera tirada del flanqueig. Vista la cua el Víctor i la Cristina van baixar-se del coll per fer el Cavall per la via Perez-Verges, que va pel mig de la berruga. Poc després la Naomí i el Joan, vist que havien d'estar molta estona sense escalar, van escollir anar-se'n a Gorros. La cosa no anava gens malament: ja era el numero 10 de la cua!

A la paret encara donava l'ombra, però poc a poc el sol aniria girant i més tard ens donava de ple. Poc a poc va començar a bufar una mica de vent. El coll on ens trobem separa el Cavall de la Paret dels Diables obligant al vent a anar més ràpid (això em sembla que quan anava al cole li deien el teorema de Bernouilli, que diu que si el tub es torna estret el fluid va mes ràpid). No es precisament un bon lloc si al deu Eolo li dóna per posar en marxa el seu ventilador.

Mentre mirava com la Cata i el Pino flanquejaven el primer llarg em vaig fer la primera becaina al solet. Després, quan se'n van anar amunt, van passar el flanqueig el Miguel Rico i el Manel Navarro, que portava per primera vegada als seus peus unes Ninja i no parava de rondinar perquè li feien mal. El Xavi, al pujar, havia deixat una corda estàtica penjant des de la segona reunió per facilitar al Quimet de l'ERE la seva ascensió. Per tant teníem ascensió en paral·lel: uns per la via i un altre per on anava la corda.

No cal dir que sempre es un espectacle molt agradable estar al solet mirant com altres suen i bufen. A la paret de Diables fins quatre cordades es barallaven per diferents vies. El soroll d'un motoret ens deia que una de les cordades obria via nova i estaven col·locant parabolts. No sé si pensareu el mateix, però a mi la Paret dels Diables, em sembla la més espectacular de Montserrat. Amb la llum del matí o la tarda la trobo d'una gran bellesa i em passaria hores mirant-la.

Sort que m'havia posat una jaqueta perquè quan em vaig despertar, malgrat que ja em donava el solet (que s'agraïa perquè el vent començava a molestar), l'ambient no era gens agradable. Pel Pirineus s'estava muntant un bon marró.

El Jordi Lletche va informar de que no tenia ganes de pencar i que es quedava fent un "caliquenyo", que el Cavall ja el tenia molt vist, i el Kala, que ja havia fet el flanqueig, també va decidir anar-se'n a fer una cigarreta i xerrar amb el Jordi en comptes d'escalar. I es que quan estàs tanta estona esperant per escalar se'n van els ànims fins i tot del més voluntariosos. El Kala va quedar inclòs a la reduïda llista dels escaladors que han fet el primer llarg del Cavall en els dos sentits: amunt i avall. El vaig assegurar mentre es despenjava des de l'arbret, a on jo havia pujat feia poc i em vaig adonar que ja era el 8è de la llista.... i el que tancava la processó. Com a càstig al meu retràs em tocava recollir tot el material de la via.

Cal dir que jo també vaig fer un bon esforç mental per no plegar. El temps empitjorava per moments i com era una escalada que ja la havia fet, vaig necessitar motivar-me molt. Eren ben passades les dues de la tarda quan pujava pel diedre i vaig gaudir del llarg com mai mentre m'anava carregant de material fins les orelles (mira que ni ha de claus, estaques i spits amb aquest llarg!!!) i el Kala em feia una foto des de la "tribuna de premsa" on controlava amb el Jordi el que feia tothom. Quan vaig arribar a la reunió de dalt per sort no hi havia cua. Una cordada sortia rapelant del cim després de haver fet la Punsola per l'altra banda. Poc després treia el cap al cim amb un vent esfereïdor i m'ajuntava amb tota la colla que esperaven pelats de fred per fer-nos unes fotos tots plegats amb la Moreneta.
Ens vam retratar ràpidament per fotre el camp volant (però per la corda, es clar). Érem vuit per rapelar i això, ja se sap, sempre porta temps. Teníem la tempesta realment a prop i s'estava posant molt fosc.

Poc després treien el cap el Víctor i la Cristina, que havien començat la Perez-Verges, per passar-se per sota de la berruga a la via GAM, que va per la dreta. Anaven tots dos en samarreta i no van passar ni cinc minuts que ja els teníem a la reunió de sota el cim on el vent al menys no era tan fort com a dalt.

Mentre se sentien els primers trons, per sort una mica lluny encara, mirava a la gent de la Paret de Diables, perfectes candidats a "pringar" en poca estona. Pensava amb els nervis que tindria de trobar-me al seu lloc.
Aplicant la llei de Murphy el Pino aprofitava per fer-se un embolic rapelant i el temps s'allargava. Per acabar d'arreglar-lo una nova cordada (cal tenir ganes d'anar amunt quan veus que està a punt de caure una de ben grossa) treia el cap pel diedre i es lligava a la nostre reunió. Començava a no agradar-me el fet de trobar-me a sobre del millor parallamps de tota la comarca.

Vaig rapelar portant-me la corda estàtica, o sigui, 40 metres o més de corda penjant del baudrier. Quan vaig sortir de la protecció que donava la berruga el vent em va rebre amb tota la seva força. La corda estàtica i les meves cordes s'anaven horitzontals cap al buit del nord. Amb tot el soroll del vent i l'escenari del buit que se obria a l'altre cantó, la situació era realment fantàstica. Ni l'IMAX, ni sensorrounds, ni atraccions de parcs temàtics: un rapel com aquest i et quedes servit (i a sobre no cobren). Uns quants crits al Jordi Lletche, que amb moltes ganes d'ajudar i en samarreta s'havia pujat fins l'arbret per agafar les puntes de les cordes (estava baixant sense el shunt), i la situació va quedar controlada.

Darrera meu la cua per rapelar anava in-crescendo. De l'Agrupa encara havien de baixar el Carlos, la Cristina i el Víctor, més tres escaladors que havien fet la Punsola i els dos que havien pujat per la normal, és a dir, vuit.

Mentre recollíem el material i fèiem les motxilles teníem clar que ens mullaríem. Els trons petaven cada vegada més a prop i el Xavi, que havia baixat el primer, m'explicava com s'havia sentit rapelant amb aquest vent tan bestial. Sort del shunt. En aquest casos rapelar amb el "pato" es "mano de santo".

No cal dir que ens vam mullar baixant per les escales de Sant Benet. Però no gaire pel color que havia agafat el cel. El Pino va comptar de nou totes les escales, perquè ja se sap que tenen vida pròpia i neixen i moren a cada instant, com les persones. El cens que va fer el Jordi les situa a hores d'ara en unes 1.115. Un bon exercici.

Poc després celebràvem a Monistrol (sota teulada) la primera ascensió al Cavall Bernat del Pino i la Cata, del Miquel Rico, del Carlos Franco, del Manel Navarro i del Quimet de l'ERE. Jornada perfecta, eh col·legues?


Joaquim Ricarte -11 Juny 2004

Escaladors del Cavall: Cata i Jordi Pino, Carlos Franco, Miquel Rico, Manel Navarro, Quimet Martínez, Xavi Díez, Víctor Barbero, Cristina Holle i Joaquim Ricarte.