“Tres jubilats i un autònom”

1 -   El passat mes de setembre, quatre companys de l’Agrupació ens vàrem trobar per iniciar un viatge cap als Alps.

Vam arribar cap al mig dia al poble de Nevache, començament de la nostra ruta.

Just deixar les motxilles al refugi, per cert una mica vintage, ens proposem fer la descoberta del poble, petit i acollidor, ple de flors i fonts; en qüestió d’una hora estem de retorn i asseguts a taula. Ens serveixen en una safata una mena de pastís/púding de primer plat, “ben estrany” vaig pensar!! Després de servir, els companys em treuen de dubtes, allò que semblava una mena de coca era POLENTA per acompanyar la carn amb suc. Sort del suc, a mi no em convenç gaire això de la polenta i menys amb aquella textura, a tall de ganivet.  En Ramon, expert sommelier, va demanar un PIXET!! vaja, una gerra de vi, el sopar anava millorant...

Les nits de refugi es fan llargues, són moltes hores dins la llitera. Si pots dormir... cap problema. Sinó, entre roncs, bufades i pipís perquè ja tenim una edat... costen de passar.

2 -   Un matí esplèndid, ni fred ni calor i un sol espatarrant. La jornada no es preveu massa llarga. Després d’unes remuntades suaus per dins del bosc arribem a sota de l’Aguille Rouge, un cim de poc més de 2.500m.  No estava previst fer cim, però la meva insistència acaba  per animar al grup. La pujada és molt feixuga i dreta, és com un coet cap al cim, tret dels últims metres que fa unes ziga-zagues amb forta pendent, de quasi 45 ó 50 graus i uns 500m. de desnivell. En Pep no treu ull de les seves passes, sense aixecar el cap i molt concentrat per no desfer sense voler el camí que ja havia guanyat. Un cop dalt ens alegrem de no haver dubtat massa  a pujar ja que les vistes son magnífiques. Davant nostre la Dôme de Neige, la Meige... en Miquel recorda i ens explica que fa uns anys havia fet la Dôme amb esquís de muntanya baixant pel bell mig dels “séracs”, ens ho diu amb cara de felicitat, tot recordant els temps en que les forces no mancaven i quan la visió del risc, degut a la joventut, era quasi inexistent.  En Ramón i en Pep també expliquen les seves aventures en veure els cims de la zona de Montgenèvre, els hi venen al cap les travesses amb esquís de fons que van fer plegats; en Ramón li segueix el relat però la memòria no l’acompanya gaire. A mi em venen records de la trompada  que vaig tenir en caure per una canal a l’estació d’esquí de la Meige i sortir-ne ben parat, això sí, amb helicòpter.

   Comencem la baixada cap al coll i fem drecera agafant una diagonal que ens situa just al mig. Arribem al llac i fem una parada tècnica per fer un mos; en Miquel com es habitual fa la seva becaineta, pobret!, no sap que durant aquests dies poques en farà. Acabem de baixar per dins d’un bosc molt ombrívol, cosa que agraïm doncs la calor del migdia va de valent. Les vistes són meravelloses: davant nostre una barrera de cims anomenats REIS MAGS, Melcior, Gaspar i Baltasar i, com no, semblen inaccessibles.  Just entrar a les primeres cases de Les Granges de La Vallée Étroite trobem el nostre refugi “Terzo Alpine” a 2.105m. Tot i que estem dins de França, la vall natural aboca les seves aigües a Itàlia, potser per això en el refugi hi tenen les dues banderes; van “aixafant” prou els dos idiomes i també un pèl de castellà. 

En Pep ens fa cinc cèntims d’aquesta mena de repartiment geogràfic esdevingut desprès de les dues guerres mundials.

Fem veure la nostra presència al guarda del refugi i acte seguit com si no hi hagués temps per a res més, engolim varies birres de ½ litre, tot recordant la pujada i les vistes sobre l’Aiguille Rouge. Un cop calmada la sed, ens adonem que no tenim cobertura de mòbil!! Déu meu, estem perduts sense WIFI!!.

Després de les dutxes pertinents fem un tomb per aquest llogaret i ens trobem amb l’altre refugi que hi ha, el I Re Magi. Sorpresa!! en aquest sí tenen WIFI; entrem i ens connectem; per no ser rancis i “gorrons” fem uns cafès i els fem durar tot el que podem.

