L’Enriqueta, en Feliu i jo mateixa, vam planificar una petita travessa pel Pallars:   Refugi Estany de la Gola – Pic de Ventolau – Refugi Mont Roig – Pleta  Palomera – Bordes de Graus.   La idea era fer-ho en 3 dies, que ja tenim una edat i no volem ni podem córrer i a més anirem força carregats, perquè hem de fer 2 nits en refugis lliures.

Em fa il·lusió fer el Ventolau, perquè l’he intentat diversos cops, sense èxit.

Després del viatge, vam sopar i dormir a Bordes de Graus (Tavascan), on vam deixar aparcada la furgoneta i a l’endemà, a mig matí, ens vam desplaçar en taxi fins a l’inici de la ruta, a l’aparcament de la pista que puja des de Cerbi per la vall de la Gola.

Fet i fet, ens posem en marxa a la 1 sota un sol de justícia, però per sort fa airet i la cosa és suportable.  Aviat parem a dinar d’entrepà prop de la bonica cascada de la Gola i un cop tips i refrescats agafem el caminet que en seguides ziga-zagues puja en poca estona fins al Refugi de la Gola, on coincidim amb un grup nombrós de joves que van de ruta. 

Després d’instal·lar sacs i màrfegues, pugem fins al proper Estany de la Gola, i passem una bona estona, asseguts a la vora, gaudint del paisatge.

De tornada al Refugi, hi trobem una parella jove amb dos gossos que també hi volen fer nit i que han convençut al jovent de baixar fins al Planell de Sartarí, un bon lloc per plantar les tendes, ja que el Refugi és molt petit. 

Quan marxen, tot queda en silenci i fem el sopar i anem dormir, cosa que es fa difícil: La tarima de fusta és molt dura malgrat les màrfegues i costa trobar una postura còmoda.  També se senten sorollets que fan els ratolins.

Al matí ens llevem i preparem l’esmorzar i oh sorpresa! Algun ratolí ha entrat a la meva motxilla, tot i que estava tapada i penjada! Ha fet un tastet de poma, xocolata, pa...

A les 8 sortim i voregem l’estany de la Gola per l’esquerra, per agafar el camí que porta als Tres Estanys, bonic paratge, on s’arriba després de passar un collet. Passat el primer estany seguim endavant,  per la vall cap el coll ben evident.

No hi ha camí marcat, però anem trobant fites i aviat hi arribem.  Avui tenim núvols i clarianes, cosa que agraïm ja que així no suem tant.

Al coll ganyipem una mica, mentre admirem les vistes (la Pica per una banda i la Maladeta per l’altra) i tot seguit emprenem la pujada al cim.  Comencem amb un  tram en el qual cal grimpar una mica. Una fita, ens indica que cal pujar per l’esquerra i anem guanyant alçada per un  terreny força imprecís, buscant els millors passos.  Intentem anar cap a la carena, però ens trobem que és força escarpada i molt vertical per la banda contraria. Així que anem fent sempre pel vessant esquerre en un terreny que alterna herba i roca, amb fort pendent, que fa la pujada bastant penosa.

Prop del cim, aconseguim arribar a la carena i mirant endavant ja veig la fita cimera. Estic contenta, per fi hauré pujat al Ventolau!  Però...quan hi arribo i aixeco la vista ... veig que el Ventolau el tinc al davant amb un coll entremig.  Si em punxen no em treuen sang!!!! Que hem fet???

Crido als companys que són a poques passes:  AIXÒ NO ES EL VENTOLAU! 

Traiem el mapa i veiem que som al Pic dels Tres Estanys, un centenar de metres mes baix que el Ventolau. Des dels llacs hem confós el coll que veiem amb el de Ventolau.

Al Ventolau s’hi veu força moviment de gent.  Nosaltres, en canvi, estem ben solitaris. No crec que hi pugi gaire gent aquí.  Descansem i fem un mos, tot gaudint del paisatge i els llacs que hem deixat a sota.

Tot seguit baixem al coll de Ventolau, sense complicacions. Aquí decidim canviar de plans, ja que per anar al Refugi Mont Roig, hauríem de pujar al Ventolau i ens sembla massa per les nostres cames.  A la nostra dreta surt un camí ben marcat cap al Barranc de Coma Videllera, que va a parar Refugi de la Pleta del Prat, a les pistes d’esquí de Tavascan i decidim baixar-hi.  Son gairebé 1000 m. de baixada, però tenim tota la tarda per anar fent tranquil·lament i al menys avui soparem i dormirem com uns senyors.

