PIC ORIZABA 5.610 m.
Joan - Erola
Mapes

Aquest cop ha estat Mèxic (Centramèrica), el país que hem triat per passar les nostres vacances. La seva gent, història, cultura i els seus volcans han estat els motius d'aquesta elecció.

Al llarg de tota la República podem trobar volcans de diferents alçades, però el nostre objectiu era l'Ixtaccihuatl (5.220 m.), amb prèvia aclimatació a un volcà de menor alçada.

Passem dos dies a DF on ja ens trobem a 2.300 m. d'alçada, cosa que el nostre cos agraeix.

El tercer dia marxem cap al Parque Natural de La Malinche on hi ha un "Centro Vacacional" amb bungalows i terreny d'acampada a 3.083 m. Aquí s'hi arriva des del poble d'Apizaco, amb bus col·lectiu (colectivo) o taxi.

Fem nit, per fer el dia següent 1.400 m. de desnivell fins al cim del volcà que dóna nom al parc, La Malinche 4.462 m., en un temps de 4 h.
Els primers 800 m. es recorren per un camí amb forta pujada en mig de bosc. El desnivell restant es fa per prat i tartera, fins enfilar-nos a l'aresta que ens porta a un últim tros de grimpada per arribar al cim. L'ascenció és llarga però molt maca.

Joan i Erola al cim de La Malinche 4.462 m.

El nostre proper objectiu ja no és l'Ixta, perquè des de l'Oficina de Turisme de DF ens comuniquen que en tractar-se d'un cim molt proper al Popocatepelt (volcà prohibit d'ascendir per trobar-se actiu), també hi està prohibit l'accés. Així que decidim intentar el volcà més alt de Mèxic, el Pico Orizaba, de 5610 m. d'alçada.

Un cop arribem al poble de Tlachichuca (2600 m.), que dóna accés al Parc Natural de Orizaba, ens assabentem per un alpinista Asturià que al cim que nosaltres voliem fer, l'Ixtaccihuatl, sí que s'hi pot ascendir, ja que ell l'havia pujat dos dies abans. Després de maleir mil vegades a l'Oficina de Turisme per la mala informació, ens posem a planejar l'ascenció al cim que ara tenim davant.

El primer que cal fer és buscar algún tot terreny (camioneta) que ens portés a nosaltres i tot el material fins al Refugi de Piedra Grande a 4.200 m. Amb facilitat trobes transport, però no a bon preu ja que aquest oscil·la entre el 800 pesos (16.000 ptes) que vam pagar nosaltres a un chavo guia del parc anomenat Guadalupe, fins als 1.600 pesos (32.000 ptes) que cobren alguns.

Un cop al refugi, no guardat i una mica malmès, però molt ampli (capacitat per 40 persones), passem la tarda sense cap molèstia ni mal de cap. Aprofitem per fotografiar la muntanya quan els núvols ens ho permeten.
Refugi de Piedra Grande - 4.200 m.

L'endemà ens seguim trobant bé i decidim pujar i muntar un camp d'alçada. Arribem a 4800 m. per un camí ben marcat i de forta pujada. Muntem la tenda en una zona amb petits espais envoltats de roca per protegir les tendes del vent. A la dreta d'aquesta vall queda l'anomenat Sarcófago, punta de roca de la que veiem desprendre's rocs i és considerada perillosa. Passem la tarda descansant i fonent neu de petites clapes que trobem a la vora.
Durant tota la nit bufa un fort vent que no ens deixa descansar. A les 05:30 h. sona el despertador, ens preparem i comencem a caminar cap al cim quan el dia clareja.

Fins als 4900 m., on comença la neu, la pujada està senyalitzada amb banderoles vermelles, ja que el camí no es reconeix degut als diferents trossos que s'han de grimpar. Un cop arribats a la neu (2 h.), tenim davant una gran pala de neu de 700 m. de desnivell. La sensació des d'aquest punt és que el cim és molt proper, però a mitja pujada la inclinació de la pala arriba als 50º i l'ascenció es fa més lenta i feixuga.
 

