Els dies 4 i 5 de juliol un grup de 10 persones vam anar a fer el Cap de Creus per la seva part nord. Els dos dies van ser molt variats, intensos. Per poc que estiguéssim atents, i anant en caiac moltes vegades s’ha d’anar amb tots el sentits, pots rebre una infinitat de sensacions.

A les sis del matí el primer cotxe ja es movia per Barcelona. Començar el dia quan encara hi ha molta gent pel car-rer acabant —i de quina manera— el dia anterior, sempre fa una impressió una mica estranya.
A les 7h érem a Blanes recollint el remolc amb les embarcacions per a qui no en té de pròpia. Un conill travessant el camí ens recorda que ja no som a ciutat.

A quarts de nou arribem a la platja del Port de la Selva. Tot està tranquil i solitari. La mar plana, no bufa el vent. El dia es presenta prometedor.
Van arribant els companys. Salutacions i preparatius.
Més d’un vol anar al servei a la benzinera propera. L’encarregat no deixa la clau si no ets client. Tens la sensació que no veu a persones sinó butxaques. Pel camí no hi ha arbres.
Ens arriba el sol. Canvia la fresqueta matinera per l’obertura del forn. Cor-rem a posar-nos crema.
El nivell del mar està un pam més baix del normal.

Dóna gust navegar. Fora de la badia l’aigua està igual de tranquil•la que a dins.
Més gust dóna encara poder-se anar ficant a les diferents cavitats de la roca moltes d’elles només accessibles amb embarcacions tant estretes com el caiac. Cada forat és diferent. Cada cova una sensació.

Mirar cap a l’aigua és un festival de colors. La majoria blaus però amb diversitat de matisos: més clar, més fosc, marí, turquesa, verdós, transparent, reflectint el color de les roques, les plantes marines, tot barrejat… A cada moment, si estàs atent, pots adonar-te que ha variat. Els éssers vius enganxats a la roca aporten els roses, liles… el vermell dels tomàquets de mar…

A anàvem esquivant embarcacions de totes mides ancorades a les cales. Quan passàvem a prop d’una d'elles teniem la sensació d'estar trepit¬jant “les flors del seu jardí”. Ull viu als submarinistes.
Banyar-se a alguna cala semi-solitària, o solitària del tot, amb l’aigua transparent i fresca, no té preu.
Resseguim les roques que van inspirar Dalí pels seus quadres. Repassem els nostres coneixements de geologia en aquest llibre obert als nostres ulls. Multitud de formes, plecs, materials, colors, erosions… capricis al llarg del temps.

Anem esquivant illetes. Passem per petits estrets entre roques. Cerquem racons i sensacions.
Al poc de girar la punta del Cap de Creus ens va venir de gust ficar-nos a la cova de l’infern. Aquell dia el diable era de vacances. Anar entrant de mica en mica al forat amb ocells per damunt del cap, l’aigua completament quieta i trobar-nos de nou amb el cel destapat entremig de roques semblava que érem en un lloc i moment excepcional i irrepetible.

Del nord van apareixent núvols foscos, amenaçadors. Com si el dimoni s’hagués enfadat.
A la següent cala desembarcable ens aturem. Dinem i reflexionem (en lloc de fer la migdiada com estava previst). Decidim seguir cap el sud en lloc de tornar enrera al Port de la Selva. Pos¬siblement no tindríem tant mal temps.
La punta de l’enclusa se’ns posa a sobre. El cel es tapa completament. Els trons a l’esquena se senten més propers, forts i seguits. Semblen tambors de guerra i nosaltres, rema que rema. Plou i cada cop amb més intensitat. La mar continua tranquil•la. Les gotes fan butllofes a l’aigua i segons diuen els avis savis això només és el principi.
Passem de llarg Port Lligat i Cadaqués. Hi ha gent que des de les cases ens veuen i ens saluden. Què pensen?

No ens entretenim massa i anem per feina. El vent es lleva. Bufa de cara amb ratxes fortes. Si t’atures o remes normal no solament no avances sinó que et tira enrera i cal vigilar amb les roques. Veus la mar arrissada, com si estigués tremolant. Aquesta tremolor et fa tremolar ja que saps que quan t’arribi t’empenyarà fortament enrera. T’entregues amb més força. T’ajups com els ciclistes i procures no aixecar massa la pala. Plou, trona i l’objectiu sembla que s’allunyi.
Quan algun company se’t posa a prop et dóna ànims.

Per fi arribem a la cala esperada però la platja per desembarcar està allà al fons. No saps si anar resseguint les roques, per notar menys el vent, o tirar pel recte.
Sentim la satisfacció d'arribar a desembarcar. No la gaudim del tot ja que es barreja amb el cansament.
Para de ploure.
Un cop canviats de roba, aposentats, sopats, intercanviat parers de la peripècia i tot regat amb una mica d’orujo ja és una altra cosa.

Sentim de fons el mar que continua molt suau. Un ventet fresc que ajuda a arraulir-se al jaç és la millor nana pel dia que hem tingut. A la mateixa cala un veler ancorat una mica més enllà ha encès els llums de posició que es reflecteixen a l’aigua.

Al matí unes gavines juganeres, i com els nens, que no ho saben fer sense cridar, ens van despertant. Asseure's a les roques a aquelles hores, veure el mar calmat, el sol que va guanyant terreny, la vista a l’infinit no pensant en res, només gaudint del present és una bona benzina per l’ànima i el cos.
La "màquina es posa en marxa i els ànecs un altre cop a l’aigua". Allò  d’ahir a la tarda només ha sigut un somni. Segueix la tranquil•litat.

Continuem resseguint cada forat que trobem com qui cerca bolets amb la mirada escrutadora. La bellesa ens sorprèn a cada racó... Ara entrem per un pas estret i ens trobem un amfiteatre... Ara es va estrenyent fins quedar-te encaixat…

El dia promet tranquil. Tranquil!!!??? Ni somiar-ho. El que no ha fet la natura ho aconsegueix l’home. L’últim tram, a partir de les 11h del matí, després de girar el darrer cap, ens trobem amb unes onades que ens fan ballar de valent. Els nostres companys apareixen i desapareixen de la vista. Els caiacs semblen joguines en mans del mar. Saps que són molt estables però comences a dubtar-ho. Alguna paraula gruixuda surt d’alguna de les nostres boques. A la nostra esquerra una corrua d’embarcacions de totes mides i formes… però una cosa tenen la majoria en comú: anar a tota velocitat. En general els velers són més respectuosos. Una autèntica autopista de sis o set carrils plena a vessar. Un fort rum-rum de motors. Tots corrents per gaudir d’una tranquil•la cala. Ironia de la vida. Els més esbojarrats són els de les motos d’aigua. I nosaltres semblem delicats patinets enmig de la “marabunta”. Tot més incòmode que el dia anterior. Ara bé, si no pots fer-hi res, cal mirar de fruir-ne i aprofitar la seva energia.

Per fi arribem a Roses, port que ha deixat anar els esperitats vaixells. El castell ens dóna la benvinguda. Degotem a una platja per no molestar massa els banyistes. Els xofers van a cercar els cotxes amb taxi. Recollim. Dinem. Tornem cap a casa. Plou. L’autopista està col•lapsada de bon principi. Triguem tres vegades més que un dia normal. Cansats i contents.

Certament Cap de Creus ha sigut un inoblidable mar de sensacions.

Xavi Sánchez