Parlant amb el nostre fill Arnau, ens va comentar la seva intenció d’anar als Encantats, a fer la via Cerdà-Pokorski de l’Encantat Petit. D’altra banda, l’Esther ja feia molts anys que tenia posats els Encantats en la llista de “pendents” irrenunciables. Com si d’una conjunció astral es tractés, es van aliniar dues intencions. I gairebé sense pensar-ho, va sorgir el pla ideal: arribar els quatre al mateix moment a cadascun dels cims, l’Arnau i la Laura a l’Encantat Petit, i l’Esther i el Jordi a l’Encantat Gran. I després, coincidir tots quatre a l’Encantat Gran. Com tothom sap, els horaris a muntanya mai son excactes, i aconseguir-ho no era senzill.
Així doncs, el 31 de juliol, ens proposem intentar-ho. Mentre l’Arnau i la Laura fan l’aproximació a la Cerdà-Pokorski, l’Esther i jo comencem a fer la via normal a l’Encantat Gran. Bé, això crèiem, fins que ens trobem un cabalós rierol, que ens fa sospitar que no estàvem a la Valleta Seca, doncs es deu dir així per la manca d’aigua. Efectivament, estàvem anant cap a Monestero. Coses de no utilitzar les noves tecnologies. Mitja volta i a començar de nou.
Entre aproximacions i despistades, comencem la pujada de veritat a les 9 hores des del refugi Ernest Mallafré, aquest cop si, en direcció a la Valleta Seca. La meteorologia és favorable, sol sense núvols, això sí, amb vent que, en certs moments, resulta ben molest. Envoltada la base l’Encantat Gran, comencem la dura pujada per la tartera que ens portarà al Coll dels Encantats. Un cop al Coll, el sol ens acaricia, cosa que s’agraeix. Ens mirem el que ens queda, i el que veiem no coincideix amb la ressenya. Fàcil, diu. Doncs fàcil, fàcil, no es veu, en especial el darrer tram cap al cim. Però anem-hi, que segurament serà un efecte òptic.
Avancem per un caminet força fressat i amb bon pendent. Fins arribar a la base d’una xemeneia, sense dificultat teòrica. Però ja ho diuen, una cosa és la teoria i una altra és la pràctica. I certament, comencem a progressar, i gairebé sense adornar-nos-en, ens trobem fent una grimpada curiosa, amb un estimball considerable sota els peus. Com que la xemeneia es complicava en excés, provem d’anar a buscar l’aresta que ens baixava del cim per l’esquerra, i anem a sortir a un petit replà, on hi ha una creu en record d’un acident ocorregut en aquell lloc. Només ens faltava això !!! Ja sabíem que estàvem en una situació compromesa, i això ens ho refermava.
Moments de reflexió i decisió. Tirem avall ò tirem amunt ? Tirar avall volia dir baixar a pèl si o sí. Tirar amunt podia representar trobar-nos amb l’Arnau i la Laura, i poder baixar assegurats amb les seves cordes. Doncs amunt, que a baixar a pèl sempre hi serem a temps. Així ens plantem a les 12.35 hores al cim de l’Encantat Gran. No es veu ningú, ni se sent res. I comencen les cabòries.No hem pujat gaire ràpids, i la Cerdà-Pokorski és relativament senzilla per a escaladors entrenats. Hauran fet cim, i en no veure’ns hauran tirat avall per la Canal Central ? O han tingut complicacions i han abandonat ? O potser han pujat també a l’Encantat Gran, i han tirat avall per un lloc diferent de per on hem pujat nosaltres? De fet, ja havíem acordat que si ells arribaven abans, ens creuariem a la via normal......Un altre moment per prendre decisions.
Si no ens trobem, a les dues comencem a baixar. I mentre el cap anava fent cabòries, uns 10 minuts després d’arribar al cim, apareix un puntet de color taronja que surt de darrera uns blocs de l’Encantat Petit. Aquest puntet es fa una mica més gran, i reconeixem l’Arnau. Ens saludem efusivament d’un Encantat a l’altre. Moments després apareix un altre puntet rosa, la Laura.
Després d’una estona al cim, comencen els ràpels fins a l’Enforcadura, i després la grimpada fins on som nosaltres. Emocionant trobada a l’Encantat Gran. Hem aconseguit l’esperada sincronització, si donem per bo un marge de temps de 10 minuts. A tot això, mentre arribaven l’Arnau i la Laura, han aparegut al cim un parell de veterans de Terrassa, i una parella de Madrid i València. Veiem que no només nosaltres hem trobat forteta la grimpada, i sentim comentaris de “a veure com baixem d’aquí”. Quan els diem que estaven venint dos escaladors amb cordes, la relaxació en l’ambient es fa notar. I així, assegurats per la corda que ens posa l’Arnau, baixem tots plegats per l’aresta, fins al caminet que ens portarà de nou al Coll dels Encantats, i d’aquí, tartera avall fins al refugi i continuant fins al cotxe. I final d’una magnífica activitat.
Jordi Secall
