El 8 de juliol de 1952, es va fer la primera ascensió a la Roca Gran del Ferrús, protagonitzada per n'Antoni Agramont i en Vicenç Fontclara, que va ser soci de l'Agrupació.

Fa uns mesos, vam tenir la sort de que ens fessin arribar un escrit original, picat a màquina d'escriure de l'època, en el qual en Vicenç Fontclara, fa un magnífic i detallat relat d'aquella aventura.

L'escrit en questió va ser entregat a Secretaria, junt amb alguns butlletins antics, procedents de la Sra. Teresa Mestre, que no hem pogut saber quina relació tenía amb l'Agrupació.

Hem cregut interessant digitalitzarlo i publicar-lo, per que tot-hom en pugui gaudir.

L'ASCENSIÓ A LA ROCA GRAN DEL FERRÚS (Gallina Pelada)

I Preparatius

Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre aquesta escalada. El desig de sincerar-me amb mi mateix em fa agafar la ploma i recordar tot allò que ens succeí a l'Antoni Agramont i a mi.

Començaré, doncs, pel principi, car crec que així les idees fluiran per sí soles i m'estalviaran un esforç inútil de pensament.

La cosa va començar un bon dia quan en Ton (l'Agramont. L'anomenaré així sempre), m'agafà al Centre i em demanà informació sobre la paret de la Gallina Pelada. (Ací, a Barcelona, es coneix per aquest nom; solament els naturals l'anomenen Roca Gran del Ferrús, designant per Gallina Pelada un piquet que queda darrera mateix de la Roca Gran). En Ton sabia que jo havia estat allà per Setmana Santa junt amb altres companys.

Vaig dir-li tot el que sabia i recordava, indicant-li, així mateix, les possibilitats que des del meu punt de vista oferia la roca per a ésser escalada.

Tot va quedar així, fins que uns dies després m'oferia lloc a la cordada. Això, de moment, em feu arrufar el nas, puix jo de primera no n'havia fet cap i menys del tipus de la Roca Gran. A més, sols feia un any que havia après a escalar (1951) i la meva experiència en aquesta matèria era poca.

No vaig assegurar res, puix tenia un projecte amb en Janet per a les mateixes dates. Al fallar-me el projecte esmentat va ésser quan vaig acceptar el lloc que m'oferí l'Agramont, encara que amb certes reserves.

Després d'això, tot passà ràpidament. Preparació de material -en qual cosa vaig ésser-ne l'assessor i, encara que malament m'estiguí dir-ho, ho vaig encertar-, equip, tibers, etc. El cas és que el dia 6 de Juliol sortírem per la Plaça d'Espanya directes a Guardiola on hi férem tarda i nit, doncs no hi havia cotxe que, com a mínim, ens portés fins a Saldes. L'endemà al matí, en una camioneta, ens deixaren a Fanés, sota la paret sur del Pollegó Inferior del Pedraforca, passat el Coll de la Trapa. Escollírem aquest trajecte per considerar-lo el més curt per a anar al Ferrús.

I aquí comencen els treballs: l'ascensió fins al Portet amb teca per a cinc o sis dies, una corda i un cordino junt amb bagues jo, i una corda i uns set a nou kilos de ferros en Ton. En total, uns vint-i-cinc a vint-i-vuit quilos de pes per cap. Amb fatics, ja que de penes no n'hi hagué cap, arribàrem al Portet, travessant un boscam realment bonic per l'estat salvatge en que encara es troba.

El Coll, en sí, és preciós. Afegint una nova remesa de fadigues, posem peu a l'Estret, el coll que està dessota la Roca Gran. Pudíem dir que ja hi érem: una davallada i una mirada bastant inquisitiva a la paret i les seves possibilitats, i arribàrem a la Masia del Ferrús. Allà, l'atenció servicial d'aquella bona gent mereix tot el meu agraïment que encara no és prou per a pagar-los-hi tot el que feren.

Erem a dia 7 i fixàrem la data de la pujada per l'endemà, dia 8.

