700 m, MD

Ja fa moltes hores que ens hem despertat. Malgrat el fred tinc son, i agraeixo aquesta estona parat mentre en Tavi munta la reunió. Al menys ahir vam descansar i vam anar a dormir d'hora però crec que mai m'acostumaré a llevar-me a les 3 per fer activitat. Hem sortit aviat del refugi, convençuts de ser els primers i alhora retraient-nos tanta valentia, insegurs de si trobaríem a les fosques l'inici del corredor. Tanmateix es veuen llums que indiquen que algunes cordades ja són a la via. És increïble però per d'hora que et despertis sempre hi ha algú que s'hi ha fotut abans que tu. La idea de fer el Couloir de Gaube va néixer de l'Oli i ens ha anat creixent al cap fins convertir-se en un intens desig. Al final hem aprofitat aquest pont per fer-la realitat, malgrat que l'Oli al final no ha pogut venir. Compromisos amb la dona, pobre.

Sent negra nit i sense estar mai segurs del tot hem arribat al peu del corredor. Ens hem encordat mecànicament i en silenci, com qui no s'ha despertat del tot, i li hem fotut amunt en ensamble. Malgrat ser el lloc més còmode per pujar hem procurat evitar el canaló central que han llaurat totes les pedres caigudes dia rere dia. En arribar a la Y l'hem travessat per canviar de banda i deixar a la nostre esquerra el "couloir" que porta el nom d'aquesta lletra grega. Se'ns ha fet feixuc perquè el canaló és enorme, com tot en aquest entorn. Fa ben bé un parell de metres d'ample per un metre de fondària. Per sort quan hem pujat no queien pedres i tot era fred, fosc i mort. Però ja ens convenia. Hem pujat ràpids i lleugers, en silenci, com qui no vol despertar la muntanya, com si volguéssim passar desapercebuts i desitjant que allò acabés de seguida i sortís el sol i fóssim en un lloc més còmode.

Però l'inacabable pendent (45º-50º) no perdona i no es pot pujar a corre-cuita. Aviat s'ha fet evident la necessitat de dosificar i l'ascensió s'ha fet més lenta... feixuga... eterna... El gel estava molt dur i els bessons han volgut queixar-se. Però no han gosat perquè tot el cos estava concentrat en un únic objectiu... avançar un esglaó més... clavar bé el piolet. Hem arribat fins aquí amb aquella estranya sensació de qui està fent una feina pesada i monòtona mig adormit. Monotonia.. aquesta és la paraula. Una altra passa... un altre cop de piolet... una altra passa....El meu cos agraeix aquesta aturada, mentre en Tavi, que anava davant, prepara la reunió. La primera i única reunió abans d'arribar a dalt. Encara no la veig perquè estic sota un ressalt de pedra, fora de la vertical del corredor. Però sé que és allà davant... uns metres més amunt. L'alba dilueix la foscor extrema d'aquesta nit sense lluna i sé que aviat la veuré... La mítica cascada final del Couloir de Gaube.

Sento el crit d'en Tavi que m'arrenca amb violència del nirvana en que començava a entrar. Li foto amunt (65º). El descans m'ha vingut bé i amb la corda per davant avanço ràpid. De passada entro en calor. I allà la veig, just al damunt... com un sostre infranquejable. Quaranta metres de gel en vertical. Algunes zones llises i simples.. altres complexes amb multitud d'estalactites d'aigua congelada eternament, columnes, capitells.. totes les formes que l'home pot imaginar però fetes de gel... un univers de figures captivants concentrat en quaranta metres d'alçada i 15 metres d'amplada. Per un moment em quedo "pillat" contemplant la meravella, com si fos un altar barroc i no l'únic obstacle que em pot impedir avui fer la Pique Longue, el punt més alt del Vignemale. I quin obstacle, mare de Déu!

El Tavi em deu haver dit alguna cosa perquè començo a caminar de nou i aviat arribo al seu costat. Em passa el material i em pregunta, sec: "Què, com ho veus?". Li responc que cap problema i enfilo cap al monstre glaçat sense pensar-m'ho ni poc ni molt. La veritat és que vaig en un estrany estat d'inconsciència. Per coses molt més fàcils m'ho he repensat més i li he dit al Tavi o a qui fos que tirés. Però avui vaig una mica zombi... deu ser la son.