Durant tota l'ascenció ens acompanya un fort vent (-2ºC) que manté el cim descobert. Arribar al cim es fa molt pesat per l'alçada a la que ens trobem.

Tot just arribant al cràter, i després de 3 h. de pujada per neu, el cim comença a tapar-se, però encara podem apreciar la magnitud de l'interior del volcà i la forta olor a sofre. D'aquí al punt més alt del volcà encara ens separen 80 m. de desnivell.
Cim de l'Orizaba (5.610 m.)

Tenda a 4.800 m. Punt de partida per fer el darrer tram

Després de fer les fotos de rigor i descansar uns minuts, emprenem el descens encordats i extremant les precaucions degut a la boira i al fort pendent que trobem davant nostre. Descendim fins al refugi, havent recollit prèviament el campament, allà ens hi espera el tot terreny que ens baixarà fins al poble.

Al vespre ho celebrem amb un menú típic (comida corrida) basat en sopa, pollo frito amb papas i frijoles i un bon tequila.

Joan - Erola
Bibliografia: MEXICO'S VOLCANOES - A Climbing Guide -
R.J Secor
The Mountaineers Books

POPOCATEPETL 5.452 m.
Joaquim Ricarte

El Popocatepetl és el segon volcà de Méxic (i d' Amèrica del Nord). El nom Popocatepetl és azteca i vol dir "Muntanya que fumeja" però tothom li diu Popo. No està sol, té un company també molt alt: l'Iztaccihuatl (5.220 m.) que domina el cel surest de Méxic capital. Els dos volcans es troben a menys de 70 Qm. de la capital, en una zona que és parc natural, i estan separats per 15 Qm. Entre els dos cims passa la carretera que va al Refugi de Tlamaca: es tracta de l'anomenat "Pas de Cortés" (hi ha un monument), ja que precisament per aquí van passar les tropes d'en Cortés per conquerir la capital de Méxic.

La primera ascensió registrada la va fer la tribu dels Tecuanipas el 1289. El 1519 una expedició de Diego de Ordaz va arribar al cim. Però entre 1502 i 1519, l'emperador Moctezuma ja havia enviat un grup de guerrers al cim, dels quals només dos van tornar.

L'ascensió dels espanyols no va ser pas una passejada turística. Necessitaven el sofre per fer la pols negra per les armes. En Diego de Ordaz va fer l'ascensió per Las Cruces amb nou soldats i un cap indi més alguns portejadors. Per donar-li el seu valor a aquesta ascensió cal a dir que el volcà estava en erupció i que dels 4.800 metres cap amunt hi havia neu. Més encara: quan van arribar al cràter van descendre al seu interior, després d'aturar-se una hora a que s'apaivaguessin una mica les erupcions. Com a premi, Cortés va distingir a Ordaz amb un títol de noblesa, i, naturalment, el motiu del seu escut era una muntanya fumejant. Dos anys després, i també per aconseguir sofre, en Francisco Montaño i en Francisco de Meza, enviats per Cortés, van fer el cim de nou.
Mercat d'Amecamecas
Una muntanya immensa. El Popo des de la carretera cap a Amecamecas.

Una de las característiques més importants d'aquests volcans és el seu emplaçament entre dos grans ciutats: Méxic i Puebla. Al seu voltant viuen 30 milions de persones!. Per tant, una gran erupció tindria sèries conseqüències per totes les comunitats de la zona.
I no és una amenaça remota: l'erupció recent més forta del Popo va ser el 1947, peró el 21 de desembre del 1994 es va tornar a despertar amb emanacions de gas i cendres que van arribar fins a Puebla, a 25 Qm. de distància cap a l'est. Els pobles més propers van ser evacuats i des de llavors hi ha seguiment de la seva activitat. No és possible, per tant, fer la seva ascensión en aquests moments.
El Popocatépetl és ben conegut pels volcanòlegs ja que té un historial d'erupcions que es remunten al començament de l'Holocé. O sigui, no ha parat mai de fer la guitza.
Cim del Popocatepetl amb el cim secundari del Ventorrillo
Es fa de dia en arribar a Las Cruces. A l'esquerra l'altre volcà: l'Iztaccihuatl, a 15 Qm.
 


