RENOVACIÓ DE LA FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA AL TOSSAL DEL REI
Encesa a la tomba de Pompeu Fabra, a Prada de Conflent, la Flama de la llengua catalana va arribar al Tossal del Rei (1349,8m) per vuitena vegada en els 51 anys d’història dels actes per la seva renovació el passat diumenge 16 de febrer.
Enguany, el Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià va ser l’encarregat de portar-la fins al cim. Acompanyats per representants del Centre Excursionista de Castelló, el Centre Excursionista Refalgari, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i de l’Agrupa, l’acte es va celebrar sota un cel blau i una temperatura i sol més propis de la primavera que de l’hivern.
De l’Agrupa n’érem sis membres que havíem vingut de Barcelona, Cambrils, La Sènia i Alcanar per participar-hi. De camí al punt de trobada, Fredes, a mesura que ens enlairaven deixàvem enrere la boira i els núvols. El pantà d’Ulldecona oferia un espectacle com feia anys que no es veia: l’aigua saltava paret avall sobreeixint. Recordo un estiu de no fa gaire en que el pantà estava completament sec i vaig pensar que seria impossible que el tornés a veure ple.
Arribats a Fredes va començar l’excursió cap al cim. Uns vam enfilar a peu el camí, d’altres van accedir-hi en cotxe. Els que caminàvem vam desviar-nos per contemplar un pi monumental que es troba a la vora de la pista cap el refugi de la Font Freda.
Després de dues hores gaudint del paisatge i d’un fantàstic dia primaveral, vam arribar al Tossal, punt de confluència del Principat, País Valencià i la Franja de Ponent. Des d’allí, gaudíem d’unes fantàstiques vistes cap al Maestrat. Cap a l’altra banda, un mar de núvols cobria la plana i impedia veure el mar com havíem pogut fer altres anys.
Va començar l’acte amb les paraules del President de l’Associació Excursionista de Castelló, Manuel Bellido, seguides per les del President dels Blaus, Albert Bosch. A continuació, l’escriptor Vicent Pitarch va parlar de la llengua catalana i de la figura de Pompeu Fabra i, com a fi dels parlaments, en Manuel Cabanillas va llegir un escrit-manifest en defensa de la llengua catalana del President de la FEEC, Jordi Merino. Per acabar, les cançons de cada any: Tio Canya, L’Estaca i Els Segadors. Enguany es van cantar les tres des de l’inici fins al final. I és que d’altres anys feia tant de fred que s’abreujava la lletra per poder emprendre el camí de tornada el més aviat possible i no morir gelats!
Mentre caminàvem per la pista de tornada cap a Fredes, trepitjàvem sense voler llargues cues de processionària i si miràvem amunt veiem els seus nius en la majoria dels pins. Abans d’arribar al poble, a l’horitzó la silueta inconfusible del Penyagolosa (1814m) em va recordar l’excursió que havia fet no feia més d’un any per assolir aquell bonic cim i em van venir ganes de tornar-hi.
De nou als cotxes, agafant una drecera d’un camí rural amb un fort pendent, vam gaudir d’un paisatge que anticipava la primavera: els ametllers florits donaven un to violeta a l’entorn. Al fons de la Vall, a la Pobla de Benifassà vam dinar tots plegats com cada any a l’alberg La Font Lluny. Tot seguit, fotos del grup i el comiat dels amics fins l’any que ve que se celebrarà la desena edició d’aquest acte abans de lliurar la flama al Monestir de Montserrat per a la seva custòdia.
Per acabar, deixeu-me que us parli de la cançó del Tio Canya que representa molt bé el que ha passat amb la nostra llengua. Per aquells que no la coneixeu, explica que el Tio Canya parlava català i quan va anar a ciutat no el van voler atendre perquè no parlava en castellà. Els seus fills i nets només parlaven castellà ja que a l’escola no se’ls ensenyava el català. Però feliçment pel tio Canya, els besnéts l’aprenen a l’escola i el parlen.
Aquesta cançó em fa pensar en qui em va ensenyar a estimar la meva llengua. Va ser la meva àvia materna, filla d’un filipí i d’una catalana que amb dos anys i mig va venir a Barcelona amb els seus pares des d’un poble de Terol. Mestra de professió, estudiava cada dia el català per escriure’l correctament i volia que els meus germans i jo també, l’aprenguéssim. Malgrat que els meus pares parlaven en català, cap dels dos el sabia escriure i els costava de llegir-lo perquè a les seves escoles, en ple franquisme, no els n’havien ensenyat. Així la mare ens parlava en català però quan ens escrivia ho feia en castellà. Era com tenir dues mares! Amb el pas dels anys però, la mare s’ha atrevit a escriure’ns, per whatsapp, en català i fins i tot, l’altre dia, comentava d’anar a classes per aprendre’n més. Així per sort, la meva generació, la dels meus fills i espero que les futures, podran gaudir plenament de la nostra llengua entesa com a riquesa cultural i identitat del nostre poble. Com l’altre dia em comentava una irlandesa del seu fill, d’onze anys, que parla un català perfecte: Catalan is a gift.
Jordina Argimon
