Esquí de muntanya al Pallars.

Entre les atipades de Nadal i la farra de Cap d'Any, aquest any hem tornat a dedicar-nos a l'esquí de muntanya, com ja va sent tradició. Aquesta vegada l'indret escollit va ser el Pallars Sobirà, i el Camp Base la magnífica borda que els Grau han anat equipant durant anys fins convertir-la en un agradable xalet de muntanya, a Arrós de la Vall de Cardós. Aquesta vall és un dels darrers reductes del Pirineu català no massa degradats per la proliferació d'instalacions esportives; l'estació d'esquí de Tavascan, amb un sol remuntador mecànic, resta encara familiar i no gaire agressiva amb el medi. Us proposem aquí tres itineraris de diferents característiques i dificultat, tots ells circulars (al menys en part), i assequibles, cadascun amb un encant diferent.

Dia 28: Campirme, 2.633 m.

Després d'estrenar els nous esquis de muntanya a les pistes de Pas de la Casa el dia 27, la Laure i jo vam anar cap a Arrós on el Cesc i la seva família ens van acollir com a casa. Eterna glòria als Grau. Evidentment les previsions de mal temps per l'endemà no van impedir al Cesc dissenyar una sortida d'esquí apropiada, donat que el Pallars és per ell com el menjador de casa seva i podria pujar i baixar de qualsevol cim amb els ulls embenats. Així que l'endemà vam enfilar cap a la Pleta del Prat i vam remuntar l'única pista de l'estació fins on acaba el telecadira, encara en silenci i calm.

Una travessia en direcció oest ens colocà al peu d'una canal que ens va servir per atacar la carena de forma més directa que resseguint fins al final la pista d'estiu. Un cop al llom de la serra Mascarida, el paisatge esdevingué fantasmal, amb poca neu, moltes pedres, ventisca, i al fons de l'escenari, el cim del Campirme (2.633 m.), esperant-nos. Amb els esquis a coll vam arribar fins a la fita que marca la posició exacta del cim, difícilment calculable des de l'ample llom qui hi mena. Sens dubte que ha de gaudir d'una vista magnífica, quan el temps ho permet però aquell dia no era el cas. El descens el vam fer per l'Estany de Diable, sense gaire més història que la poca visibilitat.

Al arribar al cotxe la tranquilitat de consciència d'haver-nos guanyat el plat de pasta que ens menjaríem al vespre, i d'haver fet activitat, malgrat el temps. És dia 28 i aprofitem per fer alguna inocentada al més inocent del poble, en Jordi, però això, si de cas... us ho explicaré en una altra ocasió.

Dia 29 i 30: Agulla del Portarró, 2.673 m.

Tanmateix, les esperances d'una millora immediata del temps s'anàven esvaïnt a mesura que arribàven les notícies des dels estudis de TV3. Així que l'endemà, la Laure i jo deixem el cotxe a Espot (1.321 m.) i enfilem cap al Parc d'Aigüestortes tot dient-nos que com a mínim estarem sols al refugi. La nevada és sensacional, un gran gruix de neu que sembla que et vulgui atrapar els esquis s'acumula i les nostres intencions inicials d'arribar a Amitges es veuen aviat fustrades quan ens creuem dos esquiadors una mica més a dalt de Sant Maurici, que ens expliquen que han trigat 3 hores ..... a baixar !!!!!

Com que es va fent fosc i no tenim ganes de dormir al ras ens conformem amb dormir al Mallafré (1.950 m.) on efectivament estem sols. Segons ens han comunicat els nostres informadors espontanis les condicions del refugi lliure d'Amitges són desastroses i per algun punt en el sostre entra la neu. Pel contrari en el Mallafré hi ha abundància de llenya, i aviat el refugi és ben calent. La neu continua caient a flocs enormes, i ens enrecordem dels conductors atrapats a les autopistes del centre d'Espanya, segons havíem sentit a TV3.

Qué fer l'endemà sense que ens tombi un allau a la testa ?

Per la seva bellesa i el baix risc d'allaus escollim anar cap al Portarró d'Espot. Itinerari sovint infravalorat per seva facilitat a l'estiu, peró que et situa al cor del Parc Nacional. Al matí ha parat de nevar, obrir traça pel camí que remunta al sud de l'estany de Sant Maurici representa un cert esforç que es veu de llarg recompensat per la bellesa del bosc després de la nevada. Sentim caure algunes allaus a la llunyania, però ens sentim ben protegits per aquest bosc centenari que ens envolta. I quan el bosc acaba, ja ben a prop del Portarró, la vall és prou ample com perquè hi hagi espai per tothom; per nosaltres, pels allaus, i per un grup d'isards que tenen veritables dificultats per nedar en aquest tou de neu pols que ha caigut a la nit. Agradable i plàcid passeig, amb tots els sons amortits per la neu.