Abans de retirar-nos a dormir, férem un bon repàs al nostre tibers i ho deixàrem tot preparat per a l'endemà, prèvia discussió del lloc per on realitzaríem l'escalada.

II L'escalada

Una alba serena i transparent com poques se'n veuen, ens anuncià que el dia escollit era vingut. Tot fou fet ràpidament al mateix temps que engolíem un esmorzar complet a més no dir.

Ens acomiadarem de la gent del mas ja carregats amb el més estricte, col·locat més o menys ordenadament dins la motxilla d'en Ton: cordes, cordí, claus i martells.

Permeteu-me que descrigui aquí la nostra càrrega, doncs sempre pot servir per a comparació i experiència. Apart del material, puix aquest és funció de l'escalada a realitzar, el demés era el que segueix: les espardenyes (les botes quedaren al peu de la paret), els anoracs i uns sacs de paper enquitranat, en quant a l'equip de previsió, i unes llaunes de confitura, ganyips, una mica de formatge, xocolata i un tros de pa, en quant a aliment. A tot això hi afegírem una cantimplora amb un litre d'aigua.

I ara que ja estem equipats per a començar la pujada, situem-nos al peu de la canal que hem escollit i per hora de referència les vuit del matí.

Ja hem repartit el material entre tots dos. En Ton està encordat a doble, amb les dues cordes, carrega un martell i la major part del material, mentre jo, com a segon, prenc la resta del material i la motxilla.

Tot està a punt i, desitjant-nos bona sort, en Ton tanteja les primeres preses, quedant tot seguit agafat a la paret i grimpant amunt. L'escalada ja és començada.

Poc després som cridat a reunió i encomanant-me a Déu i a la Verge de Montserrat, començo la pujada reunint-me amb en Ton en un replà que queda a uns quinze metres de terra.

Escolleix camí en Ton i fem un pas d'esqueneta amb nova reunió. I aquí començaran les penes i les fatigues pel que a mi fa referència.

Clava una escarpa el company i passa per un flanqueig, desapareixent de la meva vista. Sento com clava alguna vegada més i, poc després, com crida per a que pugi. Que aviat estava dit! Recuperat el clau primer, intento la pujada-flanqueig, puix no puc definir-la d'altra manera, i...ca! no ha havia forma. La motxilla feia un contrapès enorme. El pas era una magnífica combinació de baumes. Després d'uns quants crits per part d'ambdós, m'aconsella en Ton que em pengi de la corda i pugi "a plano". fent un "saco" voluntari. Tal dit i tal fet: faig el "saco", però si abans no podia pujar, ara puc menys, doncs el desplom de la bauma, unit al contrapès de la motxilla, fa que no pugui pujar "a plano", havent-ho de fer a plom, amb els braços, i jo, francament, com que mai no he estat un atleta, haig de fer retirada al lloc on havíem fet la primera reunió.

Prèvia deliberació, deixo la motxilla al replà i em carrego els anoraks, mentre em poso a les butxaques el màxim que puc d'aliment que, pràcticament, és tot. El cordino es queda junt amb la motxilla.

Preparat de nou, arreglo un sistema de nusos prusiks i vaig pujant per la corda fixa. Realment, aquests moments per a mi foren de prova, tant físicament com moral. En Ton, de tant en tant, en lloc de crits d'ànim, m'enviava una cridòria que només per a no sentir-lo, crec que vaig pujar més de pressa del compte i, encara que prou lent, vaig pujar.

Com que tot arriba en aquest món, també jo vaig arribar a la cornisa on, mentre desclavava una escarpa, vaig descansar un xic.

Una mica refet, em disposo a continuar i aquí vingué la gran tragèdia: al fer un pas, rellisca un peu i... veig que la paret passa pel meu costat ràpidament, sento un cop i em trobo penjat per la cintura uns nou metres més avall d'on havia estat. Allò em desanima del tot. Si per mi hagués estat, hauria abandonat en aquell moment mateix, però la tranquil·litat i els crits de l'Agramont van fer que busqués una sortida i, per cert, que la vaig trobar immillorable. Llavors vaig maleir-li els ossos, però ara reconec que va obrar bé i n'hi estic reconegut puix, si cedeix, no fem, al menys en aquell dia, l'escalada.

