(Algun pas de III entre l’Abeillé i el pic del Port de la Pez, la resta alguns de II, II+)

Lluís Serres, Francesc Grau i Santi Pocino. 22- 23 de Juliol de 2006

Sortim a ¾ de 8 del vespre de divendres de Barcelona i recollim en Lluís a Les Oluges. Viatge lent...  a les dues de la nit parem el Patrol en uns prats poc abans de la bifurcació de les valls que menen a Biadós i a Tabernés. Fem vivac allà mateix i malgrat els bons propòsits, el despertador colocat a les 6 del matí sona com una autèntica bomba.  Successives lamentacions i pròrrogues  allarguen la dormida, que no el repòs, fins a les 7.

En aquesta hora,  sobretot portats per la idea d’evitar el sol,  aconseguim arrancar la rovellada i planyívola maquinària del nostre cos. Arribem amb cotxe fins a les rodalies del refugi de Tabernés. Comencem a caminar amb una temperatura idílica, per la vall que drena el Cinqueta de la Pez. El camí remonta  suaument  fins l’anomentat  vado de Bachimala. A partir d’aquí la vall, que manté un verd prou aceptable malgrat la secada,  s’estreny notablement i obliga al corriol a guanyar alçada decididament per evitar l’engorjamenta. El camí s’ajau a l’alçada del plan de Balinet, on hi ha una interessant  cabana. Des d’aquest punt ja s’intueix el port de la Pez i el relleu ondulat que hi condueix. La vista, però, l’hem de centrar cap a l’est per on es precipita amb succesius salts d’aigua el barranc de l’Ibón. L’itinerari s’ha d’anar intuint –només vem saber localitzar tres fites- i es prou dret, amb diversos trams de grimpada, que s’aniran relaxant a mida que ens atancem  a la sortida d’aigües dels estanys de Bachimala. El grau es converteix en coma, i ens endinsem a la conca lacustre del Baclimala, tancada per l’anfiteatre que forma la cresta objectiu de la sortida.
Malgrat les grans dimensions del circ i la presència de diversos replans, el substrat rocallós, no deixa gaire marge per acampar. A les vores de l’estany inferior plantem la tenda aprofitant la neteja de rocs d’algú que ha vivaquejat abans. Davant tenim els pics de Culfreda o Batoua i  al fons, ben isolades, la Punta Suelza i la Punta Fulsa. Són tot just quarts d’una. Mengem una mica i sucumbim en una espontànea i no premeditada migdiada a ple sol.  Tant espontànea que no ens posem protector solar... la canícula i la pell roent posen fi a l’estat letàrgic.

Els cúmuls que havien començat a crèixer, són vençuts per la timidesa i desinflen la seva vigorosirtat. El dia és llarg i ara que ja hem eixugat una mica el deute amb el cos, tenim l’opció de rematar la tarda amb alguna ascensió.
 A quarts de cinc sortim ben lleugers cap al Pic de la Pez. Hi accedim per una mena de coll- bretxa que hi ha al seu sud. Grimpada sense complicacions i el cim. La banda occitana està sota un mar de núvols. La llum de mitja tarda  dóna una tonalitat agraïda al conjunt. El Lustou flanquejat pel Guerreys  el tenim a tocar units per un fictici pont de boira. Encadenem el Pic del port de la Pez, que no sembla cap punt culminant, i seguim la cresta cap al pic de l’Abeillé. Es progressa sense cap dificultat remarcable, però amb una grandísima vista  de pics i cims, i la decaient luminositat d’un sol de mitja tarda enterenyinat de núvols. En el punt més baix d’aquest tram baixem fins al fons del circ. 
Demà farem el tram restant de la cresta.  Arribem a la tenda, sopem i a quarts de deu empesos per una fresca creixent decidim finalitzar el dia.

Ens aixequem, avui sí ben reposats i mentalitzats, puntualment a les 5 del matí. A ¾ de 6 estem en marxa i farem tota la penosa ascensió al Bachimala sense que el sol ens pertorbi. Resulta absolutament gratificant arribar al cim amb les primeres llums del dia. Es tot just ¼ de 8.

Sesió fotográfica,  un petit mos i ... una inesperada i marcada sensació de fred ens recorre l’organisme. Hem deixat Barcelona en plena onada de calor i aquí els nostres rostres no deixen lloc a dubte: “però,quina rasca que fot!” Ens hem posat el folre i la jaqueta i tot i així el cos no reacciona. Només hi ha una opció, començar a recòrrer la cresta. Abandonem el cim en el moment que veiem aparèixer dues siluetes a la Punta del Sabre.
La sortida del Bachimala, cap a la Punta Ledormeur presenta el pas més desagradable de l’excursió. És una desgrimpada  exposada, per roca molt podrida. Excepte per gent amb dots d’isard, aquest tram requereix una velocitat de creuer reduida. Arribats a la bretxa, el panorama cambia i l’itinerari ,tot i la seva llargada, esdevé agraït. Fins al pic de l’Abeillé es gaudeix d’un gran ambient d’alta muntanya, en la majoria de trams es pot caminar, alternant-se amb petites grimpades i desgrimpades que posen una mica picant al recorregut.

Som al cor dels  Pirineus centrals: a l’est els pics de Claravida, Gorgs Blancs, Spiejoles, Bacuo, Perdiguero, Crabioules, Lezat... Aneto i les Maleïdes, a l’oest , Culfreda, Lustou, Néuvielha, Mont perdut, Munia, Aret, Venhamala... i al sud sentint l’alè fresc de les seves migrades glaceres, s’assenta el cordó del Posets-Espades.
Succeim, diverses elevacions batejades com a Punta de l’Ibon, Petit Bachimala i pic Marcos Feliu fins al pic de l’Abeillé. Aquí hi ha el tram de cresta una mica més entretingut, però amb dificultats que es poden ellestir sense grans maldecaps. Hi ha alguna desgrimpada vertical però no excessivament aèrea. Anant fent una mica el cabra de bloc en bloc i sense haver de menester la corda , ni molt menys els ferros que portavem preventivament, accedim fins a la petita bretxa on ens vem plantar la tarda anterior.
Retornem a tot drap fins la tenda, desmuntem, i emprenem el retorn cap el cotxe, en aquest cas  accedint a la vall que davalla de la collada del senyal de Viadós.  Arribem al cotxe per acomplir un dels habituals petits plaers que compensen els “sacrificis” de dos dies de muntanya estival: un fugaç i purificador bany al riu.