11 i 12 de juliol de 2009 Dissabte a mig matí sortim de Barcelona cap a la frontera i després d’una paradeta per dinar, arribem a Beziers, des d’on la carretera D-14 ens porta en uns 30 km al poble de Roquebrun i al seu Càmping Municipal, on s’ha fixat el punt de trobada.

Només tenim 2 bungalous i 2 places de càmping per a tota la colla (27 persones). Cal doncs fer un puzle per poder posar totes les tendes i encara en queden un parell sense lloc. Els companys que dormen en bungalous s’ofereixen a fer lloc per als “sense sostre” i així queda tot resolt.

La visita al poble, un refrescant bany al riu, el sopar conjunt i el ja tradicional cremat  ens acaben d’ocupar la tarda/vespre del dissabte i passades les 12 ens n'anem a dormir.
L’endemà, cap a les 9, ja esmorzats, deixem el càmping i anem cap a la base de caiac, on deixem aparcats els cotxes (per sort a l’ombra). Allà ens donen  pales, armilles salvavides i bidons i en un autocar ens porten a l’inici del descens (15 km riu amunt).
Abans d’embarcar, rebem instruccions: Com passar un parell de ponts, la distància que cal deixar entre caiacs al entrar als ràpids i, sobre tot, què cal fer en cas de bolcar (ui, ui, ui!!!). Finalment, agafem cadascú el seu caiac i ens posem en marxa.
Després d’un curt tram tranquil, arriba el primer ràpid... i també la primera bolcada, o sigui que algú ja posa en pràctica, cal dir que amb èxit, les instruccions rebudes fa poca estona.

Però això es només el principi, ja que els ràpids son freqüents... i les remullades involuntàries també. Pràcticament a cada ràpid bolcava algú. Fins i tot, alguns es veu que li van trobar el gust i van repetir. Algú altre va fer un autèntic número de circ, aconseguint encallar el caiac en posició vertical entre dues roques (llàstima que no teníem una càmera a punt!).

Cap a la meitat del descens fem una parada per menjar i banyar-nos (ara si, voluntàriament). L’aigua està boníssima i gaudim de valent.
Un cop descansats i tips continuem. Ara cal remar una mica més, perquè els ràpids són menys freqüents, però els que hi ha són igualment emocionants i les bolcades continuen.

Cal dir que no es van salvar ni els més experts, i només uns pocs escollits poden presumir d’haver fet tot el descens “a sobre” el caiac.

Cap a les 3 de la tarda arribem a Roquebrun i després de tornar el material, anem a fer un últim bany i finalment a dinar tots junts en un “xiringuito” vora el riu, bo i comentant les incidències de la jornada, el “super-bé” que tots ens ho hem passat i les ganes que ens queden de tornar-hi.

Rosa Maria Soler