Pic de TEMPESTATS (3221m)  Pic d’ANETO (3404m) Corredor Estasen  PD (50º) Pic MALEÏT (3350m)  La Diagonal  AD+ (IV, 55º)

1-2-3-4 de Maig de 2008 (primera part)

No he fet ni 10 quilòmetres, sortint de Vic, que el Corsa ja treu fum pel motor i es queda clavat a les rampes de Fontfreda. Quin inici! Retorn amb grua a Vic i el taller que certifica la mort en acte de servei del vehicle. Moc! Sort del servei d'assistència  Cesc & Bernat que venen a recollir-me.
Tot plegat ens endarrereix un parell d’hores ben bones, arribant cap a quarts d’una de la nit al punt on una allau impossibilita de progressar per la pista que mena a la presa de Llauset. Dormida al terra darrere del cotxe.

La matinada freda alenteix l’arrencada, o potser el pensament amb el “monstre motxilla” que espera ser traginat. Els tres animals de càrrega, recorrem la sinuosa pista fins a la boca del túnel que porta a la presa. Una allau de grans dimensions gairebé ha colgat tot l’accés. 
Pujada amb parades sovintejades, l’esquena castigada i la salutació a un grup que fan esquí modalitat lleugera. Accés al Coll de Vallhiverna, 2728, amb una ganyipada prèvia. Descens fins els estanys homònims i una nova remuntada fins a la bretxa Soler i Coll a 2658m. En els darrers metres amb una neu relliscosa i de mal progressar. Flanqueig fins a un gran bloc que ens servirà de paret pel bivac. Deixem la majoria de “trapaus” i remuntem amb idea de fer el Russell. Són les quatre de la tarda. Amb la disminució de pes, podem accelerar la marxa. Pujada sense dificultats fins a la base d’un canaló inclinat i exposat que sembla la ruta d’estiu. Deixem els esquís i amb grampons i piolet anem a intentar l’ascensió. La neu molt estovada, dóna inseguretat. Anem a pèl. Superem el pas nevós amb certes reserves. Trobem alguna fita, sembla efectivament el camí d’estiu… Ara encarem una grimpada en mixt que ens augmenta els dubtes. Una relliscada ens abocaria al buit, estem desencordats, l’hora… deixem-ho per una altra vegada.

Queda un regust amarg, què podem fer? Potser un altre cim? És molt tard… Una mirada de complicitat, un punt perversa, i decidit. Som al voltant de les 7 del vespre quan enfilem cap el Tempestats. Només els darrers metres obliguen a deixar els esquís. Bufa un vent fred, els núvols juguen a cuit i amagar amb la llum del sol.
Baixada, primer per neu dura i després per primavera - excel•lent fins al forat del bivac. És ¼ de 9, acabem de sopar amb la llum dels frontals i la fredor de la nit. Ens fiquem als sacs, situats entre la gran roca i una paret de neu aixecada a cop de pala. La nit és entranyable un punt mística, però de dormir i descansar més aviat poc.
Matí de divendres, de nou amb l’armari a l’esquena assolim la bretxa de Llosars a 2833m. El descens amb pendent pronunciat i neu gelada aconsella carregar esquís i baixar amb grampons.
A mitja baixada flanquegem fins a l’altiplà que formen els estanys  de Corones.
Busquem i trobem de nou un bloc on deixar els utensilis que no necessitarem per pujar l’Aneto. Són quarts de dotze quan ens dirigim cap al corredor Estassen. Comparat amb ahir anem sobrats de temps.
Unes petjades indiquen que avui ja hi ha gent que ha fet la via. Tot i així no hi ha rastre de la gentada que per aquestes dates assetja la muntanya. El passadís de neu fa de bon fer i es resol sense més dificultats que els esquís a l’esquena, essent una manera elegant d’accedir al cim. Si pot ser sense la boira que ens fastigueja... S’arriba a un collet-balcó que s'uneix a una agullola. Pel cantó contrari una grimpada de II ens porta a l’aresta de neu que mor a la creu de l’Aneto.

En el descens del pas de Mahoma presenciem un espectacle esperpèntic de pseudo-encordament, realment molt més perillós per la seguretat de les persones que l'anar directament desencordats.
Podem baixar esquiant, exceptuant la desgrimpada del coll de Corones. La regressió de la glacera homònima vigoritza i dificulta la superació del pas.
majoria de “trapaus” i remuntem amb idea de fer el Russell. Són les quatre de la tarda. Amb la disminució de pes, podem accelerar la marxa. Pujada sense dificultats fins a la base d’un canaló inclinat i exposat que sembla la ruta d’estiu. Deixem els esquís i amb grampons i piolet anem a intentar l’ascensió. La neu molt estovada, dóna inseguretat. Anem a pèl. Superem el pas nevós amb certes reserves. Trobem alguna fita, sembla efectivament el camí d’estiu… Ara encarem una grimpada en mixt que ens augmenta els dubtes. Una relliscada ens abocaria al buit, estem desencordats, l’hora… deixem-ho per una altra vegada.

Queda un regust amarg, què podem fer? Potser un altre cim? És molt tard… Una mirada de complicitat, un punt perversa, i decidit. Som al voltant de les 7 del vespre quan enfilem cap el Tempestats. Només els darrers metres obliguen a deixar els esquís. Bufa un vent fred, els núvols juguen a cuit i amagar amb la llum del sol.
Baixada, primer per neu dura i després per primavera - excel•lent fins al forat del bivac. És ¼ de 9, acabem de sopar amb la llum dels frontals i la fredor de la nit. Ens fiquem als sacs, situats entre la gran roca i una paret de neu aixecada a cop de pala. La nit és entranyable un punt mística, però de dormir i descansar més aviat poc.

Matí de divendres, de nou amb l’armari a l’esquena assolim la bretxa de Llosars a 2833m. El descens amb pendent pronunciat i neu gelada aconsella carregar esquís i baixar amb grampons.
A mitja baixada flanquegem fins a l’altiplà que formen els estanys  de Corones.
Busquem i trobem de nou un bloc on deixar els utensilis que no necessitarem per pujar l’Aneto. Són quarts de dotze quan ens dirigim cap al corredor Estassen. Comparat amb ahir anem sobrats de temps.

Unes petjades indiquen que avui ja hi ha gent que ha fet la via. Tot i així no hi ha rastre de la gentada que per aquestes dates assetja la muntanya. El passadís de neu fa de bon fer i es resol sense més dificultats que els esquís a l’esquena, essent una manera elegant d’accedir al cim. Si pot ser sense la boira que ens fastigueja... S’arriba a un collet-balcó que s'uneix a una agullola. Pel cantó contrari una grimpada de II ens porta a l’aresta de neu que mor a la creu de l’Aneto.

En el descens del pas de Mahoma presenciem un espectacle esperpèntic de pseudo-encordament, realment molt més perillós per la seguretat de les persones que l'anar directament desencordats.
Podem baixar esquiant, exceptuant la desgrimpada del coll de Corones. La regressió de la glacera homònima vigoritza i dificulta la superació del pas.

continuarà

Cesc Grau,  Bernat Sabater i Santi Pocino