Al refugi de Tlamaca, punt de partida de l'ascensió, s'arriba per una carretera asfaltada, al mig de boscos enormes que ens deixen a 4.000 metres, just quan s'acaba el bosc. Del cotxe al refugi s'ha de caminar una mica. En sortir es fa perceptible la impressionant transparència de l'aire, en violent contrast amb la contaminació que es respirava a Méxic capital, només dues hores abans. I és que el mes de juliol és época de pluges i cada dia plou a la tarda. No fallava mai. Pluja ben forta acompanyada d'aparell elèctric.

En el curt trajecte del cotxe al refugi el cos ja diu "aquí passa alguna cosa". I és que trobar-se de cop a 4.000 m. es nota.

L'empresa on treballava llavors m'havia enviat a Méxic un mes per tal de resoldre uns problemes. Recordo que quan m'ho van proposar, el primer que vaig fer va ser mirar el mapa a veure si hi havia muntanyes a prop de la capital. Vaig portar-me tot l'equip, i pocs dies després ja havia fet amistat a la feina amb un mexicà que també volia fer el cim.

El pla era dormir al refugi i llevar-nos ben aviat. D'aquesta manera quan esclatés la tempesta ja ens agafaria sota taulada.

Des de Las Cruces s'havia d'anar directament al cràter. Al fons, com si fos un núvol negre (sobre el meu cap), el volcà més alt de Méxic: l'Orizaba (Citlaltépetl) i a l'esquerra, la Malinche. Aquí el pendent encara era molt suau.
Del fons del cràter surtia una columna d'aire calent sofrós que no augurava un futur tranquil
El meu company va passar una mala nit i vam haver de canviar els plans: enlloc d'anar directament pel Ventorrillo vam anar per Las Cruces, recorregut que és més llarg i més suau.

Vam sortir de nit amb les frontals i boira. Malgrat això es veien els llums de Méxic capital. La ciutat més gran del món es veia des de 70 Qm. lluny. Era impressionant!
Quan vam arribar a Las Cruces es va fer de dia i es va obrir una mica la boira. Per aquí encara anàvem acompanyats de grups de gent. Poc després no quedava ni el "pupas".

Primeres fotos del día. El volcà Iztaccihuatll, molt proper, lluia amb una maravellosa llum. Però el realment sorprenent era veure el gran volcà Orizaba a l'horitzó. A quina distancia es trobaria?. Segurament a uns 150 Qm.

Poc després de Las Cruces, el meu company (José) no podia soportar el mal de cap i va decidir baixar. Em vaig quedar tot sol i la soletat se'm va fer immensa. L'experiència de fer ascensions als tres mils del Pirineu en solitari aquí em servia de ben poc: un país estrany, una muntanya gegantina, molta alçada sense aclimatació, boira i el perill de la tempesta a la tarda si l'horari s'allargava.

Però li vaig posar moltes ganes. I a poc a poc vaig anar fent.
   

El recorregut no tenia secrets. No em podia perdre. Fins Las Cruces el camí era molt ample ja que és el lloc on arriben tots els turistes a fer-se una foto. El camí vorejava el volcà i anava pujant molt a poc a poc.

De Las Cruces amunt el recorregut anava tan dret com es vulgui. De fet ja no hi havia camí. Tot era lava molt poc consistent que es barrejava amb la neu que havia caigut el dia abans. Les conseqüències eran clares: tres passes amunt i dues avall. Això feia l'ascensió tan dura que al final em vaig posar els crampons, malgrat que la pendent no era forta. El tema va millorar de manera decisiva.

La boira va tornar a envoltar-me i no s'hi veia res. Per sort el recorregut era fàcil, sempre directament amunt. Recordo que no arribava mai al "Labio inferior" que és com li diuen al punt d'arribada al cràter i que no equival al cim, ja que la part més alta del cràter (el cim Anahuac) quedava quasi a l'altre extrem. Molta gent arriba tot just aquí i considera que ja ha fet el Popo.