Tornant al que fa el cas, vaig pujar per una mena de fissura amb unes preses que eren enormes. D'aquesta manera vaig tornar a reunir-me amb en Ton que, tranquil·lament assegut en una cornisa i degudament assegurat, m'esperava. Immediatament per a no perdre temps, enfila ell amunt seguint una altra fissura envoltada per un herbei bastant llarg que dificultava la pujada. Poc després em cridava i ens reuníem en una enorme cornisa inclinada que permetia descansar tranquil·lament sense assegurar. Així ho férem i decidírem atacar les nostres provisions i un glop d'aigua, més ja no.

Fins llavors havíem cobert una part de la pujada que, precisament, constitueix segons comprovarem després, un pas clau.

De totes maneres, férem un pedró i signàrem una tarja que deia: "Fins aquí hem arribat".

Durant aquest breu descans, vaig comprovar els desperfectes que m'havia causat la caiguda i que eren pocs, puix tret d'un cop al braç del que em ressentia una mica, un parell de sots a l'anorac i una rascada al vidre del rellotge, el demés estava sencer.

Mentre estàvem allà, miràrem l'hora: eren ja dos quarts d'onze. Havíem estat, doncs, dues hores i mitja per a recórrer un tros que tenia els seus vuitanta a noranta metres d'alçada des del punt de sortida. Aquest temps ens desanimà un xic, però estàvem al ball i havíem de ballar, encara que, en aquest cas particular, havíem de dir: hem d'escalar.

I així ho férem. Altra vegada en marxa, enfilem la canal directament pel centre. Gradualment, però, es va estrenyent fins que, a la fi, es converteix en una successió contínua de xemeneies que superem pel clàssic "ramonage". Eren, no obstant, tan gracioses que a la fi de totes elles (tenen uns quinze a vint metres cada una) hi havia un tap que exigia una filigrana per a passar-lo.

Aquest tros encara que molt llarg -puix hi contàrem un desnivell d'uns 200 metres, tirant llarg, des de pedró que havíem deixat-, el passarem amb certa facilitat i rapidesa. Cap a la fi, la canal es tornava a eixamplar fins a formar un vano amplíssim. Aquí ens deturàrem de nou davant de la continuació de la canal, la qual presentava una xemeneia amb un tap enorme que, a criteri d'en Ton, era insuperable. I dic a criteri seu, perquè en el meu, encara avui no n'estic convençut del tot, més encara si tenim en compte que ens miràvem la zona des de sota, sense ni tan sols apropar-nos-hi.

Davant del que semblava no tenir sortida, decidírem descansar i resoldre-ho després.

Eren aleshores les dues de la tarda aproximadament. El sol petava de ple sobre la canal, abrusant-nos amb els seus raigs. Ni un alè d'aire circulava per aquell indret; un ambient carregat de color ens envoltava, fent-me entrar en una somnolència persistent, que sols amb molt d'esforç i algun que altre avis d'en Ton, tractava de vèncer caient, malgrat tot, en alguns instants de veritable dormida que, a la fi, no durava més enllà d'un minut.

El cansament era, per part meva, bastant intens puix tinguis en compte que vaig passar una estona difícil en el primer tros d'escalada.

Pel bell mig de les dues parets que delimiten les arestes exteriors de la canal, contemplàvem, envoltats d'una calma absoluta i una quietud tan sols torbada per algun esporàdic i esquerp crit de les gralles, les muntanyes que als nostres peus s'alçaven fins a l'horitzó, coronat per la silueta de la Santa Muntanya de Montserrat. Aquest espectacle és l'únic del que en conservo un record preciós. El demés tot era confusió d'idees i pensaments. La nostra conversa amb en Ton, no tenia caràcter de tal: sols una que altra pregunta més o menys contestada i encara per força.

