És la tercera vegada que despenjo el meu telèfon per endarrerir d'un cap de setmana la nostra reserva mitja pensió a la Schreckhornhutte. “Tip-top” em responen amb un fort accent suís alemany cantaire. Així que per aquest cap de setmana no veig que podria impedir-nos intentar-ho, aquest famòs “cim de la por” (Schreckhorn). La méteo és justament “tip-top”: bon temps i gens de vent en Oberland Bernès, segons el meu website favorit: météo-chamonix.org. Sortim el divendres al vespre per pujar al refugi tranquil•lament el dissabte...

A partir de Berna, una gran tempesta ens perseguiex fins a Grindelwald, lloc de sortida de la caminata, on instalem la nostra furgo per passar la nit.
Météo Suisse per telèfon ens confirma que només son algunes gotes residuals de la pertorbació però que la nit serà estelada i ens dormim tranquil•lament sota la dolça melodia de la pluja fina...

Malhauradament, quan ens despertem encara es sota la melodia de la pluja, que ja no es dolça en absolut! Molt optimista, despenjo per la quarta vegada el meu mòbil per preguntar al guàrdia del refugi com van les coses allà dalt. “Què!? 10 cm de neu al refugi? Impossible pujar al Schreckhorn durant els 2 propers dies?” Horror! Com amb un cop de punyal en el cor, penjo i vaig tota trista a explicar la meva conversa al meu company de cordada, que justament observava l'inici de la carena del Schreckhorn... tota blanca ja a 2500m!
Els miracles del GPS ens permetent girar la truita tan fàcilment.

No ens deixarem abatre per alguns floquets! Així que algunes telefonades més tard el motor de Betty-Sue comença a bramar: cap al Valais! Arribem al migdia, hora GPS, a Zermatt, ideal per la pujada al refugi.

“Qué vol dir això de que anem a Kandersteg? Per anar al Valais cal vorejar tot l'Oberland Bernois i no pas entrar en aquesta vall cul de sac de l'Oberland”. Em barallo convulsivament amb tots els botons del GPS que ne cedeix a la seva obstinació d'anar cap aquesta minúscula vall de l'Oberland, paradís suís de la cascada de gel, on cap carretera no uneix l'Oberland al Valais. Em rendeixo a aquesta tecnologia que em sobrepassa per trobar-me al peatge d'un tren... per cotxes!!! Ric tot pensant que això és ben bé Suïssa! Han previst com eix de comunicació els trens, però no les carreteres! En fi... el nostre GPS ultra-tecnològic  havia tingut en compte els horaris del tren (cada 15 minuts) per unir Kandersteg a Visp en menys de 15 minuts! Un estalvi de 1h30 en comparació amb la carretera que nosaltres pensàvem prendre. Increïble!

Així doncs, arribem veritablement al migdia per començar “el nostre segon  cap de setmana”: la travessa del Obergabelhorn, “la banya de la forca superior”!
M'encanten les ascencions que comencen al cor del poble i en particular de Zermatt (1605m) turístic i elegant, que contrasta tant amb l'alpinisme. És que ja no mira al majestuós símbol de l'alpinisme suís, el Matterhorn? A una bifurcació, just després de la plaça de l'església, un petit panell de fusta negre ens indica l'Hotel de Trift, camí que ens permetrà arribar a la Rothornhütte (3198m) i al mateix temps deixar darrera nostra l'agitació voluptuosament burgesa de Zermatt.

Al Valais, les ascencions comencen sempre de la mateixa manera, amb una pujada ben dreta.
Els valesans són ells tant enamorats dels cims? Al punt de voler arribar-hi el més ràpidament possible? En tot cas, a les 13h en ple sol, les pendents dretes són difícils d'empassar i veig l'arribada a l'hotel de Trift i el seu petit llac, com salvador. Petita caminada al llarg del riu i el llac, em reposa una mica abans de començar la immensa morrena glacial. Dreta, evidentment. Després de 3h30 de caminar, ens acullen, tot somrient, dues joves guardianes de refugi ben simpàtiques. L'ambient del refugi és en efecte molt femení, amb una decoració finament escollida. El sopar serà suculent i aquesta serà la meva excusa per l'absència de gana de demà al matí. La meva torrada empassada amb dificultat, conservo els crampons a la mà per fer els pocs metres que ens separen del Triftgletscher. Una llarga caminada en gran bucle sobre la riba esquerra de la glacera ens permet arribar a l'esperó nevat de la Wellenkuppe (3640m).  Anant a buscar el més a l'esquerra possible, arribem a una xemeniea vertical que ens permet guanyar l'aresta. En una roca superba i excel•lent ens mantenim en el fil on la dificultat és constant en el III+. Millor per nosaltres, aquesta escalada lúdica em permet admirar el sol que tenyeix de rosa màgicament el Cervin.
Un petit tram de neu fàcil ens permet guanyar la cúpula de la Wellenkuppe, que ens barra la vista del nostre cim.