Encara que no m'hi veia, em vaig animar en adonar-me que ja era a 5.000 metres, malgrat que cada vegada feia més fred.

L'últim troç em va costar molt perquè el mal de cap era insoportable. Per sort, portava uns comprimits que em van solucionar una mica el tema.
Arribada al cràter (conegut com "labio inferior"). Més creus i restes d'un mini-refugi (Ceneti II). Sense sol feia fred de valent.
Vaig començar a recòrrer el camí (aquí sí que es veien traces) que donava la volta al cràter i que feia pujada fins arribar als 5.452 m. del cim.

El cràter és immens, té un diàmetre de 2 Qm. i les parets cauen molt dretes, entre 250 i 500 metres. Del mig sortia una grandiosa emanació que precisament el vent portava cap a mi. Quan m'arribava el fum quedava ben perfumat, ...però l'escalfor era d'agrair. Increïble recorregut: pel cantó esquerre anava calentet i per la dreta glaçat, trepitjant neu i amb el piolet a la mà.

I de cop es va obrir tot. Bé, de fet mentre anava pujant vaig sortir dels núvols, com un avió cap al cel. L'espectacle era impressionant: a sota meu, un mar de núvols s'estenia fins a l'infinit, i a sobre, ho feia el cel blau. Un immens panorama. En vaig quedar clavat allà dalt, tot sol, una bona estona.

Poc després arribava al cim. De somni. Moment d'eufòria, però que no podia compartir amb cap company.
Cim Anahuàc 5.452 m. Els núvols m'envoltaven de tant en tant. Una vista infinita

Els núvols creixien i creixien. A la tarda la tempesta seria impressionant. Però no em feia por. Em sentia a la glòria. 

Començava a pensar com podia fer-me unes fotos quan vaig veure que pel cantó de Puebla pujaven lentament tres puntets. Poc després tenia tres companys mexicans al cim que van flipar una bona estona quan van trobar un espanyol tot sol a dalt del cim. Ens vam fer fotos els uns als altres i poc després s'anaven avall pel mateix camí i em vaig trobar de nou tot sol.

El descens va ser increïble. En menys de dues hores era al Refugi. Vaig baixar per la lava-neu com si anés a sobre d'una taula de snowboard. A la meva vida podré fer un altre vegada un descens amb aquesta velocitat. Vaig creuar els núvols com si anés en un avió i a Las Cruces ja tenia un cel negre a sobre del cap amb amenaça immediata de pluja.

Vaig arribar al refugi al galop i en seure'm per atacar el dinar que m'havia ben guanyat va esclatar un "sidral" que va durar dues hores. El meu company havia estat parlant amb el director del Refugi (més aviat és un petit hotel) i em va dir que vindria a saludar-me, que volia conèixe'm. I és que es deia Prats i era català....
Els núvols creixien. S'estava muntant una de bona a sota meu
Rutes d'ascensió: en vermell la ruta de Las Cruces. En color blau la ruta pel Ventorrillo (gelera)
Fotografia de la primera erupció (época recent) al 1994

Bé, ara no es pot fer el Popo. Les erupcions que van començar el 1994 han mantingunt fins ara l'impossibilitat d'acostar-s'hi. Una pena. Però segur que es calmarà. Ho ha fet sempre així. Malament si la cosa empitjora. Crearia un problema força greu amb la superpoblació de la zona.

Però els mexicans no se'n fien i han creat grups de monitorització permanent. He posat un enllaç a la pàgina del CENAPRED, que és un dels organismes de seguiment, per que pugueu veure, si voleu, la situació actual.

Joaquim Ricarte

Fotografia de l'erupció al 1995. La neu ha volat. Darrera el Popo (esquerra) es veu l'Iztaccihuatl. Malgrat que és més baix té molta més neu.
Fotografia de l'erupció del desembre del 2000
fins