El passat 25 d’abril, el grup de Famílies AEC ens vam reunir per fer una sortida. De nou, per culpa de les restriccions provocades per la COVID19, vam haver de fer-la a Collserola. Aquest cop però, vam decidir buscar un punt de sortida “frontera” entre el Baix Llobregat i el Barcelonès que ens permetés ampliar el número de famílies que poguessin venir.

Una altra sortida per Collserola? Podria semblar avorrit però... si us diem que veurem una ermita romànica, un pollancre monumental de més de 300 anys, l’únic curs d’aigua permanent del Parc Natural, una cascada, vegetació de ribera que ens farà pensar que estem en una selva tropical centreamericana, unes vinyes on es produeix l’únic vi de la ciutat de Barcelona i un cotxe abandonat cruspit per la vegetació potser sona més interessat, no? Comencem!

A tres quarts de 10, 7 adults i 6 infants vam començar a fer les primeres passes. Després d’una curta (però costeruda) pujada fins el Turó d’en Serra (396m) comencem un descens en zig-zag seguint el torrent de Can Mallol. Tot el trajecte fins a La Rierada és per petits corriols entre boscos de densa vegetació que fan oblidar que, a pocs KMs, tenim la gran ciutat de Barcelona.

La canalla s’ho passa d’allò més bé, ja sigui corrent amunt i avall com buscant amagatalls darrera dels troncs i arbustos per espantar als pobres adults que passegem tranquil·lament.

És un dia força concorregut, hem de deixar pas a diversos grups de bicicletes. Ara un: “bon dia, bon dia”. Ara un altre: “gràcies, bon dia”. Caminem una mica i...de nou, soroll de bicicletes! Ens comencem a girar amb cara de pocs amics per deixar pas a l’enèsim grup de ciclistes i... sorpresa! Resulta que són en Roger i en Bernat de l’AEC! Quina casualitat! Xerrem una estona amb ells i continuem la nostra excursió.

Els nens comencen a tenir gana i decidim parar a fer un mos al costat d’una torre d’alta tensió o era la Torre Eiffel? ara no ho recordo bé...

Allà recuperem forces i petem una mica la xerrada. Encara ens queda tram de baixada però anem a bon ritme, pel que decidim allargar el descans.

L’últim tram fins arribar al riu segueix la mateixa tònica: corriols enmig de bosc frondós però amb algun tram més empedrat. Seguim zig-zigajant fins arribar a un gran arbre monumental que hi ha a la vora del riu. Es tracta d’un pollancre immens de més de 300 anys i que val molt la pena veure i fotografiar. Quantes coses deu haver vist aquest arbre...qui sap si en Brito i en Picatoste anant-se a rentar al riu...

Des d’allà, sortim un moment del curs del riu per creuar els prats que hi ha just darrera la masia de Can Busquets i visitar el salt d’aigua que porta el mateix nom. La canalla aprofita per gastar les últimes energies del matí per tirar pedres al riu i fer el mico a les branques d’uns grans arbres.

Com que les forces comencen a estar al límit i tenim els prats a tocar, decidim buscar un racó amb ombra i sol i parar a dinar. Hem de recuperar forces perquè, a partir d’aquest punt, ja només queda pla i pujada cap als cotxes.

Després de dinar fem el tram de la ruta que segueix l’únic curs d’aigua permanent de Collserola: La Rierada. És un entorn natural que sorprèn i que ens fa preguntar-nos si realment estem a tocar de la gran urbs. El camí ens obliga a creuar el riu en més d’una ocasió fins a trobar el pont on enfilarem la pista cap a Can Calopa de Dalt, masia on s’elabora l’únic vi de Barcelona i on hi ha les úniques vinyes de la ciutat.

El tram de pista és el més avorrit de la ruta i es fa llarg. Ja portem més de 8 Kms a les cames i alguns petits comencen a estar cansats. Per sort, l’últim tram fins a la masia es fa per un corriol que, vulguis o no, fa més agradable el passeig.

Tenim gana i volem fer una parada tècnica a recuperar forces. A la masia tenen servei de bar, degustacions de vins i olis, etc. però nosaltres decidim buscar un lloc al bosc on gaudir de la natura. Mentre busquem el lloc, l’Ivet, la Neus i el Joël descobreixen un cotxe abandonat enmig del bosc! Intentem esbrinar el model però el seu estat (o els nostres coneixements automobilístics) no ens ho permet. El que si que veiem és que és força antic i ens preguntem com pot haver anat a parar allà...

Poc després parem a fer un mos. Per endavant ja només ens queda l’últim km fins a Santa Creu d’Olorda.

En total, avui hem fet 11,27KM i més de 400m de desnivell i tots estem d’acord en una cosa: l’AEC té bon futur!

Fins aquí el relat de la darrera sortida de les famílies AEC, una excursió molt variada i agradable en un entorn ben proper. Apta per tots els públics, fins i tot per aquells que la vulguin fer amb Crocs!

Francesc Estanyol (25/04/21)