Empassàrem algun aliment i un glop d'aigua i, com que ja n'havíem fet d'altres, el líquid s'ens acabà definitivament i amb ell l'esperança de tornar a beure.

No sabíem què i quant ens restava per davant. Sols teníem la idea d'haver recorregut uns dos cents cinquanta metres i que, aproximadament, ens en mancava un altre tant. Com que allà on érem no s'hi estava massa bé, que diguéssim, degut a la calor, decidírem tirar amunt per la banda que fos i així fou com l'Agramont que, a la fi, era qui en escalada podia cridar i implantar el seu vot, previ reconeixement del terreny, decidí fer un flanc cap a la dreta.

I aquí tornen a començar les peripècies.

Haig de recordar que, des del començament de la xemeneia, la meva espardenya dreta va sofrir un accident tal, que havia d'escalar amb el mitjó, malgrat dur calçada l'espardenya. Això influí bastant en el baix rendiment donat durant aquesta tercera part de l'ascensió.

Bé: tornen a començar.

Ja ha iniciat l'Agramont el flanc cap a la dreta, desapareixent de la meva vista; m'avisa que comença a pujar i jo vaig donant corda. La calor, cada vegada més sufocant, em produïa una nyonya terrible, tant, que finalment em va despertar un crit de l'Agramont demanant corda. Reaccionant ràpidament, vaig comprovar que el que li sobrava era precisament corda. Així vaig dir-li-ho, però en tornà a reclamar. Pel que sembla, s'havia enganxat en un lloc. Poc després, veig que la corda s'estira, al que m'indica que la pujada va continuant. Sento clavar dos o tres cops i, al cap d'una llarga estona, un avis de pujada.

Així vaig fer-ho, al menys amb el pensament. Començo a fer el flanc i sobre meu no veig res més que una paret que dona la impressió de que se'm tiri al damunt: encara que poc, és extra-plomada. Tanmateix, les preses són grosses i decideixo pujar. Al parell de pams, una relliscadeta em deixa penjat. Torno a agafar-me i quan tenia uns dos metres més, se'm desprèn una presa de mà i... tornem-hi: altra vegada penjat. Allò era el desànim total. Mes, havíem de sortir d'allà i fou qüestió de decisió. Tornar-se a agafar i tornar a pujar fins que, finalment, amb penes i fadigues distingeixo en Ton, que estava situat a la meva dreta. Em digué que desclavés dos claus amb mosquetó que hi havien sobre el meu cap, però com que el meu cap no estava per maldecaps perquè materialment dormia, vaig dir-li que no en tenia ganes, que era difícil; en fi, que vaig anar a reunir-me amb ell i els dos pitons amb llurs mosquetons encara deuen restar a la serena agafats allà dalt. Aquest material junt amb una escarpa que havíem deixat al començament, era ja perdut.

He dit que vaig reunir-me amb ell. En efecte, així fou i, per cert, amb la reunió més bèstia que férem en tota l'escalada: estàvem tots dos penjats d'un pitó, en un entrant de rocs on, amb prou feines n'hi cabia un. Allà vinga desfer nusos, embolics de corda, fer equilibris i altres coses que hi complicaven l'estada.

Però tot té fi en aquest món i així fou com l'Agramont prengué la canaleta que sortia del forat on érem i tira amunt. Poc després, recuperada l'escarpa que ens aguantà a ambdós i una altra que en vaig recollir a l'herba per haver caigut d'en Ton, em tornava a reunir amb ell en una simplíssima cornisa. Al damunt nostre tot era una paret. Sols a pocs metres semblava haver-hi una altra cornisa per l'herbei que s'hi veia. Quan hi som, tot torna a ésser igual que abans. La canal principal estava a sota nostre i el seu tap, que havíem intentat burlar, el veiem allà, tranquil·lament assegut. Pel damunt seu, la canal era completament coberta d'herba.

