A l'aparcament de Riglos escampant el material
Poques vegades una mateixa agulla (fora de Montserrat) ha estat escalada a l'hora per tanta gent del SEAM.

Un total de divuit persones (vuit cordades) van grimpar per les parets d'aquesta meravellosa agulla i van poder gaudir de la seva bellesa.


Es tracta de l'agulla més emblemàtica dels Mallos Petits i la darrera (cap a l'est) que es pot escalar. Més enllà, malgrat que hi ha moltes parets per obrir vies, està prohibit fer escalada, ja que és una zona on hi ha molts nius de voltors.
Camí cap a l'Aguja Roja
 

Vam arribar tots de cop, per tant calia repartir-se per les diferents vies d'acord amb les "afinitats electives" que teníem.

El primer en arribar (no va passar pel càmping per guanyar temps) va ser Miquel González.

De ben lluny ja els vam veure fent el segon llarg de la via Villarig amb el Roger Olmos. Això és anar per feina. Van acabar tan ràpid aquesta via que van tenir temps d'arribar al Mallo Colorado i fer la via Ultravox.

El Joan i el David, que anaven molt forts, van escollir la Pecho Lobo, la via més difícil de l'agulla, que té 6b+ i que queda a l'esquerra de la Villarig.

La resta del grup vam anar cap a l'esquerra de la Villarig (cara Oest i Sud) buscant vies lliures.

Jo tenia moltes ganes de fer la via Edil. És una via de 120 m. oberta l'any 1957 per el malaguanyat Rabadá (amb el seu amic A. López "Cintero") i que rep el nom pel qual anomenaven a Rabadá els seus amics. Havia sentit parlar molt de la bellesa d'aquesta via i era el moment de comprovar-ho ja que el temps i la temperatura, immillorables, permetien fer-la
en una tarda.

El Víctor i la Cristina van veure una via de 6a que anava entre l'Edil i la Normal: la Sonia. Malgrat que tenien una cordada pel davant es van esperar per fer-la.

La resta (tres cordades) van pujar el collet que portava al peu de la via normal. Una via oberta al 1949 i que té un primer llarg molt especial. Totes aquestes vies de la cara Oest tenien el seu primer llarg a l'ombra.

El Miquel Gonzalez i el Roger Olmos ja s'havien ficat a la via Villarig
Nosaltres, Octavi Mengual, Albert Azcoitia i Joaquim Ricarte, ens vam trobar ocupada la via per una parelleta de bascos. Per sort la noia que anava de segona, sembla que no ho va veure clar i en arribar a la reunió va demanar al seu company baixar-se rapelant. Mira per on ens vam trobar la via lliure. Què bé!

Poc després l'Albert començava a bufar per la xemeneia. La via Edil és realment preciosa i està ben assegurada amb parabolts. Es tracta de una xemeneia molt vertical que talla tota l'agulla de dalt a baix i que porta quasi directa al cim.

Al segon llarg ja ens donava el solet (malgrat que ficats a la xemeneia ens donava només a estones) i una mica de vent ens aixugava la molta suor que es treu quan la via es tan dreta. Després de fer el dos primers llargs puc assegurar-vos que em trobava a la glòria. Feia temps que no gaudia tant d'una escalada.

En arribar a la segona reunió l'Octavi es va trobar uns okupes que eren el David i el Joan que feien la via Pecho Lobo i que potser havien confós la reunió i havien vingut a la nostra via.
A la nostra esquerra sentíem, però no veiem, al Víctor cridar a la Cristina que el 6a de la via que feien era molt "xungo" i que en realitat era un 6a+ que desplomava. A la Cristina, que durant tot el viatge s'havia sentit molt marejada, no li va agradar la via gens ni mica, i van decidir plegar. Ben fet. No hi ha res més desagradable i absurd que seguir escalant quan no t'ho passes bé.
Els bascos llençan les cordes per baixar-se de la primera reunió de la via Edil. Es veu molt bé tota la xemeneia que porta fins al cim
L'Albert Azcoitia fa el primer llarg
Punt on comença la dificultat del primer llarg. Uns li donen IV+ i altres V.
L'Octavi comença el segon llarg (IV+/V), una xemeneia molt vertical
El segon llarg és tan vertical que Joaquim, per fer-se la foto, treu el cap pel altre cantó
 

Mentre començàvem el darrer llarg, va treure el cap per la dreta el Andreu Blanchar que amb l'Albert Uriach s'havien ficat a la via Villarig després del Miquel.

