Després d’uns ensurts de primera hora del matí amb la baixa de tres persones, (que esperem que es recuperin ben aviat) sortim en bus un bon i nombrós grup (som vora trenta) de Barcelona, cap al sud, al Baix Camp, on el Miquel Insausti, el vocal, ens espera a l’ajuntament de Mont-roig del Camp per arribar prop de les 9h a Colldejou, punt de sortida de l’excursió. Deixem el bus, preparem motxilles, fem un petit mos sense bar i comencem a caminar deixant Colldejou al darrera.
Seguirem un itinerari una mica diferent al proposat en el track del Wikiloc, tot per fer la ruta per menys pistes i guanyar una mica d’emoció al buscar algun trencall no massa evident, però que ens portarà per caminets amagats, variats, poc transitats i poc ventats (encara que el vent no serà el protagonista com podíem esperar els últims dies). Tenim un dia assolellat, amb una mica de fred al matí però que a mesura que anem caminant ens el fem passar i ben aviat cal treure’s capes.
Som-hi, doncs! Una vegada deixat Colldejou, per sobre de l’antena travessem la carretera que va a Falset, agafem una pista entre camps d’avellaners abandonats i de seguida una cruïlla ens marca el destí, Argentera i Castell d’Escornalbou, deixant a l’esquerra el Coll Roig. Seguim senderons amb pedres, entre plantes pròpies del terreny (farigola i romaní, que fan una bona olor!), tot ben verd i amb tolls d’aigua després de les pluges bondadoses de l’hivern. Aviat tindrem al davant el turó en forma de triangle on es troba el Castell d’Escornalbou, que ens marca l’orientació que seguirem tota la caminada. Anem fent aturades, som molts i no volem deixar ningú enrere, encara que el Miquel Peinado és una bona “escombra” i el Toni, pel mig del grup, va regulant la marxa.
Trobem algun caçador, escopeta a l’espatlla, una mica de “yuyu”, però esperem que no ens confongui amb cap senglar. En trobarem més pel camí, asseguts a una cadira, prop d’on han deixat el cotxe (no caminen gaire), esperant que els gossos treguin la presa (porc senglar) i...“PUM!” Mentre passem nosaltres, per sort, no tenim cap ensurt i aviat comencem a veure formacions a les roques vermelles d’argila, degudes a l’erosió del vent i l’aigua. Un cartell ens anuncia que no és un lloc qualsevol, es tracta d’un parc geològic amb nom alemany “Buntsandstein”, que la curiositat fa que alguns busquin el significat amb el mòbil per manca d’informació del guia-vocal.
Seguint la pista, deixem el camí més evident cap a l‘Argentera i Castell d’Escornalbou i agafem a l’esquerra la primera pujada del dia (fins ara tot ha estat prou pla). Seguim per la pista fins que un arbre envellit ens “convida” a endinsar-nos a un caminet profund, amb arbres baixos doblegats pel vent que ens obliguen a ajupir-nos molt sovint. Sortint d’aquest bosquet, busquem una fita de pedres que ens ajudarà a trobar el Bosc de les Bruixes, Una primera fita ens “enganya”, la trobarem? Sí, uns metres més endavant allà la tenim. Trencall amagat a l’esquerra, bona pujadeta amb pedres, petita grimpada, deixem a l’esquerra el camí cap a la Font dels Ermitans i de seguida trobem el cartell que tant esperàvem: “Bosc de les Bruixes”. Aquí comença un encanteri de racons amb molta imaginació i aspiració museística, ben endreçat i amb missatges adients escrits sobre pedretes enganxades a les roques, estris antics distribuïts per diferents coves, cada una amb un nom diferent: “Cova de la bruixa encantada”, “Cova de la bruixa dolenta”, “Cova del bruixot panxut”. El mirador de les bruixes ens mostra unes vistes espectaculars del Baix Camp amb el mar al fons.
Ens reagrupem davant el cartell que ens indica la direcció a seguir cap a Els Estrets. Uns 500 metres més enllà, deixem un camí a la dreta i baixem per un camí malmès per les pluges fins arribar a un nou cartell que ens indica Els Estrets. N’hi ha dos, qualsevol és vàlid, nosaltres agafem el primer i arribem al “passadís estret” entre roques regat per un rierol d’aigua, i una vegada passat ja baixem pel camí cap a l’Argentera. Aquí, uns companys amb seny, i conscients que la pujada al Castell d’Escornalbou no és fàcil, ens deixen i se’n van pel Camí Ral a Duesaigües, on el bar els “espera”. La resta farem el Castell, encara que dividits per la manca de lideratge honestament assumida del vocal, que es despista i segueix un camí diferent al que volia fer inicialment. Així que uns pugen pel camí empedrat que segueix un antic camí romà (encara hi queden pedres de la via que ho demostren), deixant la Font del Galapet a l’esquerra. I uns altres ens endinsem per un corriol més complicat i molt poc senyalitzat, però al final arribem al pàrquing del Castell d’Escornalbou i ens trobem tots plegats a l’esplanada del monestir del castell, lloc amb herba, assolellat, tranquil i amb ganes de dinar. Uns dinem més de pressa que altres per pujar a l’Ermita de Santa Bàrbara pel camí dels Frares o fer una mica de migdiada. Una vegada reagrupats, fem la foto del grup davant l’església del monestir i ja baixem cap a Duesaigües.
Baixem uns 500m per carretera ben rosta (pendents del 15% i 18%), agafem un trencall per evitar un tros de carretera, fins que la retrobem, la creuem i ja baixem cap a Duesaigües. Un tros per pista arreglada, un altre tros per una drecera “made by Toni”, i un altre tros de pista que finalment ens porta al bar-restaurant “Conidri” (antiga granja de conills) de Duesaigües. Uns minuts de descans i els nous companys del grup, el Miguel Palomar i la Montserrat Serret, ens conviden a una beguda. Moltes gràcies i benvinguts al grup.
Agafem el bus i abans de les 19h arribem a Barcelona. Un últim tram fet amb bromes amb el conductor, i l’entorn urbà. Estem contents i de bon humor. Un gran grup aquest del Semprepodem. Hem caminat uns 17 km i 600 m de desnivell. Amb ganes de retrobar-nos aviat.
Bon rotllo i companyonia. L’Agrupa, els Semprepodem té aquestes coses, ho reconeixem i ho agraïm. Fins la propera sortida!
Miquel Insausti (14/02/2026)