Però en arribar al Portarró (2.423 m.) s'obren les portes de l'havern !!! El vent és fortíssim, tant, que la gran quantitat de neu caiguda a la nit no se n'ha acumulat. Decidim malgrat tot, fer cim. No el Pic del Portarró, que resta dintre del núvol, sinò l'Agulla que al menys ens reportarà una certa visibilitat. Com que gairebé no hi ha neu ens treiem els esquis i continuem sense. El repte és no tombar per causa del vent.

Però anem ben equipats, no fa gaire fred i ens ho prenem com un petit entrenament per quan ens pilli una tangana als Alps, a 4.000. Així, mercés als nostres pals d'esquí que ens permeten caminar a quatre potes com els animals, guanyem tot el desnivell que ens mena a l'aresta cimera entre pedres i neu . D'allà fins el veritable cim gaudim de la vista dels cims de la meitat sud del Parc. El lloc és un mirador veritablement privilegiat, tot i el mal temps. La meitat nord del Parc és completament devorada pels núvols.

Després de la petita penitència autoimposada, el descens a esquí des del Portarró el fem per la banda nord de l'Estany de San Maurici passant per l'estany de Ratera, fent així la volta al llac i aprofitant per gaudir d'altres paratges. La neu acumulada a la pista no ens permet baixar gaire ràpid i quan ho fa és ja ben avall perquè alguns jeeps d'Espot s'han aventurat a pujar alguns clients i esquiem ressegint les seves roderes.

Dia 31, Montarenyo, 2.620 m.

A cal Cesc ens trobem amb la Núria , en Pere i en Santi, que han pujat també a Arrós a fer algo d'esquí ara que sembla que el temps ha millorat definitivament. L'objectiu: el Montarenyo, un altre itinerari circular que evita en la pujada les pendents més dretas, que s'aprofiten a la baixada. Amb el cotxe ens atansem fins a Quanca (1.380 m ), d'on agafem la pista que puja cap a la Pleta Palomera (1.700 m.). Una mica més a dalt, cap al punt dels 2.000 m , just abans de l'estany del Port, tirem cap al nord-est per anar a buscar l'estany de Mariola, just al peu de l'impressionat pic del mateix nom.

Travessem el llac, caminant sobre les aigües com només es pot fer en hivern, i anem a buscar la collada de Montarenyo al nord.est del llac. En aquest punt hem de baixar un centenar de metres una mica drets, i preferim treure'ns els esquis que les pells. Arribem així al petit estany de Montarenyo, a sota de la vertical del pic que porta el seu nom. Remuntem a l'inici drets cap al pic i després travessem a l'est per anar a cercar les crestes de Montarenyo, sempre buscant el camí més segur per evitar els allaus.

El temps avui és magnífic, el sol brilla amb força, la neu en aquest punt ha estat ventada i només queda una capa dura que ens permet progressar amb velocitat, la configuració del llom ens permet gaudir de magnífiques vistes obertes al sud i d'un extens mar de núvols al nord. Ben aviat ens plantem al cim. Poc a poc van arribar tots els membres del grup, avui si, al complert... la Laure , el Cesc, la Nuria , en Santi i en Pere.... que només arribar obre la birra que en Santi li tenia preparada. Un parell de glops per cadascú, unes quantes fotos amb l'estelada i ens calcem els esquis preparats per disfrutar una magnífica baixada.... la neu és com a les pistes... dura amb una miqueta de neu pols per sobre. Molt fàcilment esquiable. Arribem a l'estany de Montarenyo.... uns moment de dubte.... remuntar el que havíem baixat a peu, o tirar cap a l'estany del Port, a l'est, baixant la dreta canal de la qual no veiem el fons.... Mentre els altres anem discutint arguments a favor i en contra i ha algú que s'hi llença... Quatre girs, cinc.... i desapareix... la neu sembla perfecta... no ens ho pensem, tots darrera....

Uaaaauuu ..... el descens és trepidant !!! Per fi una baixada sublim després de 4 dies de mal temps !! Arribem a l'estany de Port (2.000 m.) i una mica més avall tanquem el cercle i venim sobre les nostres traces de pujada. Encara resten 700 m de baixada fins el cotxe, i després el viatge de tornada a Barcelona, preparats ja per oblidar-se de la muntanya i endirsar-se a la nit barcelonina a viure a fons la festa de cap d'any.

Dani Bach