De vegades l’objectiu d’una sortida és més gaudir del caliu dels companys que aconseguir una fita esportiva. Amb aquesta intenció ens trobem a La Pleta, vuit membres de l’ERE, el dia 7 de novembre. Som al Garraf, com qui diu, a l’escola de casa...

Farem dos avencs germans, es podria dir que són bessons, tots dos de 30 metres i a tocar l’un de l’altre, solament els separen 20 metres.

Com que som prou gent, ens dividim en dos grups. El Jordi Clop, l’Èric, la Yolanda i el Xavi començaran per l’avenc de les Serps, i l’altre grup, el Toni, el Ramon, el Jordi Secall i jo començarem per l’avenc Morgan i Comas. Cada grup deixarem la instal•lació posada i després ens creuarem per fer l’altre avenc i desinstal•la.

Però és curiós que dos avencs aparentment iguals puguin ser tan diferents. I és que els mecanismes que els han originat no tenen res a veure l’un amb l’altre i, com si fossin dos bessons educats en entorns antagònics, han acabat tenint caràcters oposats.

L’origen de l’avenc de les Serps és una fissura que l’erosió de l’aigua ha anat eixamplant, amb el resultat d’un pou de trenta metres uniforme, quasi perfectament cilíndric, còmode d’entrar i baixar i, encara que auster, de gran bellesa.

Per contra l’espeleogènesi de l’avenc Morgan i Comas ha estat més complexa: Primer una erosió inicial de l’aigua va obrir un primer conducte, després les infiltracions provocaren una corrosió química, a continuació hi hagué una descalcificació provocada per l’anhídrid carbònic i finalment, al comunicar-se el primer pou amb la superfície i obrir-se la boca es tornà a generar l’erosió directa de l’aigua. El resultat ha estat un avenc de caràcter una mica recargolat. Ja l’entrada és una epopeia, no per exposada si no per com és de difícil encertar la postura idònia per passar per un forat tant guerxo.

Un cop a dins se succeeixen un seguit de ressalts, rampes, gateres i sales amb pedres i fang que si bé no són de gran bellesa sí que ho són de gran amenitat i sobretot perquè al Toni li ha agafat una mena de febre instal•ladora i ha fet una re-instal•lació a cada Parabolt, pont de roca o punta de pedra que ha trobat, amb un total de sis fraccionaments en un avenc de 30 metres. Més que un descens a un avenc sembla una cursa d’obstacles; val a dir que això ho fa més divertit i distret.

El resultat global, amb la perspectiva que ofereix la comparació, ha estat prou interessant. I si li afegim un distès dinar de carmanyola, dins el pati de La Pleta, tenim un dia ben rodó.

Pere Palau