L'ASENCIÓ EN GEL MÉS CLASSICA DELS PIRINEUS

Josep Emili Ferrer - Toni Segui, Febrer 1993


Una mica d'historia

El 1879 quatre importants ascensions en glaç al Pirineu esperaven encara ser recorregudes.

La primera era l'ascensió al Vignemale pel Clot de l'Hount. Va ser realitzada el 1879 per Brulle i Bazillac amb Bordenave i Sarrettes com portejadors.

El 1886 Frederic Swan havia aconsseguit ascendre per la glaçada canal septentrional que separava els dos Astazous, canal que portaria despres el seu nom: el couloir Swan.

El 1888 Roger de Monts amb Célestin Passet van arribar al cim del Mont Perdut a través de la glaçada cara nord. Célestin va demostrar amb aquesta ascensió que ell era el numero u d'aquells temps.

Restava l'últim problema: el couloir de Gaube. Brulle i Bazillac somniaven amb realitzar aquesta ascensió i "venjarse" així de la gesta de Roger de Monts al Perdut. Peró quan van estudiar el problema a fons, ben aviat van veure que era millor ajuntar forçes.

El dijous set d'agost de 1889 Henri Brulle, Jean Bazillac, Roger de Monts, Célestin Passet i François Bernat-Salles després de sortir de les coves del comte Rusell al Vignemale, es dirigeixen al temible couloir. Un comte, un banquer, un advocat adinerat, un guia i un portejador.

Amb un equip que avui ens posaria els pels de punta (botas clavetejades amb clauets de ferro i crampons de sis puntes -model darrer crit, comprats a Chamonix- que nomes portaven Brulle i Bazillac. La resta es contentava amb crampons de quatre claus i els de Salles només cubrien el tacó) i desconeixent la mes mínima técnica d'encordament van decidir no encordar-se i que cadascun es responsabilitzés de sí mateix.

Com els crampons no permetien progresar en una pendent tan forta, Célestin va realitzar una prodigiosa escala d'esglaons separats cinquanta centímetres.
A la vista de l'esforç que calia fer els va fer mes separats del normal. Tot i aixi va tallar mil cent trent-cinc esglaons. Cada esglao deu cops de piolet. Total once mil trescents cinquanta cops. I un piolet de llavors no era tan lleuger com els d'ara. Un esforç continuat de set hores.

Així van pujar poc a poc per la glaçada i fosca canal, cada cop més conscients del lloc on es ficaven i de què el problema era molt més complicat que al Clot de l'Hount o a la Nord del Perdut.

Dels 45 graus pasaren als 65, i després als 70 del tram final. El pensament d'haver de baixar per on pujaven (recordem que anaven sense encordar i el record del drama de Whymper al Cerví era molt a prop) els esgarrifava.

I aixi arrivaren al tap final i es van trovar amb l'autèntic problema del couloir: el mur final.
Un petit mur de roca descomposta que Célestin va vèncer descalç i amb el nou piolet de Brulle (després el bateixarien amb el famós nom de Flor de Gaube) després de dues hores i mitja de lluita! quan ja es plantejava el descens pensant que havien de tallar el doble d'esglaons dels efectuats per pujar. Tenian clar que a més a més es faria de nit ja que eran les tres i mitja de la tarda.

Célestin els va treure de la dificultat fent artificial en la roca glaçada amb la punta del piolet. Va trovar una petita plataforma i amb la corda va pujar a la resta del grup que mai haurien pogut superar sols aquesta dificultat.

Després venia una cascada de glaç. I Célestin també va treballar en solitari tallant esglaons un altre vegada.

Celestin Passet
Tomba de Celestin Passet al cementiri de Gavarnie, ben a prop del couloir
Sortida del couloir a la glacera del Vignemale amb la Punta Chausenque i el Pitó Carré

A la sortida del couloir dues persones els esperaven impacients: Pierre Adagas i Baptiste Périssère (més a més havia arribat el comte Rusell preocupat per la seva tardança). Eran allí per control.lar que ningú s'acostés al couloir per llançar pedres. Es veu que era costum que la gent que pujava al Vignemale s'acostés al couloir per tirar unes pedretes....

En escoltar que sortien, an Pierre i Baptiste només van pensar en tirar una corda. I alguns la van utilitzar. Se había superat lo díficil i ja no calia la corda. Semble que Passet no la va utilitzar. Després van penedir-se. Peró era tard. Sempre es dubtara si la corda va ser necessaria per sortir.

Vista la dificultat d'aquesta ascensió, el segon intent (Arlaud i Laffont) no arriba fins ¡1927!, quasi quaranta anys després. La cordada mes potent d'aquella epóca no va poder superar el mur de sortida i ¡van descendre el couloir! A l'arribar abaix en Arlaud va dir aquella famosa frase: "Certs fracasos valen com una victoria".