L'Agramont, veient que més amunt no hi ha res a fer, flanqueja i als pocs moments em crida. Hi acudeixo immediatament seguint una, diguem-ne, cornisa amb inclinació descendent i bastanta herba, reunint-me amb en Ton sota unes mates altes que ni tan sols vaig procurar identificar, i dins d'una canal estretíssima que, realment, no era més que una fissura.

Així que vaig arribar, en Ton cerca un lloc propici per a clavar una escarpa i fer un "rappel" a la canal. Única sortida factible que hi havia. Troba un lloc bo: desencordada, preparació de "rappel" i, avall!

Sense conseqüències estem asseguts en un replanet que hi ha a la canal, practicament damunt del tap. Els nostres rellotges marquen ja dos quarts de sis de la tarda; havíem tardat tres hores i mitja per a pujar uns vuitanta metres i baixar-ne uns vint-i-cinc, el que en total deixava uns cinquanta metres tan sols guanyats en alçada útil. Després de l'ascensió ens donàrem compte de que això era el pas clau fonamental de l'escalada.

A la fi, però, -i això era per a nosaltres el més important en aquell moment- anàvem a prendre el descans més llarg de tota l'ascensió, puix realment ho necessitàvem. Traguérem totes les provisions, de les que empassàrem una mica de xocolata, formatge, un parell de llaunetes de confitura cada un i una bona ganyipada. Tot fou engolit en sec, puix l'aigua ja era acabada feia estona. Vaig estirar-me com vaig poder i si no arriba a ésser per en Ton, hauria fet la dormideta més ferma de la meva vida. Però no me la va deixar fer i com que ja eren prop de les sis, varem haver de tirar amunt, encara que molt a contracor meu, amb la recança de la dormida.

Analitzem l'aspecte del que s'oferia davant nostre. Tres canals s'obrien: una directament a l'esquerra, verticalíssima i estreta, que en alguns llocs acabava en fissura; les altres dues, a la dreta, eren paral·leles i separades per un contrafort. Aquestes eren les que ens interessaven per apropar-se més al cim, que quedava a la nostra dreta. D'aquestes dues últimes canals, determinàrem agafar, definitivament, la de la dreta que començava precisament amb un arc de roca format per una mena d'agulla del contrafort repenjant-se sobre la paret principal. Un Arc de Triomf, pensàrem. Però no ho fou del tot, puix haguérem de lluitar el nostre per a vèncer del tot.

Pugem per la canal en mig d'una quantitat d'herbes i matolls fins a situar-nos sota mateix de l'arc. Comença l'Agramont pel costat esquerre a pujar; clava i desapareix i, poc després, ve el crit de reunió. Faig un esforç per a espavilar-me, puix la son continua, i enfilo per on la corda em guia. El trajecte és ple de baumetes que obliguen a l'escalada per oposició, però degut al canvi de tipus de roca (ja no és un conglomerat com el que havíem fet, sinó un altre de més petit i -si se'm permet- arriscat), aquella es fa fàcil i sols s'ha d'anar en compte amb el cap. Es passat "l'arc triomfal" i el conglomerat torna a ésser igual al del començament. Es presenta, així mateix, la successió de xemeneies, però aquesta vegada més verticals. Escalem pel mig del contrafort que separa ambdues canals, però hem de retornar a la que havíem escollit. Per cert que aquest retorn ens valgué la pèrdua d'una escarpa. Tot fou per que en Ton, davant de les caigudes i pèndols efectuats d'una manera tan inelegant com poc escaladora per part meva, va creure que cauria al fer el flanc, que per cert era molt carregat d'herbes i bastant llisquent. Em digué que deixés l'escarpa, que ja estava fins i tot mig desclavada, i fes amb una baga una travessa Dulfer. Com que ell manava vaig fer-ho però la baga era petita i a la meitat el Dulfer s'acabà. Com que tornar endarrere era perdre temps, vaig anar endavant tot fent el pas de la manera més segura sota la mirada incrèdula d'en Ton.

El cas és que una escarpa més s'havia quedat com a testimoni del nostre pas.