Em paro, estoica, palplantada.... increïble. Un “Laure, avança!” em crida a l'ordre i recupero la corda que ens separa perquè el meu company pugui ell també admirar la magnífica aresta que ens separa del cim. La cara N brilla de mil focs, dreta i majestuosa, i la llarga aresta de neu i de mixte que ens espera encara, descriu corbes serpentuoses compromeses i abruptes. “Sembla que serà dret i dur!” Pitjor encara, descobrim una petita neu fina i inconsistent que recobreix un glaç dur, en les parts més empinades de l'aresta (45°) i que ens demana una concentració exacerbada. Ara comprènc millor perquè la cordada que puja per la cara N a tirat pel camí més curt, just a l'esquerra dels sèracs, en compte d'anar directe al cim.
I ara el gran gendarme que pugem, perquè sembla més segur que vorejar-lo per la riba dreta, com indicat en la meva guía, però que és particularment tècnic però per sort equipat de cordes fixes.

Al llarg de l'aresta de neu ben fornida de cornises, em dic que les dificultats s'han acabat, però això era sense comptar amb la part rocallosa terminal, que ens ha donat llana per cardar! Però quina recompensa arribar al cim! El Matterhorn a la dreta, amb la Dent Blanche i la Dent d'Hérens i a l'esquerra el Rimpfischhorn, le Stralhorn, el Taschhorn i el Dom.

La baixada ens permete descobrir un nou itinerari i un nou vessant d'aquesta muntanya  magnífica. La baixada per l'Arbengrat comença per un corredor W abans de tornar al fil de l'aresta. La baixada es fa en una roca magnífica i es tracta de varis ràpels, rarament els uns a continuació dels altres, el que implica un bon sentit de l'itinerari i manobres de corda complexes. Continuo concentrada per trobar el famós corredor S que ens permetrà baixar a l'Arbenbiwak (3224m), la meva taula de salvació. La baixada és francament llarga, i sento que l'esgotament s'apodera de mi. Quan veig el famós petit pal de fusta i les pedres taronja-vermell i verdes marcant el princip d'aquest corredor S, sento revenir les forces que em permetran arribar al famós petit bivac, uns 600m en més abaix. Això serà sense comptar amb les dificultats psicològiques que ens esperen en aquest corredor.... Les pedres roden sota els nostres peus, fent-nos lliscar, i cap pedra no s'aguanta al seu lloc! La muntanya s'esfondrarà sobre nosaltres, es diria!

Arribats al bivac, aprofito de la manca d'atenció del meu company de cordada per fer una petita siesta de mitja hora. Mitja horeta de son reparadora que em permetrà aguantar la molt llarga distància que em separa encara de Zermatt... Encara 1600m de desnivell repartits en 11km. Però quina alegria descobrir una nova vall, caminant ara per senders ben macos sobre el fil de morrenes, i al mig de prats i boscos, al llarg de petits llacs i cascades, davant nostre només, la cara N del Matterhorn, i just darrera nostra, la cara S de l'Obergabelhorn.

Relaxar-se d'aquesta ascensió tècnica, sostinguda, llarga, difícil i vertiginosa mentre el sol es pon dolçament, dóna una veritable sensació de plenitud. Una mica més abaix, descobrim inclús un petit poblet ben maco arrecerat al cor dels prats, en absolut abandonat, malgrat que cap carretera hi puja i que una hora de camí el separa de Zermatt: Zmutt (1936m).

Arribem a Zermatt esgotats i afamats, just a la caiguda de la nit, contraste tranquil•litzant de la solitud que ens embolcava fins aquest moment, amb la vida i l'ambient festiu d'aquest poble. Prenem el tren per retrobar Betty-Sue que ens portarà finalment a casa nostra. Ouf!

Laure Gurcel