Que alguna cosa no va bé queda palès de seguida. Quan he pujat vint metres pel "goulotte" de l'esquerra fins una espècie d'esglaó me'n adono que he anat cosint el gel de cargols i que no tindré prou material per arribar a dalt. Malgrat això la part que ve ara no és difícil i decideixo progressar. És un flanqueig cap a la dreta i ho faig sense posar material, intentant distreure'm en les columnes de gel que tinc davant meu i oblidar-me de la timba i del pèndul que faria si caigués. Al final del flanqueig hi ha el segon repte. Una paret vertical i llisa com un mirall. Altíssima. Poso un "baby" sabent que és l'únic cargol que posaré en molts metres, i em dic que sempre podré penjar-me dels piolets a descansar.

Començo.
El que més em fot de la meva ment és que sempre es fiqui amb mi en els moments més inoportuns. Com ara, que em recorda les vegades que he passat d'entrenar braços de bon matí, i he preferit quedar-me una estona més al llit.

Efectivament els braços em fan figa. Paro a descansar. Penjat dels piolets miro al Tavi que em pregunta si tot va bé. La distància en vertical que em separa d'ell impressiona. M'estimo més no mirar al final del corredor, allà baix, tot fosc, com la gola d'un monstre disposat a empassar-se'm. Continuo i en un darrer esforç arribo a una rampa més suau que recorro fins al final i que em du totalment a la dreta de la cascada, contra la paret de la Pique Longue.
Aprofito per ficar un altre cargol. Davant meu l'obstacle final. Un altre ressalt vertical. No tant llarg com l'anterior però el gel és de pitjor qualitat.

Començo de nou. Cada picada de piolet és un turment. Em fan mal els nusos dels dits dels cops contra el gel i amb prou feines tinc forces per subjectar el piolet. El gel es trencadís i em veig obligar a repicar varies vegades, sense encertar mai el lloc. El braç esquerre és incapaç de picar recte. El dret és sòlid. Paro i em penjo.
Començo a contemplar preocupat la possibilitat de caure. Les forces m'abandonen. Vaig a posar el meu darrer cargol. Tinc els guants mullats i les mans fredes i adolorides. Trec el cargol del mosquetó. Estic cansat, de cos i ment... començo a girar el cargol en el gel podrit que no es deixa penetrar... el gel es trenca... una altra volta...i una altra... i llavors.......
cau.. el cargol cau amb un dring insultant cascada avall... Merda !
I ara què? Miro a dalt. No queda molt. I per sobre... res. Ja no hi ha més cascada. Dos metres més i ja estaré a la rampa final... ja veuré la neu del Glacier d'Ossou.
Contemplo com la fulla del piolet clavada en el gel oscil·la responent al meu balanceig... i agafo els piolets amb ràbia i li foto amunt de nou.

De seguida arribo a sota del canvi de pendent i tinc la sensació d'haver perdut temps i forces amb la història del cargol. Ja tinc ganes d'acabar. Encara en la vertical em disposo a clavar el piolet ja per sobre i sortir. Amb un braç doblegat llenço l'altre tant lluny com puc.
Espantat noto com la fulla recula. L'he enfonsat a la neu i no he trobat gel. Torno a provar, no tant lluny. El meu braç esquerre doblegat ja no pot més, però ara sembla que el piolet dret és més ferm. Sé que no s'ha clavat en el gel sinó en neu dura. Confio que aguanti perquè no puc més.... penjo tot el pes del braç dret i faig tracció per sortir.
Error !! Noto com el piolet cedeix !!! No puc fer res !!!! Caic !!!!!!!!

********

La frenada d'en Tavi em desperta de sobte. Una mica més i em menjo el parabrises. Des que s'ha tret el carnet cada dia corre més i un dia ens la fotrem !!
Però en comptes d'empipar-me amb ell un somriure m'il·lumina la cara.
Com sempre quan torno a Barcelona després d'un cap de setmana a la muntanya.
Especialment després d'haver fet el Couloir de Gaube !!!

Dani Bach