Quan treballes de professor d'esquí a Port-Ainé, dia rere dia, penses poc en el què faràs quan tinguis un dia lliure. Bàsicament el que et ve al cap és dormir, posar un parell de rentadores, dinar abans de les cinc de la tarda i mirar alguna pel·lícula. L'altra opció és trinxar-te fent alguna activitat que tens rondant al cap i només pots fer-la durant l'hivern i és clar, ha de ser aquell dia lliure. La mitjana d'hores de son encara baixa més quan els teus amics et diuen d'anar a fer la Ravier a La Forcanada.
La Forcanada o Malh des Pois, és una gran roca, una muntanya amb forma de forca. S'hi accedeix normalment des d'Artiga de Lin, o bé des d'Aigualluts. La paret impressiona a més d'un quan la veu per primera vegada, i l'indret fronterer i amagat on es troba li dona un caràcter perdut i misteriós, com si ningú sabés que allò és allà des de sempre i fins sempre.
La Ravier (600m ED 6a+/M6 60º en hivernal) es va obrir durant l'agost de 1969 pels destacats germans francesos que donaren nom a la via. És una via de 600 metres de paret i 300 més de cresta per arribar al cim. De caire d'aventura, la via recorre la lògica d'anar a buscar un gran diedre a la cara nord de la Forcanada, que arriba a un collet on comença la cresta. Tot i la solitud que domina aquesta zona, la Ravier es sol repetir a l'estiu, però en hivernal és una altra història. Es pensava que la primera hivernal havia estat el 2012 per Simón Elías i Fidel Casablanca, però després es va saber que uns terrassencs ja l'havien fet l’hivern de 1993. Tot i així és una via poc repetida i diuen que a l'hivern no té gaire a envejar a una 'grande course' als Alps.
Després de treballar tot el dia ensenyant "cunyes" i aixecant petits astronautes esquiadors del terra, vam anar a casa a fer motxilla. Vam quedar a les 18h per sopar a Sort i per anar a dormir a Artiga de Lin, fins on arribés el cotxe. Érem el Husky i el Miki, que feien cordada, i l'Eudald amb mi. Vam arribar i directe als sacs per dormir.
Quan l'Eudald i jo vam començar a caminar a les quatre del matí, després d’esmorzar i fumar el cigarret al cotxe adormits, ja feia mitja hora que havien sortit els altres. Vam arribar a peu de via vora dos quarts de set. El Miki estava arribant a la primera reunió i només veiem les llums dels seus frontals enfilant-se per ves a saber on. A mi em va tocar començar. Cal dir que la roca dels tres primers llargs era força trencada, un bon entrant per un menú de qualitat com aquell. Sempre va bé una mica de por per posar-te a lloc i connectar amb els sis sentits. Intentàvem no tirar pedres i resàvem per a que en Husky i Miki no ens en tiressin des de dalt. Els primers llargs, trencats i de tirada llarga però fàcils, els vam fer prou ràpid, i anàvem coincidint amb els altres a les reunions. Excusa per cigarret.
L'Eudald i jo anàvem escalant amb els grampons posats i els piolets penjats a l'arnès, per ara estava tot sec i amb prou feines havíem clavat les fulles al gel. El quart i el cinquè llarg eren els més difícils. Els dos eren terreny mixt, el primer més llarg però d'anar fent, ara amb mans a la roca i ara amb el piolet. El segon era el més difícil de la via, i em va tocar anar de primer. La primera part era la més vertical i atlètica, amb algun pitó i de protegir bé, després passaves a una placa amb forma de rampa menys vertical però que no tenia gairebé cap bona presa ni gaires opcions de protecció. Posaves les puntes dels grampons en rugositats de pocs mil·límetres i tancaves les regletes amb les mans com si estiguessis escalant en ple solet a Collegats. Però estaves a la cara nord de la Forcanada a l'hivern (cal dir que en ple anticicló de 2024 semblava el mes d’abril). Vaig trigar una bona estona, pujant poc a poc, delicat i atent, poruc, cagat. Quan ja creies que arribaves a la reunió en acabar l'agònica rampa, tenies una travessa cap a l'esquerra que tampoc feia gràcia.
A partir d'aquí, vam començar el gran i llarg diedre que ocupa més de mitja paret. Amb les condicions primaverals el diedre tombat es convertia en una goulotte divertida de poca dificultat. Allà els ànims van revifar i vam anar volant. En algun moment anàvem en 'ensamble' i en altres fèiem llargs. L'escalada va passar a ser més dinàmica i de caràcter hivernal, ja que anàvem sobre gel i neu tota l'estona, i el pati i les vistes començaven a ser considerables. És en aquests moments, quan tens sintonia amb qui escales, amb l'entorn on et trobes i amb tu mateix, que sents quelcom a dins teu que et fa gaudir de cada moviment que fa el teu cos, del tacte de la pedra i el gel tou, de veure els teus amics pletòrics igual que tu. Els hippies a Woodstock devien experimentar alguna cosa semblant amb l'LSD.
Tot va anar rodat tret que vam haver de rescatar un grampó que se'ns va caure i vam haver de rapelar per agafar-lo. Vam fer l'últim llarg de la via, que tenia algun passet de mixt i ja érem al collet on comença la cresta fins al cim. Allà vam decidir baixar, ja que era una mica tard i l'endemà la majoria treballàvem altra vegada ensenyant a fer "cunyes" i agafar telecadires. Del collet feies dos ràpels (un d'ells gairebé no arriben les cordes a la reunió següent) caminar uns minuts i un ràpel final que ens deixaria a la part més elevada del peu de paret. D'allà vam baixar fins al peu de via i refer el camí cap al pàrquing. Arribàvem al cotxe cap a les set de la tarda amb els últims instants de llum. Un total de 15 hores d'activitat. Prou bé tenint en compte els entrebancs i les poques presses. Ens vam canviar ràpid i de tornada vam anar directes a Vielha al 'Rey de los bocatas'. Ens ho mereixíem. Sobretot per anar a treballar l'endemà al matí.
Arnal Calafell (28/02/2024)
