Enguany he pogut gaudir un quants dies de la companyia d’un dels darrers pastors transhumants de Catalunya, en Daniel Guiraldo. Al juliol vaig fer un tram entre el Bages i el Ripollès, quant el ramat pujava cap a les pastures del Pirineu (estiuar), i al setembre durant el retorn (hivernar o eixivernar) vaig acompanyar-lo de Sant Martí d’Albars al Lluçanès fins a Castellgalí al Bages.

En Daniel té un ramat de 150 cabres de raça murciana-granadines i durant aquesta transhumància també de dues de raça sevillana. Juntament amb una euga (la Fabiola) i dos rucs, així com tres gossos (Pirata, Brisa i Lluna). També l’acompanya un rabada en Ricard que està aprenent l’ofici amb molta il·lusió. I no ens podem oblidar de l´Ingrid que està sempre on cal un cop de mà i sobretot coordinar.

Hem anat seguint l'anomenat camí de Marina que és un dels camins ramaders documentats més antics. De tots el camins ramaders de Catalunya, el camí ramader de Marina és aquell del qual es té una referència més antiga. Al Diplomatari del monestir de Santa Maria de Poblet, amb data 25 d’agost de 1055, trobem el nom de via peccorad de Ceguiolas (via pecuària de les Gunyoles), més coneguda, a la zona del Pirineu, com camí de Marina, i com la cañada real de la Sardanya, a la zona del litoral.

El Camí ramader de Marina fa aproximadament 230 quilòmetres, recorrent Catalunya de nord a sud: des de les muntanyes de la Cerdanya, fins a la sorra de la platja de la Marina del Penedès, tot passant per les terres intermèdies del Lluçanès.

Transcorre per deu comarques catalanes, una regió francesa i més d’una cinquantena de municipis, fent d’aquesta una ruta singular, plena de patrimoni històric, cultural i ambiental, que evoca el pas transhumant des de fa més d’un miler d’anys.

El camí de Marina, com he dit, és una de les vies històriques més emblemàtiques d'un procés que ha marcat profundament les relacions humanes, l'economia i l'ús del territori a les comarques mediterrànies: la transhumància. Aquest viatge ancestral de ramats de bestiar entre les terres baixes i les muntanyes, com a pràctica de ramaderia migratòria, ha modelat el paisatge, les comunitats i les tradicions al llarg de segles. En aquest article, explorarem el camí de Marina, el seu paper en la transhumància i la importància de conservar aquestes vies per a la nostra memòria col·lectiva i per a la preservació del nostre patrimoni natural.

Què és la transhumància?

La transhumància és una pràctica ramadera que consisteix en el desplaçament cíclic de les ramaderies entre diferents zones geogràfiques per aprofitar els recursos naturals en les diferents èpoques de l’any. Aquesta tradició es fonamenta en la necessitat de les ramaderies d'accedir a pastures fresques a l'estiu (estiuar), i a recursos més temperats i humits a l'hivern (hivernar o eixivernar). Al llarg de la història, ha estat una activitat essencial per a les poblacions rurals, especialment en regions amb climes mediterranis, com la de la zona litoral de Catalunya, on el Camí de Marina té un paper destacat.

El Camí de Marina: Un Viatge de Vida

El Camí de Marina és una via que s'utilitzava per la transhumància per connectar les terres baixes, on els ramats passaven l'hivern, amb les muntanyes, on trobaven les pastures fresques durant l'estiu. Aquesta ruta formava part d'una xarxa més àmplia de camins ramaders que recorren el territori català, una infraestructura que va permetre una connexió vital entre les terres agrícoles i les muntanyoses de l'interior, creant una simbiosi entre els homes, els animals i la natura.

Els pastors, coneguts com transhumants, tenien un coneixement profund del terreny i dels cicles naturals. Aquests camins no només eren utilitzats per traslladar el bestiar, sinó que també eren rutes de comerç, encreuament de cultures i de coneixement. Els transhumants, que anaven acompanyats de les seves famílies, utilitzaven els camins com a canals de comunicació que unien els pobles i les muntanyes, amb un intens intercanvi de productes i serveis entre les zones per on passaven.

La Importància Històrica i Cultural del Camí de Marina

El Camí de Marina, com altres camins de transhumància, és testimoni d’una tradició que ha estat essencial per a la subsistència de moltes comunitats rurals. A més del valor econòmic, aquests camins formen part d’una identitat cultural que ha perdurat fins als nostres dies. Es tracta d'un patrimoni que connecta la història rural amb la realitat contemporània, tot oferint un recorregut pel paisatge cultural de la Mediterrània.

