El dies 5, 6 i 7 del passat desembre vam arribar fins a Sacedón, a l'embassament de "El Bolarque" (Guadalajara), per fer una sortida per a conèixer aquella zona.

Després de deixar els vehicles amb una mena de “platgeta” vora l'aigua i després d'haver fet una mossegada mentre descarregàvem els caiacs i preparàvem tot el material, vam navegar cap el lloc d'acampada. Durant el trajecte vam poder veure cormorans, ànecs i algun voltor, i vam poder gaudir del paisatge, tot i que el fred era “contundent” per dir alguna cosa, i vam poder arribar al lloc d'acampada.

Vam muntar les tendes i preparar un foc controlat que ens va revifar a tots, i durant el sopar vam tornar a recordar que tenim “massa mentalitat de muntanya” a l’hora de portar el menjar, ja que vam passar amb uns espaguetis “de sobre” i embotits, cosa de poc pes, mentre d'altres, amb molta més carrera de caiac, saben que pots muntar un “bon tiberi”, ja que en el caiac, el factor pes no és tant determinant com a la muntanya. I evident¬ment, el cremat d’en Santi, que no hi podia faltar.

El dia següent vam fer un recorregut que incloïa una cova de grans dimensions, endemés dels amics pescadors que anàvem trobant pel camí. Finalment vam atracar en un lloc on la natura i l'obra de l'ésser humà es bar-rejaven… una ermita que en comunió amb la roca, feia que el lloc fos ideal per parar. Allà se'ns va unir el nostre amic Emilio, que va tenir un paper molt important al final d'aquesta aventura. Uns quants agosarats vam continuar l’aventura per tal de arribar a un pont. Després ens esperaria el sopar de germanor, amb les xerrades i a dormir.

El tercer dia, plujós i fred, desmuntem el campament i comencem el retorn, amb una paradeta molt especial amb uns pescadors. L’arribada a la plat¬ja on teníem els cotxes va ser espectacular, pel fet de que no vaig calcular bé l’arribada, sort que tot va quedar en un ensurt, ja que l’aigua estava ben ben freda…

La sortida dels cotxes de la platgeta va ser digna de un “Dakar”, i com he dit abans, gràcies a l’Emilio que va aconseguir de treure la furgoneta i el remolc d'uns camins enfangats. Ens vam retrobar després a “Casa Goyo”, al poble de Alcocer, on ens van recomanar tenir compte amb les racions... Aviat vam saber perquè. Les racions eren dignes de “Pedro Picapiedra”!!! Amb l’estómac ben ple vam tornar cap a Barcelona.

Des d'aquestes humils línies vull fer una salutació molt afectuosa a tots i totes les participants i especialment, a n'Emilio i el seu “Land Rover”.

Ramón Redó