És un dia de mercat al petit poble de Rià, són molts els que s’han aplegat aquest matí assolellat d’agost per recórrer les parades d’aquesta població de la Catalunya Nord situada a pocs quilòmetres de Vilafranca de Conflent. Anticipem que aparcar serà difícil, però amb una mica de paciència ho aconseguim.
No fa ni 48 hores que hem tornat de la campanya d’Arañonera al Pirineu Aragonès, però la invitació era massa temptadora per deixar-la escapar, així que després d’allargar un dia més les vacances ‘per la cara’ ens preparem per dedicar una jornada de fotografia i filmació. M’acompanya la Barbara, una amiga hongaresa que m’ha acompanyat aquests dies a la campanya, i que per un cop de sort també s’hi ha pogut afegir.
I és que avui tenim prevista una visita molt especial, concretament a la cova Lachambre, una interessant cavitat que no sols ostenta el títol de major cavitat de Catalunya amb 26 km sinó que a més a més amaga una gran quantitat de racons espectaculars. Les seves característiques fan que els seu accés estigui estrictament restringit, de fet, per tal de protegir aquest patrimoni subterrani, sols es dona permís a 10 grups de màxim 10 persones l’any.
Descoberta l’any 1981, és en realitat un “sistema” conegut com a Réseau Lachambre, catalogada com a patrimoni natural per la UNESCO. Té múltiples ramificacions i varies sortides a l’exterior, tot i que no són practicables amb la intenció de preservar la cavitat.
Un cop fetes les presentacions ens dirigim cap a les afores del poble, un parell de quilòmetres per una pista en ziga-zaga ens condueixen cap al lloc on deixarem els vehicles. Des d’allí 10 minuts a peu ens condueixen a la boca de la cavitat.
Val a dir que per aquesta visita s’ha reunit un equip de luxe, sota el guiatge del Sr. Pérez, espeleòleg veterà i ben conegut a la Catalunya Nord, també ens acompanya en Joan Borràs, destacat espeleòleg català autor de llibres com el Catàleg espeleològic de Garraf (1973) i el Catàleg espeleològic de Catalunya (1978-85). També comptem amb altres companys coneguts com en Josep Herrerías i en Víctor Ferrer, destacat fotògraf que té l’objectiu de filmar la cavitat en 3d.
Un cop equipats, el Sr. Pérez es posa a obrir la gruixuda porta d’acer que la protegeix, i és que la cavitat es troba protegida a consciència, no amb una, sinó amb 2 portes de metall, la segona extreta literalment d’una caixa forta. En les primeres passes cap a l’interior es té la sensació d’entrar més aviat en un búnquer o l’amagatall d’alguna organització criminal que en una cova.
Els primers metres de la cova són un passadís estret amb pendent que condueix a una galeria horitzontal d’escassa alçada. Això és el que trobarem durant força metres en els que haurem de gatejar de quatre potes durant un bon tros, aquesta és la pitjor part de la cavitat, les expectatives són tan altes que no t’esperes trobar aquell tub fangós i incòmode. Al cap de ben bé un centenar de metres, les dimensions però augmenten. A partir d’aquest punt la progressió es excepcionalment còmode, galeries amples i sense desnivells. El camí es troba perfectament delimitat amb balises i diversos senyals que indiquen el nom de les galeries, i és que Lachambe compta amb una gran quantitat de ramificacions interconnectades.
És en aquest punt que comencem a trobar les primeres formacions, la cavitat es destaca per tenir racons de gran bellesa, com sortits del no res, podem recórrer 100 metres de parets completament despullades i de sobre trobar-nos amb tot de formacions fantàstiques que recobreixen la galeria.
Ens desviem de la galeria principal i després d’una petita grimpada arribem a una sala bellament decorada amb tot tipus d’estalactites i un ‘riu de roca’ format per milers de cristalls. El lloc s’ho mereix i com la nostra tasca és entretinguda gairebé ens passem un parell d’hores en aquest lloc filmant i fotografiant. De tornada ens falta en Pérez, - on és? - pregunten. De sobte apareix entre la foscor d’una galeria. – On eres? Segur que has descobert alguna cosa nova oi? – En Pérez no contesta, però un somriure d’orella a orella el delata. I és que es coneix la cavitat com el palmell de la mà.