A nivell històric, la transhumància va ser fonamental per a l’economia de molts territoris, en especial abans de la industrialització. Els ramats eren una font important de productes com la carn, la llet i la llana, i els camins de transhumància van ser fonamentals per a la subsistència de les poblacions agrícoles i ramaderes. A més, aquests camins també van ser utilitzats per altres tipus de comerç, com la venta de productes locals i la distribució d'articles manufacturats, generant una espècie d’economia circular que facilitava l'intercanvi entre pobles i regions.

La Conservació dels Camins de Transhumància: Un Repte i una Oportunitat

La conservació dels camins de transhumància, com el Camí de Marina, és fonamental no només per preservar el patrimoni històric i cultural, sinó també per protegir el paisatge natural que aquests camins ajuden a conservar. Aquests camins representen un element essencial en l'estructura de paisatges mediambientalment sostenibles, ja que afavoreixen l'ús racional dels recursos naturals i l’equilibri entre el medi rural i els processos productius.

Els camins de transhumància també tenen un valor ecològic indiscutible. L’ús d’aquestes vies per part del bestiar ha ajudat, durant segles, a mantenir paisatges oberts, evitant la sobreexplotació de les terres i permetent una gestió sostenible del territori. Moltes d’aquestes rutes travessen espais naturals, com a parcs naturals o zones de muntanya, amb una gran biodiversitat, que avui dia requereixen d’esforços de preservació per combatre l'erosió del sòl, el canvi climàtic i la urbanització creixent.

La recuperació d’aquests camins com a rutes d’interès turístic i cultural també representa una gran oportunitat per al desenvolupament sostenible. A través de rutes de senderisme i altres activitats d'ecoturisme, els camins de transhumància poden convertir-se en motors econòmics per a les zones rurals, a la vegada que s’afavoreix la preservació del patrimoni i es genera consciència sobre la importància de conservar aquests espais.

El Camí de Marina Avui: Un Llegat Viu

Afortunadament, l'interès per conservar els camins de transhumància ha anat creixent. Diverses associacions culturals i institucions públiques treballen per recuperar, restaurar i posar en valor aquests camins. El Camí de Marina, en particular, ha estat objecte d'iniciatives de recuperació que inclouen la seva senyalització i preservació per tal que les noves generacions puguin entendre la seva importància tant des del punt de vista cultural com mediambiental.

Així mateix, molts d’aquests camins, com el Camí de Marina, són recorreguts avui dia per amants del senderisme i estudiosos de la natura i la història, que reconeixen en aquest patrimoni la importància de mantenir viva la connexió entre l’home i la natura.

Conclusió

El Camí de Marina és molt més que un simple camí: és el testimoni de la relació ancestral entre els homes, els animals i el territori. La transhumància, amb els seus camins històrics, representa una part fonamental de la nostra història i cultura, una pràctica que encara conserva una gran importància per a la gestió sostenible dels paisatges. Conservar aquests camins no només significa preservar un llegat cultural, sinó també garantir la salvaguarda del nostre patrimoni natural i la continuïtat d’una forma de vida que va ser essencial per a moltes generacions i que, de forma indirecta, continua contribuint a l’equilibri ecològic i cultural de les nostres terres.
La preservació del Camí de Marina i altres camins de transhumància és, per tant, un acte de responsabilitat envers el nostre patrimoni i el nostre futur, on la història, la natura i la cultura caminen junts.

Algunes paraules apreses:

Cleda . - pleta, quintana, mallada o clos. És una estructura senzilla, sense sostre i a l'aire lliure, per guardar el ramat agrupat i protegit 

Mestressa . - Pastor que cura de la barraca, del menjar i dels estris que formen el bagatge dels pastors, mentre el ramat és a muntanya. 

Musicar . - Guarnir i decorar els objectes d'ús més corrent entre els pastors. Solen fer-ho els pastors com a entreteniment,. Les coses de fusta que solen ésser objecte de musicadura són, amb preferència, , culleres, collars del bestiar. Els dibuixos es fan ordinàriament amb la punta del ganivet o també amb un ferro roent.

Rabadà . -  Noi que ajuda el pastor, i que ve a ésser com un aprenent de l'ofici.

Mes informació:

https://camiramaderdemarina.cat/

Albert López