De tots és sabut que com més alt és un cim, més dilatada en serà la panoràmica que se’n gaudeix. Ara bé, altres factors hi influeixen tant o més per a gaudir d’una bona vista (condicions meteorològiques a banda): l’un és la diferència d’alçada respecte els cims més pròxims i l’altre ho pot arribar a ser, i molt, la separació respecte a la carena que formen la resta de cims. Aquest allunyament ens dóna una perspectiva que d’altra manera no tenim.

Al vessant nord del Pirineu aquesta darrera condició no es dóna tant com al sud (pensem en el Cotiella o el mateix Salòria) donat que el Pirineu transita cap al migdia occità d’una manera molt més sobtada que cap a les primeres planes peninsulars.

El pic d’Arbizon, amb els seus 2.831 m és (juntament amb el Midi de Bigorre o el mateix Canigó)  un dels primers grans massissos que trobarem venint del Nord i s’aixeca notablement per damunt dels cims que l’envolten.

Cal anar-hi creuant el túnel de Bielsa i deixar enrere prestigiosos massissos com La Munia o el Néovielle, fet que ens fa dubtar sobre si és una bona idea anar tan lluny per fer un cim que a casa nostra gairebé ningú coneix.

La cara Nord presenta grans parets on s’hi troben vies de dificultat. L’aresta Nord Est i el corredor Nord Oest en són els punts més febles però tampoc en són exempts de certa dificultat.

Si hi volem pujar caminant, i sense cap mena de complicació, l’opció és pujar pel vessant Sud (que a sobre és el que ens queda més a prop!). El desnivell és important (1.400 m) però és menor al que ens té acostumats el vessant Nord del Pirineu. Habitualment es puja en una sola jornada però, jo, que no vaig sobrat de forces, que no tinc cap pressa, i que penso que la moda per anar corrent i a preu fet per la muntanya em privaria d’un dels grans plaers que no és altre que passar una nit en solitud a l’alta muntanya, m’estimo més fer-ho en dos.

Som a l’agost i hi ha amenaça de tempestes a la tarda/vespre, així que em deixo estar de bivacs i agafo una petita tenda amb la incertesa de què trobi tan amunt algun lloc relativament pla per muntar-la.

Es comença a caminar a les Granges de Lurgues (1.400 m), on s’hi arriba per la carretera que baixa de Bielsa i, un cop creuat Sant Lary Soulan, s’agafa una carretereta a l’esquerra que porta al poble d’Aulon.

Es puja suaument en direcció Nord Oest fins a trobar una cabana on enfilarem cap el Nord per l’esquerra orogràfica del torrent. A partir d’aquí, ens esperen 1.000 m de pujada dura i continuada. El sender no es pren la molèstia de fer llaçades i el pendent és dels que desanimen al més optimista. L’agradable nota que trenca la monotonia és l’arribada, a la cota 2.050 m, a la font del Cóulariot, un sorprenent i agradable brollador d’aigua enmig de la roca, que es filtra de nou uns metres més avall.

Arribats a aquest punt, enfilem a la dreta una canal (s’han de fer servir una mica les mans) per arribar a l’únic petit planell que hi ha en tota la pujada (cap els 2.300 m) i on no dubto de muntar la tenda. El paratge forma una balconada d’insomni i fa que passi unes hores de capvespre i nit talment com si fos al paradís. Hores de descans, contemplació, de deixar fluir els pensaments o simplement d’entretenir-te mirant el núvols.

L’endemà, ara sense pes, ens plantem al cim en poc més d’una hora. La pujada, entre tarteres però amb traces de sender i l’ajut de fites, no té dificultat. Seguint la tònica anterior la ruta puja pel dret sense contemplacions i poc abans d’arribar a la bretxa d’Arbizon, es gira a la dreta per encarar el cim.

La vista al Nord s'esten a tota la plana del migdia: fent broma em dic que s’hauria de poder distingir Paris. Però al Sud, hi ha el Pirineu. Hi és tot (o gairebé) Un cop reconegut el Perdut i el Marbore, vaig deduint la resta: a la dreta el Campbieil, el Long, Néouvielle, Midi de Bigorre… A l’esquerra: la Munia, Suelza, Batoua-Lustou, Hourgade-Gourgs Blancs, sembla que allò del final podria ser el Mauberme a l’Aran…

Cap a les 9 arriba la primera persona. O ha matinat molt o ha corregut molt perquè deu haver començat de baix de tot. Per respectar el seu petit dret a la solitud al cim, m’enretiro uns metres però veig que no calia: al cap de tres minut ja enfila la baixada tot fent saltirons. No entenc a què ha pujat, potser només volia mirar si aquí dalt tenia cobertura al mòbil i un cop comprovat que no n’hi ha, no se li acut què més es pot fer dalt d’una talaia com aquesta.

Frederic Planas (Agost de 2022)