Aquell esquirol que em mira encuriosit, rossegant una pinya, no sap que estic fent bivac i m’estic despertant amb les primeres llums del dia. Alguns dels meus companys, dins les tendes, també sembla que rosseguin algun somni feixuc. És aquella hora del matí que tan bé s’està tapat i no volem obrir els ulls abraçats a la mandra.

Són els moments per recordar el que vaig fer el dia abans i endevinar el d’avui. Em venen de sobte les sensacions i les imatges dels companys navegant en lentitud, sense soroll i sense pressa, endinsant-nos en el paisatge, progressant dins una postal.

“En el mar, seguint la línia de la costa. En la sinuositat del riu o en la treballada amplitud dels embassaments, aquest és un esport solitari, en canvi, vaig sempre en companyia. Còmodament assentat, protegit i amb els teus propis pensaments traduint les sensacions que reps dels paisatges, atures els ulls àvids en aquells punts que et criden més l’atenció. Ara vas davant i no veus ningú. Estàs ben sol, desprès d’una estona et trobes amb els companys amb els que afirmes allò que estàs vivint, no estàs somiant. Els moviments amb la pala ja fa estona que els fas inconscientment i només estàs pendent de gaudir del paisatge.

Vaig damunt d’un estri que t’ajuda a superar l’agressivitat del medi. En canvi, quan comences a passejar tot sembla pensat per no desfer la quietud de l’aigua o de trencar aquella onada amb una suavitat del gronxador. Amb la llum de la tarda, serena, l’aigua es solidifica i es converteix en un mirall. En aquell moment gaudeixes de dos paisatges, el real i el que es reflexa. Absorbit per l’entorn, marejat, per moments sembla que estic passejant enmig del cel esquivant els núvols.

Els paisatge és inoblidable i en canvi sempre la supera la següent sortida a on s’hi afegeix una nova paleta de colors de la tardor, aquell poblat amagat darrera d’un penya-segat o aquella cala de la Costa Brava que no havies vist mai. Les gavines em deixen veure els seus caus segures del meu lliscar sense aturador i els peixos saltironegen al davant. A muntanya, els voltors i les àligues ens miren encuriosits des de les altures.

En Santi amatent a tot el que passa ens anima i ens instrueix en no aixecar tan la pala o ampliar el seu recorregut dins de l’aigua, aprofitant millor el nostre petit esforç.

Soc un  ésser amfibi capaç de lliscar per damunt de l’aigua i a la vegada aturar-me en aquella cala solitària traient les cames que em permeten trepitjar la sorra calenta o pujar a dalt d’aquell castell o visitar aquella ermita dins d’aquella Balma immensa. Anem a cercar queviures als pobles i masies que trobem pel camí i saben de la nostre sort i els expliquem el que hem vist, d’on venim i qui som.

Amb aquest enginy he conegut altres cultures i he sentit parles estranyes que sempre les voldré guardar en el record.

Quan arribem al lloc de campament l’activitat és frenètica. Treure els caiacs de l’aigua, i tot el material personal de roba i menjar. En poca estona les condicions temperatura canviaran i ens hem d’abrigar . Els més valents es llencen a l’aigua en un desig que duien tanta estona dintre que no l’han pogut reprimir més. Comencem a preparar l’habitat que ens acollirà durant tota la nit. Quan la foscor ens envolta i ja em sopat, és el moment que el Xavi prepara el cremat en habitual cerimònia i tots esperem veure, una vegada més, la cascada de foc blavós. L’acompanyem amb els comentaris de les concorregudes sobretaules que sempre fem desprès de sopar. Aquests darrers dies comença a fer fred i desafiants, escalfats els uns amb els altres, la fem petar, cantem  i ens petem de riure. El cant de l’òliba ens marca que la nit ja es ven present i cal aprofitar-la per descansar.”

En aquests moments del matí, la llum comença a ser mes intensa. Els ocells inicien la seva cantarella, recordant que els sol ja està sortint i comencen a cercar l’aigua i el menjar amb una activitat frenètica. Per moments, em torna a venir aquella mandra però, les ganes de prendre un cafè, em fan definitivament llevar-me.

Secció de Caiac

Altres