De bon matí els carrers són mullats i plovisqueja. A les 7 carreguem les motxilles al “soterrani” de l'autocar i sortim de Pedralbes. S'ha fet de dia i ha deixat de ploure. A Sagrada Família n'hi pugen uns quants més i a St. Andreu la resta. Algú ha avisat que no venia i algú més no ha dit res, però no hi és; li donem 5 minuts de coll i arrenquem; som 31...

Quan som a l'alçada de Castellbell, el Sol fa esfor¬ços per foradar els núvols. En arribar a St. Vicenç de Castellet, entrem a un bar per esmorzar-hi, el cafè i la visita a l'excusat s'han de fer a cuita-corrents, car els 20 minuts ja han passat i en Quim ens apressa per a que pugem a l'autocar.

Quan passem per Gironella, el Sol traspassa els núvols prims que tapen un bon tros de cel. Arribem a Sant Maurici de la Quar, enrera hem deixat els boscos d'alzines que han rebrotat i verdegen de nou sobre els terrenys que cremaren fa uns quants anys. Deixem l'autocar, ens carreguem les motxilles a l'esquena i com que fa fresca, ens posem a caminar costa amunt, amb ritme de “Cavalleria Rusticana”. Al cap de poca estona la corrua s'allarga i per l'extrem de la cua se senten sorollosos esbufecs. Arribem al coll de la Baumeta, aquí se'ns hi afegeixen un parell de companys i un gos: benvinguts! La majoria d'excursionistes s'enfilen fins l'ermita de Sant Isidre i en aquest moment s'estableixen dues categories d'assistents a la caminada: els qui ho volen veure tot i els qui ja en tenen prou amb el que es veu del camí estant.

El Sol finalment s'ha imposat i fa un temps meravellós i els de TV3 que diguin el que vulguin. Passem el coll i comencem a baixar pel vessant nord, dins d'un bosc on hi regna el pi roig, al cap de poc, i després d'alguns dubtes, deixem la pista i seguim una traça mig xaragall, mig corriol recobert de còdols rodons i rodoladissos que s'enfonsa per la Baga de Campdeparets i que fa les “delícies” d'algun dèbil de genolls, sort ne té d'un company amb nom d'arcàngel, que exerceix del seu nom. Travessem el torrent de Cal Moliner i ens enfilem per una pista fins a Sant Pere de la Portella, la senyora Pepeta ens dóna uns prospectes que ens il•lustren sobre el monestir i ens obre les portes per a que puguem visitar l'església i el claustre, que estan en procés de restauració. Aquí tornen a veure's definides les dues categories: uns se'n van fins a la font de l'Abat i tornen a l'autocar, després d'haver-la vist, uns altres segueixen camí i encara uns altres que s'han enfilat a l'autocar i no en baixen fins que arribem al Pla de la Quar, on ens han dit que hi ha una formatgeria. La formatgeria és tancada.

Al cap d'una estona arriben els que han sortit a peu des de St. Pere de la Portella. Ben asseguts, tots plegats, anem baixant per la carretera, estreta i de revolts espectaculars. Ja tornem a ser a St. Maurici, entrem a l'hostal i tot seguit apareixen unes precioses torrades de bon pa, que amb més o menys art, suquem amb all, tomàquet i oli i que acompanyen un assortit d'embotits. No triguen a sortir unes amanides que ajuden a fer passar la set que alguns arrosseguem, quan encara estem atrafegats amb les torrades i l'amanida apareixen unes safates amb botifarres i xai, que són acompanyades de mongetes cuites, entremig, un tast de tallets de senglar estofat, la traca final la formen uns flams, crema, cafès i rajolí d'aiguardent d'herbes. Quan la senyora Sole —cuinera i mestressa— treu el nas pel menjador, és rebuda amb entusiastes aplaudiments. Ja fa estona que les converses volen per damunt de les taules i les galtes s'han colrat, sigui pel Sol, per les menges o l'aiguardent.

En Quim trenca l'encanteri del moment i ens avisa que ja és hora d'alçar el vol. Sortim, visitem l'església parroquial, sobretot la talla de la Marededéu i després de la foto de tota la colla, ens encofurnem a l'autocar i cap a casa. Arribem a Barcelona molt abans de que comenci el futbol i s'ha acabat un altre dia de caminar i gaudir de la bona companyia dels amics i amigues.