Som a 17 de febrer, toca excursió del grup de Dimecres al sol, i és fàcil d’endevinar on anem: a Collserola. Sort en tenim, d’aquesta serralada que ens acull un dia i un altre i cada cop ens mostra una cara nova: camins i corriols, fonts, boscos i clarianes, fauna variada, turons amb bona vista, ruïnes amb història, ermites, masies i cases modernistes.
Avui el Pere ens ha preparat una ruta de nou quilòmetres que farà les delícies dels assistents.
Quedem a la plaça de Catalunya a les nou, som una bona colla i hi arribem amb puntualitat suïssa. Agafem el tren fins al baixador de Vallvidrera que serà el nostre punt de partida i d’arribada.
Just deixada l’estació, trobem l’església de Santa Maria de Vallvidrera tota envoltada de bosc i, un pèl més amunt, veiem la Vil·la Joana. Primeres fotos i continuem endavant. Camí de bon fer, que ens permet d’anar xerrant amb uns i altres, que de conversa no en manca.
Collserola és ple de fonts i avui en veurem tres: la Budellera, d’en Ribes i la Rabassada.
La font de la Budellera és la més popular. És un espai natural i arquitectònic dissenyat per Forestier (1918), pensat per a fer-hi parada, i nosaltres el triem per a esmorzar-hi.
En acabat, agafem un camí amb alzines i roures pelats a banda i banda i ben aviat ens apareix el Tibidabo amb un angle nou de l’església, diferent del que veiem de Barcelona estant. El cel cada cop és més blau, només amb quatre núvols blancs esfilagarsats. Més endavant, dalt del turó de la Vilana, hi ha la torre de telecomunicacions, espectacular com totes les obres de Norman Foster. Ens aturem a mirar-la perquè algú amb bona vista hi distingeix un home, penjat al capdamunt de l’antena.
De seguida ens plantem al cim de la serralada: el Tibidabo (516 m). Al parc d’atraccions ens rep un sol esplèndid i una calma gens habitual. Comentem que és una sort de poder voltar els dies de cada dia, quan hi ha poca gent. Les escales de l’església són el lloc ideal per a la foto de grup i ens la hi fem. Ens hi estem una estona, que hi ha qui l’aprofita per visitar l’església.
Paraules del poeta Verdaguer:
L’alt Tibidabo, torre que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat.
La fita següent és el viaducte de can Ribes, una descoberta per a una bona part de nosaltres, un lloc bonic envoltat de pins. I des d’aquí ens fixem en el lloc on ara anirem per veure les ruïnes de l’antic casino de la Rabassada, que n’hi ha que desconeixem.
Abans ens aturem a la segona font del dia, la d’en Ribes. La font i els bancs fets amb mosaic a l’estil modernista. No gaire més enllà, arribem en un lloc enclotat i humit, tot ple d’heura i molsa. És un entorn que no deixa indiferent ningú i que acull la font de la Rabassada. Hi ha una taula rodona enorme, a punt per a anar-hi a berenar una tarda d’estiu.
Passem per un corriol estret, ple d’arbustos i esbarzers, fins a arribar a les ruïnes del casino, al peu de la carretera de la Rabassada. Restes d’un passat esplendorós que no va escatimar-hi luxe, com encara es pot veure en algunes parets i balcons.
Veiem les primeres violetes de l’any, tímides i discretes; també és el moment de la mimosa, groga i atractiva. Enmig del bosc hivernal es fa evident que anem de cara a la primavera.
I prenem el tram final de l’excursió. Passem per la urbanització on hi ha el restaurant Can Cortès, on tres companys es queden a dinar. La resta, cap a la Vil·la Joana, el recer on el poeta Jacint Verdaguer es va morir i que avui és un museu. A fora hi ha un llibre-monument amb aquests versos:
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.
El rellotge de la casa marca dos quarts de dues, hora d’anar a agafar el tren. Seguim el passeig dels plataners i només ens resta una estona de baixada fins a l’estació. Al marge del camí, hi trobem un porc senglar que rosega alguna cosa sense parar esment en la gent que se’l mira.
Dia clar, camins per a recórrer, descobertes impensables i una companyia immillorable. Ja esperem el següent Dimecres al sol.
Conxita Güell