Estem a taula del nostre refugi per sopar. Nooo! No pot ser! surt aquella plata en forma de pastís... doncs sí, POLENTA!! això sí, no tant pastosa. Amb veu d’autoritat però amb educació, sentim... “garçon, un PIXET!”, en Ramón no falla, el tema va millorant. Mentre sopem, xerrem amb uns i altres, la majoria francesos. Després d’una breu presentació, sorpresa!!, nosaltres encara que jubilats som els “pipiolos” de la taula. Caram amb els francesos, la mitjana d’edat ratlla els 70 anys!! i no paren, anant amunt i avall per  aquestes muntanyes, se les coneixen quasi totes.

3 -  Ens llevem a les 7 com cada dia, preparem motxilles i enfilem cap al refugi Mont Thabor, aquest dia ens acompanya el jovent, en Carles, fill d’en Ramon; un noi molt aficionat a la fotografia i que no para amb la seva càmera, amunt i avall mentre nosaltres resseguim els camins sense sortir-nos del tram fresat per no fer un pas més del que pertoca. El camí té alguna variant que ens fa dubtar, cap aquí o cap allà?  jo insisteixo, jo a la meva, però  finalment baixo del burro i faig cas als companys. Certament tenien raó, el camí era lògic.  Fem una petita variant i ens apropem al llac Verd, una meravella; té un color maragda intens i sense entrada visible d’alimentació d’aigües; i es que s’omple a partir d’una surgència inferior, és a dir, que brolla com si es tractés d’una olla bullint al mig del llac, tot un espectacle. Ens fem les fotos de rigor i desfem el camí per tornar a la traça que hem deixat i que ens portarà cap al “refu”.

 Anem trobant gent amunt i avall, però ens crida l’atenció una noia que va sola. El temps avui no és tan segur com els dies anteriors, està més inestable: boires, gotetes d’aigua. Hi ha moments de dubte sobre quina roba posar-nos, anem fent via... ara pel davant, ara pel darrere de la noia, saludem però no respon; comença a posar-se roba, els guants, després un cangur i finalment la capelina, no n’hi ha per tant! Pensem que coneix molt bé el clima... però no, el temps a l’arribar al refugi es esplèndid; estem a 2.550m.

Massa aviat. Fem un tomb pels llacs que hi ha per sobre del refugi. Ara sí, en Miquel fa la segona migdiada, llarga i profunda, sota un solet que ens escalfa les esquenes; nosaltres també fem la nostra. En tornar al refugi decidim fer un petit àpat, truita amb formatge gratinat, acompanyat d’unes bones birres.

En Carles ens deixa i torna cap avall, cap allà d’on havíem sortit al matí i triga en desfer el camí només tres quarts d’hora; nosaltres hem trigat 5h aquest matí... la joventut no té límits.  El sopar, sense comentaris, POLENTA!

El capvespre ens regala unes vistes magnífiques: llumetes al fons de la vall, boires que conviden a fer fotografies de la nit estelada, un cel negre que permet comptar estrelles, planetes, constel·lacions...

4 -    De bon matí i amb la fresca sortim amb un ferm convenciment: fer cim. Les boires ens visiten, però ràpidament guanyant alçada les deixem per sota nostre. Entrem a la vall que ens durà a enfilar-nos a la carena tot passant per llacs i corriols que ens fan el camí molt distret. Comença un tram costerut i força aeri, des d’aquí ja veiem el nostre destí i l’ermita abans del cim. Curiosa  construcció a més de 3.000m. El camí es torna més inhòspit fent marrades a dreta i a esquerra per guanyar terreny. Trobem antigues creus de ferro tot seguint el corriol, potser restes d’un viacrucis! Ens creuem amb la colla que sopàrem junts la nit anterior, porten un ritme lent però segur; algú desisteix de continuar: és el més veterà de la colla, queda la part més dura i les forces no l’acompanyen.

Som al cim!  Mont Thabor, 3.178m. El nostre repte s’ha complert. I com gaudim d’aquests moments! El cim és un petit altiplà pel lloc on l’hem conquerit, l’altre costat és una timba que fa feredat. A la llunyania veiem el Cerví, el Montblanc... per l’altra  banda la zona dels Écrins que ens ha acompanyat tots aquests dies i no ens deixarà fins al final del nostre  recorregut.

