Imatge de mostra   De la part baixa de la panxa embarassada de Finlàndia han sortit 43.000 illes fins a Suècia (de les 180.000 que té tot el país). Åland (el país de l’aigua) tenen per cognom. Del mateix port (Turku) salpem nosaltres esperant que el mar rebi amorosament els seus nous fills, no com un avortament petrificable. Bessonada de catorze, encara que algú sigui “setmesó” degut a una substitució d’última hora per un embaràs. Premonició? Llarga gestació amb reunions, preparatius, entrenaments, compres, nervis... desbordats d’il•lusió...

Travessa del mar Bàltic
145 (222) km recorreguts arran d'aigua


Dissabte, 16 d’agost, 8 del matí. Estàtua d’en Botero de l’aeroport. El metge bacallaner amb els guants posats. Nus a la gola. Serà nen, serà nena? La llevadora Alícia ho té tot disposat.

Si ha de ser un part... partim amb pau. Alguna llàgrima en la parella jove.Tant l’anada com la tornada hi ha una hora de retard en el vol. No sempre els nens arriben puntuals. A Helsinky trenquem aigües. Ens rep un plugim que, més o menys intens, a intervals i a diferents hores —sobretot de nit—, ens acompanyarà. A l’avió havíem coincidit amb uns músics nigerians. Per la nit intentem anar al seu concert i tenim el primer avortament en no trobar el lloc. Dormim a un alberg aprofitant l’espai sota les grades de l’estadi atlètic. El diumenge visitem la ciutat. Alguns ho volen fer amb bici. Segon avortament. No en trobem cap enlloc. De mica en mica anem descobrint els racons interessants. Destaquem l’església de Temppeliaukio excavada a la roca, les catedrals luterana i ortodoxa, l’estació de ferrocarrils, el mercat del port... És una població del segle XVII, el 1809 va ser conquerida per Rússia.
McDonals i les seves fitxes van evitar que la nostra bufeta explotés.

Imatge de mostra

Recollim els dos que arribaven més tart i ens anem a Turku. Dormim en els locals del club de caiac. Visitem la ciutat, antiga capital. Destaquem la catedral, el mercat antic i el castell. No ens aclarim amb el bus. La frase “¡chicos, fuera!” va ser tot un espectacle. Feina vam tenir per trobar fogonets i butà ja que a Finlàndia tenen un sistema diferent.

El dimarts 19, de bon matí, ens llevem per preparar-ho tot i posar-nos a l’aigua.
Hi ha una paraula finesa: “sisu” (agalles i tenacitat). Nosaltres hi afegim un parell de coses més... i a remar.
Aquest dia, i a la resta de la setmana, tenim una mica de tot: núvols, pluja, sol, vent en contra —més del 50% de la travessia—, vent fort i onades que ens impedeixen navegar. El paisatge és meravellós. Envoltat d’illes. Miressis per on miressis sempre es veia terra. Semblava que estiguéssim en un llac amb derivacions, canals. L’últim dia, per una escletxa, vam entreveure un forat sense illes.

 Al final de la tarda del primer dia de navegació vam sopar en un lloc típic, rústic, tot de fusta, imitant un poblat víking. Les habitacions eren com casetes d’ocells penjades als arbres. Una sauna per a 124 persones on calien 24 hores per escalfar-la i durava l’escalfor 24 hores més. Els diferents edificis eren molt característics. La sopa de salmó amb patates i el pastís de formatge ens van reconfortar per acabar de fer els 5 km generosos que ens calien per arribar al càmping municipal. Un bon foc i un cremat ens van fer anar al llit calents. Aquell dia vam fer 33 km de rem en 8 hores i a 4 km/h de mitjana. Els demés fèiem des de 17 a 38 km depenent del temps, del pla que portéssim, de l’estat de forces del grup...  Imatge de mostra