En Ton, ja reunits, torna a enfilar pel centre de la canal, amunt, sempre amunt. De tant en tant sento clavar i una d'aquestes vegades m'arriba un crit, més aviat de ràbia; al mirar enlaire veig passar una cosa negra, xiulant a mig metre del meu cap i sentint-la rebotar canal avall. Quedo pensant el que serà, quan sento en Ton que em diu que pugi. Ho faig tan ràpidament com puc i, una vegada junts, m'ensenya un mànec escapçat: el seu martell havia sentit ànsies de volar.

Em diu que pugi jo endavant i, com que era tard i no hi havia per què discutir, engego tal com vaig prenent d'ell solament uns ferros, i, xemeneies amunt.

La son ha desaparegut del tot: l'absència del sol, junt amb la fresca del vespre m'han desvetllat del tot. Escalo ràpidament, ni tan sols penso que faig de primer i que les pretensions han d'ésser més. Sempre pujant arribo a un lloc on hi ha un veritable replà encaixat entre parets just per a dues persones. Crido a reunió i, poc després, entrego a en Ton, que s'ha posat al fons d'aquest forat, el seu anorak i la resta de la impedimenta. Ja alleugerit i amb més llibertat de moviments, torno a enfilar per les xemeneies que, més que una successió contínua, en formen gairebé una de sola.

Mentre tant, es nota ja la foscor i cal aprofitar la mica de llum que resta.

A tot això, la canal comença a fer-se herbosa de tal forma que pràcticament escalo sense tocar roca. Allò va ésser una veritable lluita: damunt meu herba, a sota el buit. No escalava: era aleshores un gat que clavava les urpes gairebé amb desesperació fins les mateixes arrels de l'herba, notant que aquesta cedia al meu pes. Els peus no s'agafaven enlloc puix, si ho intentava, relliscaven. Fou la lluita definitiva. Fervorosament, en un moment de descans aguantat per les traïdores herbes, vaig pregar a Déu que em permetés arribar a la fi, que a pocs metres damunt meu endevinava.

I així va ésser: el pendent, que s'havia mantingut gairebé vertical, va anar cedint visiblement i ja notava a la meva esquerra la carícia fresca de l'oreig vespertí...

Poc després, amb un crit de joia anunciava a en Ton i a les muntanyes que en silenci m'envoltaven, que la Roca Gran del Ferrús s'havia entregat a nosaltres.

En Ton s'uní a mi ràpidament i sota la foscor de la nit fusionàrem nostres cossos amb una abraçada i un crit: hem triomfat!!!

Sí, per fi aquella roca era nostra i el nostre premi va ésser la sensació d'intensa felicitat que el silenci de les muntanyes ens comunica. Tot al nostre entorn era pau, pau de la que tant necessitàvem després dels moments que havíem passat.

Fruïa jo d'aquells instants amb exultació i ara puc dir que foren uns dels pocs moments en que he sigut feliç en aquest món.

Els sentiments més variats s'abocaven un darrera l'altre i no tractaré aquí de dir-los perquè sols en aquells moments es senten i ni llavors els hauria pogut explicar...

La bellesa de la Natura i la burla de la vida (permeteu-me dir-ho així), van fer també el seu acte de presència: allà al collet que uneix la Roca Gran amb la resta de la Serra d'en Cija i que quedava a un centenar de metres al mateix nivell nostre, el perfil del prat es retallava sobre la franja roja del sol, ja estona post, delimitada per la negror de la nit. I, al bell mig, la silueta d'una lànguida vaca que ens mirava filosòficament tota admirada, tractant d'esbrinar, de segur, d'on havíem eixit nosaltres.

En Ton i jo fruíem de l'espectacle, al mateix temps que somrèiem davant d'allò que semblava dir-nos que per un altre camí hauríem arribat al mateix terme. Però acabàvem de dir al món que la Roca Gran es podia pujar per la seva paret fins aleshores qualificada d'impossible i això era, per a nosaltres, més important en aquells moments que tot el que la vaca volgués significar.