La baixada la tenim clara i segura, però ens fa dubtar un tram de carena una mica  exposada, les Crestes de Chardonnet, que en arribar-hi ja no sembla tant complicada. Podem resseguir-la força bé evitant algun bloc de roca. Molta part  la fem per uns blocs granítics que dificulten el seguiment correcte del camí, ara cap aquí, ara cap allà, blocs d’aquells que en saltar d’un a l’altre dubtes si es bellugarà o si aniràs pel terra, algun petit allau de pedres sense conseqüències,  tastets de neu de congestes en zones ombrívoles... i anar baixant.

Ja som a la vall, aquí el paisatge és més dolç: prats verds, llacs de colors blaus, negres, verdosos... Intuïm l’arribada al refugi, un desviament ens indica: camí fàcil. En Ramon comença a notar que té un  genoll que li demana prudència i opta per fer aquest camí, el fàcil. No li fem cas i ens endinsem per la part més salvatge per arribar al refugi; ell ens segueix, les vistes del fons del torrent són millors que no pas per l’altre costat, almenys així ho veu en Ramon, que no para de fer fotografies.

 Refugi de  Drayères, 2.180m. Fem saber al guarda que ja hi som. Comprem la fitxa per a la dutxa i ens trèiem la pols del camí.  Aprofitant que el sol encara escalfa fem unes birres a la terrassa abans de sopar. Aquesta nit és l’última i és molt especial; xerrem de tot el què hem anat veient, de les anècdotes i dels bons moments que hem viscut junts, però encara falta la guinda. En Ramon ens sorprèn en agafar una guitarra que hi ha recolzada en una de les parets i comença a tocar. Ens quedem embadalits en sentir aquelles cançons...si tanques  els ulls, talment  és com sentir en Serrat. Caram, quina estona ens ha regalat!!!  Li podem demanar cançons com si es tractés d’un artista de fama; Don Benito... en sentir-la ell ulls comencen a espurnejar, els aplaudiments em fan tornar al lloc on sóc, davant dels  companys i d’en Ramon amb el seu posat un pèl avergonyit i tímid. Però ha hagut d’acabar el seu repertori empès pel moment de la POLENTA. Aquesta vegada no? Bé, diuen que no, la substitueixen per una mena de puré granulat, que a dia d’avui encara tinc els meus dubtes.

5 - L’últim dia!!

 Només toca baixar cap al cotxe. Sortim més d’hora que de costum doncs volem arribar a Barcelona avui, encara que sigui de nit. Tot i que és baixada hem de remuntar uns 400 m. de desnivell per saltar a l’altre costat de la vall i no fer trams de carretera. En Pep, que és una mica ganes, ens fa fer de regal uns 100m. més  per veure un llac a la part superior per on transita el nostre camí. Li ho agraïm en contemplar aquell espectacle en hores fresques del matí. La baixada és fa llarga: quasi 1.400m de desnivell durant 16 km. La calor es nota a mesura  que baixem de cota però l’entrada a Nevache amb les seves fonts fa revifar els nostres ànims, uns ànims reforçats per la il·lusió del deure complert.

Ens refresquem una mica, uns més que altres, en el rierol que hi ha al costat del cotxe.  Apa! ja estem nets, polits i canviats de roba.

Ep!!! Estant en terres de França, no pot faltar un bon tiberi. En Pep té la pensada de seure davant d’una bona fondue!! I així ens ho fa saber. Sap d’un lloc a Briançon on fa temps en va menjar una de molt bona. “Agarrem lo Yeti”, el cotxe que ens ha portat fins aquí, i carretera i manta. Ens plantem davant de la fondue i suquem pa fins a no poder més; com sempre no hi poden faltar les birres i uns bons postres.

Amb la panxa plena ens disposem a tornar a casa... quasi 800 km!

Bé, fins aquí ha estat el relat de les vivències: Tres jubilats i un autònom.

En Pep, en Ramon, en Miquel i jo mateix crec que recordarem molt de temps aquests dies compartits. De ben segur que en un futur repetirem aquestes trobades.

Aquests cinc dies, amb un grapat d’hores, un munt de metres de desnivell i molts kilòmetres, ens han donat grans estones per compartir vivències que la muntanya sempre regala als qui tant l’estimem.

Salut i fins una altra.

Pere Mansilla