Si tenim en compte que el nivell técnic d'escalada d'Arlaud era infinitament superior al del grup de Célestin i que els materials eran també molt millors, Arlaud es preguntava com podia ser que Célestin superés aquesta dificultat i ells, molt superiors en teoria, no.
Sempre quedava el dubte de la corda des de dalt.

Més endavant, quan s'havien ja fet moltes ascensions, es va poder comprovar que les condicions d'aquest tram final eren molt camviants segons l'any, la qual cosa pot fer que la dificultat sigui molt variable.

Hem d'esperar al 1933. Henri Barrio, amb Jean Aussat i Joseph Loustauanau van ser els segons ascensionistes. En Barrio ja utilitzava pitons de ferro i claus de gel per assegurar-se, així com piolets Simond d'últim disseny.

Per un dia es van avançar al grup format per Ollivier, Cazalet, Senmartin i Lamathe. Pensant que feien la segona ascensió (no savien que el dia abans en Barrio havia fet el couloir) cal imaginar-se la cara que posarien quan es van trobar amb els claus de ferro al mur de sortida.

Si voleu conèixer tota aquesta història a fons hi ha un llibre que os recomano: Flor de Gaube, d'Alberto Martinez Embid, Edicions Desnivel.

Joaquim Ricarte

Henry Brulle
a
Des del cim del Vignemale s'endevina el gran forat del couloir

Estava fent un hivern força sec al Pirineu Atlàntic (Baqueira estava practicament tancada), així que vàrem decidir anar al Vignemale, per pujar per el Couloir de Gaube.

Vàrem poder sortir un divendres a migdia, i a entrada de fosc érem a Pont d'Espagne, des d'on, per pistes d'esquí mig herboses, vàrem començar a pujar cap al Refugi d'Olulettes de Gaube.

Acabada la pista d'esquí, vàrem continuar pel camí que remunta la vall de Gaube, amb algunes clapes de neu i gel i en una d'aquestes clapes, vaig relliscar i em vaig fer una bona ferida a la mà esquerra: bon començament! Sota el refugi començava el mantell de neu. Un cop al refugi vàrem sopar amb uns francesos que, quan nosaltres anavem a dormir, partíren cap al Couloir!

El dissabte pel matí ens vàrem llevar tranquil.lament, i després d'esmorzar vàrem anar tirant. La glacera estava relativament coberta de neu, amb algunes esquerdes. Al con de neu de l'entrada del Couloir hi havia neu pols força fonda, peró la rimaia estava bastant tapada.

El Pitó Carré, la punta Chausenque i el Vignemale. Entre la Punta i el Vignemale trobem el Couloir de Gaube.
A la part mitja del couloir

Un cop dins del Couloir, ens vàrem trobar amb una capa d'uns 20 cm. de neu pols sobre neu més assentada; baixava un lleu corrent de neu pols que quasi havia esborrat la traça dels francesos que haviem trobat al refugi. Tota la part d'abaix tenia un pendent bastant constant, d'uns 50º, el que feia que la progressió fós relativament còmoda; a l'arribar al terç superior vàrem trobar un reslat de glaç d'uns 20 m. de 65º, després del qual continuava un pendent d'uns 55º amb passos més rets mixtos; s'havia de tenir cura, ja que era bastant exposat. Aixi vàrem arribar a la cascada de sortida: una tirada de 50 m., de gel molt dur i trencadis i que començava a 60º-65º i es redreçava fins a fer-se vertical.

Vàrem arribar a dalt a mitja tarda; (l'helicópter de la Gendarmerie va passar per veure si estàvem bé!).

Vàrem anar baixant per la normal, massa i tot, i sens va fer de nit quan haviem començat a flanquejar per guanyar el fons de la Vall d'Ossoue sense perdre més alçada. Suposo que estàvem per sota del refugi de Baisellance; la nit era força fosca i no ens orientàvem bé.

Varem pujar, i pujar, fins que, quan semblava que no hi haviem d'arribar mai, vàrem arribar al coll, des d'on fàcilment (baixàvem per fi!) vam arribar al refugi d'Oulettes. Estava ple de gent, la major part dels quals anava a fer la mateixa ascensió que nosaltres. Estàvem cansants i deshidratats, pero contens d'haver pogut fer l'ascensió de dia i sols, mentre que els que estavem al refugi pujarien en "romeria" i, la major part, de nit.

Josep Emili Ferrer

Fotografia obtinguda de la revista Vertex on es veu perfectament la complicada sortida del couloir
El gran problema final del couloir: la famosa cascada glaçada
Dani Bach ens explica també la seva ascensió al Couloir de Gaube