Jo aquesta vall l’havia baixat fa uns anys, esquiant i sabia que era força pendent i amb trams una mica obligats, però normalment les coses són més fàcils a l’estiu. En aquest cas però és tot el contrari:  El camí tan marcat que surt del coll, aviat desapareix i intentem seguir el fons de la vall, com indica el mapa, amb algunes fites esporàdiques. Al principi anem prou bé, però com més vall més complicat i pendent és el terreny, ple de blocs de pedra i herba llarga relliscosa.

L’itinerari a seguir no és gens evident. i sovint anem endavant i endarrere per trobar el millor pas.  Per acabar-ho d’adobar comença a tronar i després a ploure i finalment a pedregar. Una tempesta en tota regla. Esperem que els llamps caiguin a les crestes...

Les jaquetes de gore-tex funcionen una estona pel cos, però aviat quedem xops de cintura en avall.  Jo vaig una mica més avançada i quan m’aturo per no perdre de vista els companys tremolo com una fulla per culpa de la mullena. 

Si el terreny ja era prou ingrat, només faltava que estigués mullat... Avancem molt lentament, cadascú capficat en trobar els millors passos, i ningú se salva de relliscades, ni de ficar la cama en algun forat dels molts que hi ha entre l’herba.

Passa l’estona i no vull mirar el rellotge.  Toca baixar i més baixar i prou. No hi ha més.

Quan para de pedregar, noto per la llum que es va fent tard. Ara avanço sense fites entremig dels primers arbres i això fa que no vegi els companys. Finalment trobo unes fites que m’encaminen cap a una petita esplanada que ja es veia des de més amunt.

Des de l esplanada surt una pista cap a la dreta que, per la situació, ha de portar al Refugi o a la pista d´esquí.   M’aturo a esperar els companys i per fi miro el rellotge (2/4 de 10!!).    Els crido i no sento resposta. Espero una estoneta perquè penso que aquest és un punt clau. Torno enrere una mica, crido i crido sense resultat.  Em fa patir que no hagi caigut algun dels dos i s’hagi fet mal... i decideixo baixar cap al Refugi abans no es faci fosc.  Al menys que pugui arribar un dels tres i avisar si calgués.

Efectivament la pista va en la bona direcció i aviat veig els cables del telecadira, la pista d’esquí i el refugi.

Hi arribo gairebé a les 10 i truco a la porta, que trobo tancada.  M’obre la guarda, i em diu que avui és tancat i que ella hi és de casualitat (quina sort hem tingut!!).  Li explico la situació i de seguida em fa passar i em diu que no pateixi que ens podem quedar a dormir. 

Intento contactar per telèfon amb els companys, sense èxit, i després d’esperar una mica,  decidim trucar al 112.

Parlem amb els bombers i els hi expliquem que es tracta de persones expertes i que porten frontal, sac, menjar, etc. però que ens hem mullat moltíssim i el terreny és complicat.  Ens diuen que vindran, però són a la Seu d’Urgell i trigaran un parell d’hores!!  Quedem que si mentrestant arriben, ja avisarem.

Mentre esperem, em canvio de roba. La Gemma, que és la guarda em fa un cafè amb llet... i em deixa uns pantalons, que és l’únic que jo no tenia de recanvi.

Al cap d’una estona rebo trucada dels companys. Quina alegria!! Estan bé i van baixant.  El problema és que de nit, tot i les frontals, no veuen gens clar per on cal anar. Jo tampoc els puc orientar, al no saber exactament en quin punt són.  Els informem que hem trucat  als bombers i que estan venint

Quan arriben els bombers, ens diuen que han contactat amb ells per telèfon i que ja tenen la ubicació. Marxen a buscar-los i al cap de dues hores més, ja els tenim al Refugi, xops i cansats, però bé.  Estaven força a prop, però dins d’un torrent secundari i els ha calgut remuntar a buscar la pista per on havia baixat jo.

Després d’acomiadar als bombers i agrair-los-hi la feina i el bon tracte, fem una sopa instantània, mengem una mica d’embotit i cap a dormir, avui sí, ben còmodes, que ja ens ho hem guanyat!!

L’endemà, després d’un bon esmorzar i de prendre el sol a la terrassa mentre assequem motxilles i botes, la Gemma s’ofereix a baixar-nos en cotxe fins a les Bordes de Graus, on ens n’acomiadem, agraint les moltes atencions que ha tingut amb nosaltres.

Un cop canviats, encarreguem dinar al Restaurant i mentre esperem, fem una cerveseta i unes patates. Després un bon dinar i carretera i manta, cap a Barna. 

El Ventolau haurà d’esperar una nova ocasió, però ningú ens treu els dies passats en bona companyia i amistat, els paisatges magnífics i el record del bon tracte rebut en tot moment dels Refugis i Bombers. De la baixada... millor no recordar-se’n gaire, encara que penso que serà difícil que la oblidem!! 

Rosa Maria Soler (18-21/07/2021)