VOLTA AL CARLIT AMB ESQUÍS
Posta de sol impressionant a la baixada del coll de la Grava cap a la cabana de Roset
En Santi i la Núria arriben al matí al Pla dels Avellans amb la intenció de reconèixer el terreny i estudiar quines opcions hi ha pels dies següents, quan ens hàgim trobat tots. Tirar cap al refugi d’en Beis o bé cap a la banda de Lanós? S’endinsen rec de la Grava amunt i arriben a la conclusió que, malgrat la poca neu, hi ha múltiples possibilitats.
Retornen al pla dels Avellans, una mica més avall del qual planten la tenda i esperen a que arribi la resta del grup, cap a les nou del vespre. El fred és viu i aviat desapareixem tots dins de les dues tendes per passar la nit. S’acorda entre tots de posar el despertador a quarts de set.
Al matí següent, el fred del vespre anterior queda ridiculitzat pels disset graus sota zero que marca el termòmetre i que fan honor al nom de Sibèria Catalana, que rep el Capcir. Quedem garratibats i no acabem de reaccionar fins que no ens toca el sol. Estem tan glaçats que totes les operacions són extraordinàriament lentes i no comencem a pujar cap a la Bollosa fins a les deu del matí!
Enlloc de pujar per la carretera, ho fem seguint el GR-10, molt més directe i bonic. Un cop a la Bollosa, dubtem sobre la conveniència de creuar-la per damunt del gel. Aparentment sembla ferm i, de fet, acabem passant-hi però tot sovint sentim cruixits gens tranquil·litzadors.

Tota la vora del llac està plena de gel trencat que es va fer amb el nivell de l’aigua més amunt d’on està en aquest moment. Un cop a l’altre extrem, remuntem tota la vall de la Grava fins a la portella del mateix nom, on arribem cap a les cinc de la tarda.

Baixem fins al pla que hi ha just a sota, a la riba sud de l’estany de Roset amb un crepuscle impressionant davant nostre. Un espectacle per nosaltres sols, ja que fa hores que no trobem ningú per la muntanya. A l’altre extrem del pla hi ha la petita cabana de pastors de Roset.

Traiem la neu de la porta i la que hi ha a dins i hi fem nit. L’endemà el temps no es presenta tan estable com el dia anterior, fa vent i ha nevat uns dits durant la nit.
Coll dels Andorrans, amb el Carlit al fons
Vorejant el Tossal Colomer, amb el Desert del Carlit al fons
Com a mínim ja no fa el fred intens del dia abans. Sortim cap a la cabana de la Guimbarda, a prop de la presa de l’estany de Lanós. Abans d’arribar-hi, decidim tombar a l’esquerra per anar a guanyar la vall que ressegueix la serra de les Xemeneies pel vessant nord per tot un seguit de torrents secundaris.
El temps sembla que empitjora, i a mesura que anem pujant fa més vent i hi ha més boira. Per aquest motiu, no és fins que som pràcticament al peu del coll que no podem veure el camí que hi puja. La primera visió que en tenim és esfereïdora.
El coll sembla inexpugnable per tots cantons i a més està completament pelat, és impossible arribar-hi amb els esquís als peus. No ens rendim. Decidim que cal acostar-nos-hi una mica més abans de decidir res. Quan ja hi som a sota es deixa tornar a veure i endevinem un possible camí per a pujar-hi.
Sense pensar-nos-hi més, acabem de pujar amb els esquís fins on podem i a partir d’allà, els carreguem a la motxilla i acabem de fer la cinquantena de metres que ens falten fins al coll dels Andorrans.
La baixada es fa per una canal d’uns 35 – 40º d’inclinació que baixem caminant fins al seu peu per por de les allaus de placa: és impressionant la quantitat de neu que hi ha en aquest costat, i que indubtablement ha sortit del costat per on hem pujat. Sota unes roques ens calcem els esquís i continuem el descens.
Quan hem agafat prou perspectiva del vessant, ens adonem que hem passat per un pas situat al sud del coll dels Andorrans pròpiament dit i que la canal per on hem baixat no és la de la ressenya. En fi, la qüestió és que hem pogut creuar el coll. Ens sentim especialment alleujats, després del violent vent que feia perillar el nostre equilibri al fil de la carena.
Cal anar buscant el pas perquè la poca neu que hi ha s’acumula al fons dels torrents. No obstant, només ens hem de descalçar els esquís en una sola ocasió. La qualitat de la neu és prou bona, i fem unes baixades agradables fins que trobem un racó, a l’inici de l’extens Desert del Carlit, sota el Tossal Colomer, on excavem dos forats a la neu per plantar les tendes, a la vora d’un bosc. Només ens faltava un ingredient perquè no ens manqués res, i el va trobar la Núria, sense voler.
Rondant pel voltant del campament va enfonsar el peu a la neu i va cridar empipada perquè havia ficat la bota a l’aigua.
Acampada sota la cara est del Tossal Colomer
Tossal Colomer
Ara ja podíem beure i cuinar sense haver de fondre neu, com la nit anterior. Gràcies, Núria. La nit va ser plàcida i estrellada. Només ens va sorprendre, a la llunyania, uns llums que il·luminaven els núvols alts.
D’entrada vam creure que era una aurora boreal, massa lluny ens quedava la civilització, com per pensar en una discoteca! L’endemà al matí vam decidir fer vida tranquil·la.
De fet, si hi hagués hagut neu, haguéssim fet el Tossal Colomer, però en les condicions en què estava, més de la meitat de la pujada hagués estat caminant. Vam esmorzar com uns senyors, vam recollir el campament i vam tirar avall. Bé, avall, el que se’n diu avall, no hi vam poder tirar fins al cap d’una hora o dues de travessar el Desert del Carlit i els estanys de Llat, Sec i Negre.
En aquests dos darrers, vam aprofitar els curts però inclinats vessants de la vora per fer una competició ben divertida.
Consistia en deixar-se caure pel vessant per arribar al gel (no hi havia gens de neu sobre els estanys) amb la màxima velocitat, i veure qui arribava més lluny. Cal una bona dosi d’equilibri per no caure damunt d’una superfície tan dura i relliscosa, però si s’aprofita bé la inèrcia, t’estalvies una bona estona de remar.
La baixada cap a la Bollosa la vam fer per un torrent que a la part baixa es tanca força. Després ve un tram força planer que va baixant cap al coll de Pam. Un cop allà, queda un tram de baixada molt divertit perquè es fa seguint el GR-10, que és una franja sense arbres de, com a molt, tres metres d’amplada, en els quals has d’encabir incontables girs per no accelerar-te massa.
Retorn als cotxes i retorn a la civilització. Hi ha aglomeracions i tot. I cap avall, que el Cap d’Any no s’esperarà si algun cotxe, com ja és tradició, ens traeix a mig recorregut...
El campament
 
La volta al Carlit amb esquís 28, 29, 30 i 31 de desembre de 2005
Bernat Sabater, Pere Esteban, Santi Pocino, Núria Monmany i Cesc Grau