Però heus ací que la realitat s'imposa i estirats damunt el prat finírem les nostres provisions, consistents en aquells moments, de confitura i ganyips. Ens donàrem compte de que eren dos quarts de deu de la nit i que, per tant, havíem estat tretze hores i mitja escalant i aguantats solament amb mig litre d'aigua per cap.

Ja reposats, ens arribàrem a posar el peu damunt del cim de la Roca Gran que quedava a pocs metres d'on érem i contemplàrem a la llum dels estels d'una nit de juliol tot el que davant nostre reposava dels fatics del dia. D'allà dalt dirigírem la nostra vista vers on endevinàvem que hi havia la masia i el pensament volà cap a la bona gent que segurament ens esperaven amb un bon plat de sopa calenta tal com ens havien promès al matí. Mes aquell plat de sopa ja no ens el menjaríem pas, puix quan arribarem a la masia no tinguérem cor de despertar els qui segurament havien vetllat fins tard esperant-nos.

I així acabà la nostra escalada. Un triomf sobre la muntanya que restava en el silenci de la mateixa Roca que s'ens havia rendit. Res d'aplaudiments i "hurres" triomfals d'admiradors; sols l'homenatge mut, però ple de sinceritat, que la Natura ens rendí i, això sol, val més que tots els honors que els homes puguin atorgar a un......diguem-ne heroi.

------------------------------

III Després...

Després férem la davallada cap a la masia. Passant pels prats, férem cap a l'Estret i, sempre baixant, arribàrem altra volta al peu de la canal on varem recollir les nostres botes. Realment, jo les necessitava, puix anava materialment descalç, d'un peu: l'espardenya, com ja he dit abans, estava destrossada, sinó el mitjó i tot. Ja calçats bé, arribàrem per casualitat a una fonteta que eixia de la mateixa terra i allò fou gairebé una batalla per a poder beure la primera aigua des de feia potser vuit hores.

Més o menys satisfets férem cap a la masia que ja descansava i sense voler despertar ningú i amb una visita prèvia a la font, ens colgàrem d'herba a la pallissa i ens entregàrem al son més reparador que des de feia temps no gaudíem.

L'endemà tot eren felicitacions i admiracions de la bona gent de la masia i dels de les cases dels volts.

Fou un dia de descans absolut, un dia de fruïció, de delectança absoluta.

Recordo amb certa recança l'estona de la tarda en que, estirat en un prat sota l'escalf del sol de Juliol entonava aquelles primerenques notes del meu flabiol davall mateix de la paret que havíem vençut i que, malgrat això, tan altiva ens semblava i era.

Així acabàrem de passar el dia següent i l'endemà, com que res teníem a fer, decidírem anar al Pedraforca.

Ens acomiadarem al matí, bastant tard, de la gent del mas, a qui mai acabaré d'estar agraït per les atencions de que fórem voltats. Tant és així que el comiat fou més aviat trist per haver-nos de separar.

Res de nou ocorregué durant aquest dia: sols que pujàrem al cim de la Roca Gran on férem el pedró, en el qual varem signar la nostra arribada i retornàrem cercant la cantimplora que la nit de la davallada vàrem perdre. No fou trobada aquell dia. Un temps després rebérem la nova de que l'havien trobat i que la guardaven fins que tornéssim a anar-hi nosaltres.

A mig dia arribàrem a Saldes on, mentre esperàvem el dinar, omplírem en el llibre-pedró de Mn. Gaietà les dues fulles que anunciaven l'escalada de la Roca Gran. Amb modèstia diré que va quedar magnífic: els dibuixos els vaig fer jo i la memòria en Ton. Estàvem tan animats que inclusiu, mentre signàvem, ens tiràrem mútuament fotografies, així com també les férem del llibre obert.

I, que diré més d'aquesta escalada? Ja res més que a ella es refereixi. La resta dels dies els passàrem anant a cercar "edelweiss" a Falgars on en trobàrem i portàrem a braçats: fou el formós premi que la Natura, amb sa gentil elegància, ens oferí per la modesta gesta pirinenca.

-----------------------------------

 Acabat el 9 de Juliol de 1953

(un any després)