Tot sovint, al principi a uns 50 m i després molt més espaiat, i al final quasi cap, hi havia cases o casetes amb el seu embarcador. Respecten al màxim l’entorn. El seu jardí és la mateixa naturalesa.
Vam veure molt poca gent, ni velers ni vaixells. Ja s’havia acabat la seva temporada. Alguns sortien a veure’ns i fer-nos fotos. 13 caiacs seguits deuria ser tot un espectacle. A molts llocs érem els primers espanyols que s’hi deixaven caure. Aquella setmana els nens començaven les classes.
En aquest laberint d’illes i canals, on tot sembla quasi igual i des de ran d’aigua no hi ha massa perspectiva, es fa necessari un bon mapa, la brúixola, el GPS i sobretot una bona intuïció i experiència. Tant l’Olivier, el Santi, l’Ismael, el Joan i d’altres van tenir encert en anar traçant una bona ruta. Generalment anàvem saltant d’illa en illa per estar arrecerats del vent, no fer travessies massa llargues i per poder tenir una via d’escapament en cas necessari. Fer parades tècniques cada dues hores és força necessari. Les distàncies entre elles anaven d’uns centenars de metres a prop de 9 km. Aquests últims es feien més difícils degut a la distància, les onades i el vent. Si t’atures estàs més a mercè del mar i el vent et tira enrera. Encara que onades molt fortes no es poden formar massa degut a que el mar no és profund i la infinitat d’illes el van aturant.

 Imatge de mostra  L’aigua és molt poc salada per la gran aportació d’aigua dolça en forma de precipitació i la poca evaporació. Al contrari de la Mediterrània que la forta evaporació es va restablint d’aigua salada de l’Atlàntic pel Gibraltar.
És curiós veure les illes amb vegetació molt ran d’aigua i fins i tot que hi creixin a dins abundants canyes. Dóna gust navegar per canals estrets rodejats de canyes. En certa ocasió vam anar a parar a un llac dins una illa. Va ser el nostre refugi nocturn.
A aquests països, durant l’última glaciació, hi va restar el gel durant un llarg temps. Per tot arreu afloren túmuls arrodonits de roca rosa, semblant al granit, molt erosionada on encara es veuen els rastres que van deixar les pedres friccionant al damunt. És sorprenent trobar-se algun pedrot rodó solitari abandonat en un lloc quasi pla quan la neu ja no el podia arrossegar. No hi ha muntanyes. Possiblement el mar tapa els fons de les valls de les glaceres.

A excepció de la primera nit vam haver de cercar lloc per dormir en algun racó adient en alguna illa deshabitada. La majoria són molt rocoses. A les més grans sempre hi ha un espai, per petit que sigui, on poder arribar amb els caiacs i plantar les tendes. Veure les postes de sol, el cel estelat (els dies que n'hi havia), escoltar el silenci... no té preu. O seure havent dinat en una roca al sol, prop de l’aigua veient petites illes al davant no es pot fer cada dia. Cal parlar del núvol de mosquits —el comitè de recepció— que en els pocs minuts de fer la maniobra de baixar a terra, al vespre, ja ens havien picat a desenes travessant la roba. Interessants els diferents models de mosquiteres. Hi ha qui semblava una núbia. Algunes cames hi havia tantes picades que podria passar com si fos el mapa de l’arxipèlag.

A mesura que deixàvem el continent i ens apro-pàvem a Åland el paisatge anava canviant: desapareixen els pins i es feien més abundants els arbres de fulles caduques. Les illes estan més pelades. Més petites i separades. Menys habitants. A l’horitzó veiem només les copes dels arbres, ja es començava a notar l’efecte de la curvatura de la terra.

Amb poca gent ens vam relacionar durant la travessia. Els volem esmentar: Minna i Mika que ens van fer de guia per Turku i el primer dia de navegació. Ella fabrica instruments musicals tradicionals del seu país com flautes, xiulets... Interessants les seves explicacions. Molt amables i atents.

Xavi Sánchez

Imatge de mostra

 

Altres