Dissabte 17 de febrer. Fa menys de dues setmanes que un grup de nens i nenes de colònies es van quedar penjats per la nevada a prop del nostre destí d’avui i perquè l’autocar, de la mateixa companyia que la nostra, no va trobar les mínimes condicions per tornar-los a casa. Conseqüentment, a les 6.15h del matí, tal com pugem a l’autocar, en Cristian ja ens està posant pressió informant-nos que si neva ens deixarà allà. Les raquetes han atret sang jove i nova al grup i esperem captar-la amb la màgia de la sortida. Per tant, la pressió pel seu èxit és màxima.

Els vocals, la Yolanda Soto i en Xavier Soriano, han estudiat a fons la previsió del temps i han apostat a que ens en sortirem. Ens esperen a la benzinera que hi ha a prop de Cercs. Allà esmorzem cap a les 8h del matí. Un cop hem apilat suficients calories per llençar-nos a l’aventura, enfilem cap a Gósol. Les vistes del Pedraforca nevat ens al·lucinen i atrauen com a zombies cap al nostre destí “incert”.

En Cristian ens deixa a la plaça on ens equipem i preparem per a la feixuga logística de l’expedició i 23 semprepodem iniciem camí cap a l’Ermita de Sta. Margarida amb les raquetes carregades a la motxilla. Arribats a aquest punt, a 1476m  llueix el sol i fa fins i tot calor, malgrat que lluny es veuen alguns cirrostrats sospitosos que ignorem desafiants. Ens fem les fotos de rigor amb el Pedraforca de fons i ens posem les raquetes per fer camí cap al Coll de la Mola. Suem la cansalada i gaudim com mai del paisatge nevat i d’unes vistes espectaculars. De moment hi ha traça i no resulta especialment dificultós avançar per la neu primavera.

Arribats al Coll de la Mola només ens destorben les vistes les antenes de rigor i el cel comença a canviar de color cap a un preciós però inquietant gris perla i nosaltres seguim fent via cap al Portell de l’Ós. A partir d’aquí sortim del camí i els primers expedicionaris han d’obrir traça en alguns punts amb quasi un metre de neu. Els qui anem darrera els agraïm profundament l’ajut que això ens suposa i algú que altre ja va cantant “la Masovera”... per allò de distreure l’atenció de la dificultat? I entre cançonetes i esbufegades arribem al Pla de la Font a 2004m, on jo demano a crits menjar perquè necessito reposar energia.

El cel és cada cop més negre i cauen alguns flocs de neu que ens fan desistir de la idea de seguir cap al Cap del Verd. A més a més, el nostre llegendari Toni Villena, que ens acompanya en aquesta ocasió, no ha esmorzat prou i té algunes dificultats amb les botes i decidim dividir-nos; quedant-se uns quants membres experimentats a ajudar-lo i iniciant descens la resta. Encapçalats per en Toni Enseñat i la Yolanda anem cap al Coll de la Mola per la canal a fi de retallar camí, donat que la pista fa més volta. Arribats de nou al Coll de la Mola ens aturem a dinar sobre uns troncs sota les maleïdes antenes i la boira comença a pujar i deixar-nos ben fresquets. Tornen a caure alguns flocs i ens afanyem a baixar sense perdre gaire temps, tot seguint la traça que havíem fet de pujada. Patim una mica pel grup que s’ha quedat a dalt però el temps finalment ens respecta a tots i aconseguim arribar en bones condicions fins a Gósol. Deixem el material a l’autocar i fem una cerveseta ràpida perquè en Cristian, que s’ha remullat a l’hora de dinar, segueix fent-nos “pressing” fins al final. Al cap de poc arriba la resta del grup i tots dediquem un aplaudiment als vocals perquè la sortida ha resultat un èxit i ens ha agradat molt.

La pluja arriba de baixada a Barcelona ja dins l’autocar i ens agafa a alguns cantant un revival de cançons força desfassadetes i passadetes de voltes que ens serveixen per oblidar el cansament entre riures.

Fins la propera companyes i companys!

Eva Lerma

Altres