Al cap d’una estona, ja tornem a fer via cap a la galeria del ‘Merder’ que té una longitud de 6 km i unes dimensions prou còmodes. Al llarg d’aquesta trobem infinitat de racons de gran bellesa, excèntriques, nius de perles, gourgs, macarrons... I evidentment ens aturem a cada lloc per treure la fotografia corresponent. El grup s’ha anat separant però ens re-trobem en una sala en què en Víctor prepara tot el set per entrevistar a en Pérez en 3d. És el moment de fer un petit descans i menjar alguna cosa per recuperar forces, ja que tot seguit aprofitarem per fer una ullada a la galeria blanca, ubicada uns pocs metres sobre la galeria principal i a la que hi accedim amb l’ajuda d’unes cordes fixes.
La galeria blanca és un dels llocs de més bellesa de la cavitat, de fet, l’existència d’aquesta galeria és el veritable motiu pel qual l’accés a la cova es troba tan restringit. Les dimensions són suficients per a caminar-hi còmodament, però la particularitat es troba en què les parets i sostre estan cobertes per milions de petits cristalls que li atorguen el color blanc característic i donen la sensació de ser cotó fluix. A mesura que es va avançant el gruix dels cristalls augmenta fins a recobrir la totalitat que ens envolta, ben bé donant la sensació de ser dins un conte de fades. La galeria segueix ben bé un centenar de metres fins a un esfondrament on hi trobem una reixa. – Què hi fa això aquí? – Per si la porta de caixa forta no és suficient, s’ha optat per tancar aquesta secció a qualsevol tipus de visita, el motiu és la preservació prístina del que hi ha a continuació, i és que la galeria segueix i segueix, i el pas constant pas dels espeleòlegs, trepitjant el terra concrecionat seria una amenaça per aquells cristalls.
No es coneix ben bé com es formen, la veritat és que es propaguen com si fos un fong, però sense gaire sentit. La galeria blanca es comunica en varis punts amb la galeria principal, però sols la primera té cristalls, per què?, son preguntes que geològicament encara no tenen resposta i per tant, l’esforç per a preservar-ho és totalment justificat.
Encara enlluernats pel que acabem de veure comencem a desfer el camí cap a la sortida, abans però ens desviem per la galeria Paul, un tub semblant al túnel del metro que desemboca a una sala plena de blocs marcada amb un ‘no passar’. En Joan no recorda aquesta sala, ja que sembla que es tracta d’un esfondrament recent de fa pocs anys i hi ha certa preocupació per si el sostre és inestable. Vorejant els blocs arribem a un petit curs d’aigua, fins ara la cavitat es trobava completament seca degut a la forta sequera. D’on ve aquesta aigua? Son les filtracions d’un canal de rec de la superfície, i probablement en sigui el responsable de l’esfondrament de la sala. Seguint el curs d’aigua descobrim un petit oasi de formacions meravelloses que combinades amb l’aigua que cau a raig del sostre ens regalen una visió fantàstica. Així que no dubtem a dedicar una estona més a buscar una bona fotografia.
Satisfets amb el resultat decidim tornar enrere i fer via cap a la sortida, ens retrobem amb part del grup que ens havia esperat abans de la sala esfondrada, i tots plegats emprenem el camí per la empipadora galeria d’entrada.
En aquesta visita sols hem vist una petita part de la cova, les visites normals (sols permeses amb guia) fan un circuit circular que recorre els llocs més interessants. Però tot hi així en sortim entusiasmats ja que hem pogut accedir a llocs que no es visiten habitualment i hem tingut dos guies de luxe ben coneixedors de la cavitat.
Volem agrair a tots ells l’oportunitat de ser partícips d’aquesta experiència.
Marc Navarro (Agost 2025)
