L’any passat, per avaria de la furgoneta, vaig pujar amb el meu fill uns dies abans de la cursa i com que em va agradar, enguany hi he tornat (ara amb la meva furgoneta i en companyia de la Carolina).

Poder ser-hi abans, permet viure des de dins tota la preparació, fer-se una mica el càrrec de la immensa feinada que comporta, i intentar ajudar en el que es pugui.

La part més agraïda de la feina dels dies previs, és el marcatge de les rutes, que permet veure sobre el terreny els paisatges meravellosos per on transcorre la Ribalera. Aquest any s’ha fet amb unes cintes de roba molt fàcils de posar i treure i que són reutilitzables per les següents edicions. També ha calgut posar banderoles i algunes estaques metàl·liques.

En el meu cas vaig poder “anar a marcar” 2 dies: El dijous al matí vam fer una bona part del nou recorregut d’enguany, que passa pels pobles de la Coma de Burg. Vam gaudir de bonics paratges i esglésies romàniques, però vam passar una calorada de nassos!!

El divendres vam fer el recorregut des de Coll de Covil al pic de Màniga, coll de Màniga, Font Negra i fins a Coll de Sò. Jornada espectacular de paisatges extensos (encara que encalitjats) i prats verds plens de flors de tots colors. Sempre acompanyats d’un ventet agradable que va fer que no passéssim gens de calor.

A les tardes ajudàvem en el que podíem, des de comptar les cintes de marcar, fins a preparar les caixes del material dels controls i moltes altres tasques.

El dissabte vam estar a Tírvia ajudant a muntar la plaça. A les 4 hi havia el briefing informatiu pels controls, on en Bernat ens va posar al dia de tots els detalls i després vam col·laborar en l’entrega dels dorsals.

Cap el tard vam poder gaudir de la música d’en Dan Peralbo, que va animar força la plaça. I a última hora carreguem en un tot terreny el material del Control 3, on serem demà.

Ara cal anar a sopar i dormir, que demà hi ha matines. Molts ho fem, però els de la comissió organitzadora no ho poden fer fins ben tard... Hi ha tants caps per lligar!

I per fi arriba el gran dia: A les 5 del matí ens trobem a la plaça els controls que hem de sortir primer. En el nostre cas, sortim junts els controls 3 i 4 amb dos cotxes. Ens enfilem per la pista i ens deixen en un indret per sobre les Bordes de Burg i prop d’una tanca pel bestiar.

Aquí hem d’instal·lar el control 3. Som quatre persones: L’Anna Viola, L’Ana González, en Sebastià Porta i jo mateixa. Els companys del control 4 han de marxar. Tenen una bona pujada fins a Coll de Màniga, però abans no marxin, els demanem que ens donin un cop de mà per muntar la carpa. Sort en vam tenir! No sé pas si nosaltres quatre sols (tots d’una certa edat) ens n’haguéssim sortit...

Un cop posada la carpa, ja tot és més senzill i muntem la taula amb el menjar i la beguda, els cartells i les diferents bosses d’escombraries, tot esperant l’hora de fer el control de ràdio.

Un cop fet, aviat ens avisen que ha començat la R-42, la marató. Ara toca esperar que vagin arribant els corredors. Per sort aquest any, la temperatura no és tan freda com en edicions anteriors i abrigant-se una mica n’hi ha prou.

Sorprenentment aviat, tenint en compte els kms i el desnivell que ja duen a les cames, arriben els primers corredors. Alguns ni tan sols s’aturen, però la majoria s’apunta, com a mínim, a l’aigua i carreguen les seves cantimplores. Els que no van tan destacats paren a menjar una mica. Quan han acabat de passar tots, arriba l’equip escombra (herois anònims que a vegades passen desapercebuts, tot i fent el mateix recorregut!!).

El mateix procés amb la R-27: També arriben sorprenentment ràpid, amb ganes d’aigua i uns més i altres menys de picar alguna cosa de menjar.

Quan arriba l’equip escombra de la R-27, fem petar la xerrada i tanquem el Control, ja que la R-14, la cursa popular, no passa per aquest punt. 

Ara toca desmuntar la paradeta fent balanç del que ha sobrat o faltat. Les dues “Annes” baixaran fins a Burg, desmuntant el marcatge d’aquest tram del recorregut i en Sebastià i jo recollirem tot el material. 

Abans de que marxin, però, cal desmuntar i plegar la carpa. I aquí ve la part “mes difícil”. Vam passar una bona estona, estirant i arronsant l’artefacte fins a encertar la manera de poder-lo plegar i encabir a la funda. La veritat és que ens hi vam fer un bon tip de riure!!

Amb un tot terreny que ens ve a buscar, baixem cap a Tírvia i un cop entregat el material, les fotos, la radio, etc., ens quedem a la plaça a ajudar en el que calgui.

Els corredors van arribant entre els aplaudiments de la gent i cap a les dues es fa l’entrega de les medalles de les diferents modalitats, al pòdium instal·lat a l’efecte. 

Fins a les 4, però no es tanca la cursa i poc a poc van arribant els corredors menys ràpids. Mentre arriben els últims ja comencem a recollir la plaça, per anar avançant feina.

Després de donar una bona empenta a la recollida, ens criden a tots al dinar de voluntaris que es fa, com sempre, al jardí de la piscina. Amb aquest magnífic àpat amb companyia de tants comensals es dona per finalitzada la Ribalera, no sense abans haver sortejat alguns productes, que van tocant a uns i altres enmig de la gresca general.

L'organització per això encara no ha acabat del tot la feina i quan ja gairebé tothom ha marxat, encara queden coses per fer, que s’acabaran el dilluns al matí.

Aquest any es pot dir que ja ha quedat consolidat, el canvi generacional en l'organització, que es va fer l’any passat. Malgrat algun entrebanc, que de cara enfora no va afectar en res, finalment tot ha sortir bé i cal felicitar-nos tots plegats per l’èxit d’aquesta 12a. Edició.

AGRAÏTS AL NOSTRE JOVENT PER LA FEINA. FINS L’ANY QUE VE.

Rosa Maria Soler (15/06/2025)