El David i el Joan (quan vaig arribar a la reunió era al mig de la tàpia llegint la revista Desnivel i el vaig immortalitzar amb una foto increïble) van marxar amunt molt ràpid (anaven com motos) i va ser deliciós veure'ls com passaven el tram superior de 6b.

El tercer llarg de l'Edil és el més difícil perquè hi ha un pas de V+, una mica complicat, deu metres per sobre de la reunió.
De fet la via té quatre llargs, però el tercer i quart, amb cordes de 60 m., es poden fer d'una tirada, tal com vam fer nosaltres.

Poc després assolíem el cim on es vam trobar amb tots el que havien pujat per la normal i feien cua per rapelar. L'alegria del seu semblant demostrava com s'ho havien passat de bé fent la via. Vam fer unes quantes fotos amb la llum del vespre, que té uns colors fantàstics per aquestes terres de l'Aragó, mentre gaudíem de la vista sobre els Mallos Petits. Fins i tot el cim era ple de blanques flors per fer-ho tot més idíl·lic.

L'Octavi i Joaquim a la segona reunió
L'Albert es baralla amb el V+ del tercer llarg
A l'esquerra l'Albert a la via Edil i, a la dreta, el David a la via Pecho Lobo
En arribar a la segona reunió trobem a la dreta al Joan a la via Pecho Lobo llegint la revista Desnivel
Cim de l'Aguja Roja. Trobada dels que han pujat per les diferents vies. Cua per rapelar.
L'Octavi a la darrera reunió al cim
La Sara i el Kala al cim, a punt per rapelar
El Carlos Franco als cables que asseguran el primer rapel
Carlos al primer rapel
Nova reunió per començar el segon rapel. Josep Emili, la Sara i el Kala. Podeu veure un cable que dóna la volta a tota la roca.
La Sara comença el segon rapel. La llum comença a ser magnifica.

Els tres rapels que calia fer per tornar a terra ens van permetre encara gaudir més de la verticalitat d'aquesta agulla.
Poc després tornàvem tots xino-xano pel camí cap al poble amb el sol ponent, la Penya Ruaba i els Mallos Grans tot just davant dels nostres ulls, encara que el cap es girava sovint al darrera per comprovar perquè a "l'Aguja Roja" la van batejar amb aquest nom.

Una bona escalada col·lectiva del SEAM.

Joaquim Ricarte
15-5-2004

Via Normal
1. Quico Bombardo - Carlos Franco
2. Xavi Díez - Miquel Rico
3. Josep Emili Ferrer - Sara Gómez - Jordi Calafell

Via Edil
Octavi Mengual - Albert Azcoitia - Joaquim Ricarte

Via Villarig
1. Miquel González - Roger Olmos
2. Andreu Blanchar - Albert Uriach

Via Sonia (1er llarg)
Víctor Barbero - Cristina Holle

Via Pecho Lobo
David Porta - Joan Palou

La Sara al segon rapel
Altres vies fetes en aquesta sortida col·lectiva del SEAM:

Mallo Colorado - Via Ultravox
David Porta i Joan Palou

Mallo Colorado - Via Normal
Josep Emili-Sara-Sergi

Macizo del Pisón - Esperó Adamelo
Xavi Diez - Quico Bombardo
Octavi Mengual - Albert Azcoitia
Víctor Barbero - Cristina Holle - Joaquim Ricarte
David Porta - Joan Palou (tres llargs)

La Visera - Via Moskitos
David Porta - Joan Palou
Miquel González - Roger Olmos

El Puro - Via Normal
Andreu Blanchar - Albert Uriach

Joaquim al tercer rapel. A sota es veuen els cascs de la molta gent que ja ha rapelat i estan fent xivarri
L'Aguja Roja. A la part de dalt (esquerra) es veu la xemeneia del darrer llarg de la via Edil
Joaquim contempla els Mallos Petits des del camí. Compareu amb la fotografia del principi, feta em arribar. La llum és completament diferent.
Mallos a l'esquerra de l'Aguja Roja
Posta de sol tornant pel camí. Uf!!!...
A l'aparcament, a punt per tornar a Loarre