A la secció de Caiac kk hem fet un munt de sortides, de tota mena, curtes i llargues, properes i llunyanes, i a totes ens hem trobat amb sensacions que ara que estem a terra volem compartir amb tots vosaltres, tot fent memòria del que ha donat de si aquest primer any de la secció.
Navegant des de Cabo de Gata fins a la Costa Brava ens hem sentit minúsculs en la immensitat, amb el cor encongit amb cada onada que ens venia a sobre, fent aparèixer i desaparèixer els companys, amb la incertesa de si haurà bolcat algú que no veiem. En aquests moments ens sentim molt poca cosa palejant davant de la força dels elements i nomes la confiança en un mateix i en aquells que ens guien fan que avancem i superem les pors prenent consciència de l’entorn on ens movem.
Però no tot és sofriment, al contrari, a una de les navegacions nocturnes a la Costa Brava ens vam quedar sorpresos i meravellats de veure com s’il·luminava l’aigua de mar quan penetrava la pala o a l’estela del caiac per l’efecte del fitoplàncton.
A Las Arribes del Duero (entre Zamora i Portugal) les corrents del riu ens van fer dansar giravoltant el Caiac al caprici de la seva força, fent-nos adonar que és un ésser viu i que no podem badar si volem mantenir el nostre curs.
Navegant pel Tajo al Congost de Bolarque (Guadalajara) els petits núvols al cel blau es reflexaven a l’aigua serena fent un efecte de mirall que al mirar avall ens donava la sensació d’anar flotant pels núvols com si fóssim ocells planejant.
Hem viscut la perplexitat de no saber tornar al campament després de veure extasiats una pluja d’estels i un gran bòlid durant una nit al mig d’un llac de Polònia.
També a Polònia hem patit la mala sort de la pluja intensa i el fred en el primer dia de vacances durant els primers 25 Km de travessa, però el desànim inicial es va anar dissipant poc a poc encoratgis pel paisatge i l’esperit de superació del grup.
I la impotència de veure com un funcionari Polac i una pluja torrencial ens complicava la sortida del canal d’Elblag al perdre l’últim tren-exclusa per tres minuts, compensada per la gratitud a la desinteressada ajuda rebuda per uns homes que ens van treure del fang remolcant-nos amb el seu 4x4.
Ens hem esperat la Lluna plena, a que fent el seu camí il·luminés el Congost del Doll, entrant la seva màgica llum entre les parets i l’aigua emmirallant la blancor del seu rostre, fent que la imaginació ens portés a llocs de llegenda i contes de fades.
I ens hem sentit intrusos en el regne dels cignes salvatges, i afortunats veient especies en perill d’extinció com la cigonya negra, l’aufrany i d’altres més comunes com llúdrigues, àligues, esquirols, guineus, voltors, i ànecs que ens van fer companyia durant les nostres travesses.
Ens hem adonat com de petit que és el món quan a Guadalajara, mentre carregàvem els caiacs per iniciar la travessa, un noi Polac ens ensenyava a la seva càmera digital fotos en les que sortíem nosaltres navegant aquest estiu pel seu país.
Al començament de l’hivern l’aigua més calenta que l’aire desprenia unes boires denses de mig metre d’alçada, que amb la llum de la lluna il·luminant-la ens portava als núvols donant-nos sensació d’ingravidesa.
Ens hem sentit grans quan navegàvem sols als espais oberts sentint-nos posseïdors del paisatge. I hem navegat i parlat amb nosaltres mateixos enmig de la immensitat posant-nos d’acord i asserenant el nostre esperit.
Però també hem navegat en companyia, hem conegut moltes persones que com nosaltres han viscut la sensació d’aventura que et proporciona el Caiac, acumulant experiències i sensacions comunes, això uneix al grup i reforça els llaços d’amistat, alimentant l’ànima dels caiaquistes que formem la secció.
Sensacions com aquestes que us hem contat i d’altres que us narrarem al voltant d’un Rom Cremat si us animeu a vindre aquest pròxim any a les sortides que ja estem preparant i que ben aviat trobareu a la web de l’AEC.
