|
|
|
Són dies especials. És l'agost i molta gent està de vacances. Per nosaltres, encara que treballem, el fet de que molts amics estiguin de visita als Alps, fa que ens sentim una mica també en vacances. Aprofitem per veure'ns, sopar junts, explicar-nos aventures... i si el temps ho permet fer muntanya plegats. Després de que el cap de setmana el mal temps ens impedís pujar la Dent d'Herens, el dimecres següent sembla que serà un dia adient. No ens ho pensem... Telefonem a l'Oli, i a l'Albert per dir-los que dimecres al matí estarem a Chamonix a punt per prendre el primer telecabina amb ells i acompanyar-los a fer la travessa de l'aresta Midi-Plan.
A la feina no cal ni advertir-lo.... ja saben prou bé que si no hi som un dia és perquè estem a muntanya, et que aquest dia perdut comptarà pels caps de setmana que ens hem passat al laboratori.
El despertador sona ben abans de l'hora habitual, però és més agradable llevar-se per anar a muntanya que per anar a treballar... sobretot un dia laborable. Encara és de nit que les llums de la nostra furgo perforen la foscor de l'autopista en direcció a Chamonix.... en contra direcció dels currantes més matiners. Encara mig adormits assaborim tot conduint el cafè en llet en les tasses-termos Starbuck portades expressament de New York a la primavera. Una de les grans aportacions del ianquis a la humanitat.
|
|
|
|
|
L´aresta Midi-Plan vista des de l'agulla de Plan (3.673 m.).
En primer plà el Rognon de Plan i la seva cara SE que cal remuntar en terreny mixt a la tornada. Al fons el Mont Blanc.
|
|
|
A les 7.15, hora del primer telecabina, una cua enorme espera des de fa estona la obertura de les guixetes de bitllets. Chamonix és un pol d'atracció ben especial. A la cua s'hi apleguen famílies de turistes amb sandàlies, guies avorrits amb el seu client tot emocionat i nerviós, japonesos somrients que hauran gastat la seva tarja memòria abans d'arribar a dalt, i algun “local” despistat que ha oblidat que no s'ha de fer muntanya a Chamonix a l'estiu (nosaltres).
Com s'ho han fet els francesos per fer de Chamonix el primer centre turístic de muntanya del món és una cosa que em fascinarà sempre. És l'art d'exprimir la gallina dels ous d'or al màxim però sense acabar-la de matar. No cal enumerar aquí els encants naturals del massís del Mont Blanc, ben coneguts per tots.
Però la profusió de telefèrics, vies de tren d'altitud (fins 2600 m), cables, pistes, pilones, vols continus d'helicòpters, avionetes que aterren fins i tot al mig de les glaceres, desenes de parapentistes, enormes zones d'acampada (prohibides però no controlades) a gairebé 4000 metres i centenars d'alpinistes-turistes aglomerats als refugis, enormes traces salpicades aquí i allà de caca, vòmits, paper.... i cues amb varis minuts d'espera pels passos clau, fan del massís del Mont Blanc probablement el lloc més lleig per fer muntanya de tot el planeta (al menys a l'estiu).
|
|
|
|
|
Remuntant el diedre utilitzant la corda fixe, sobre la cara SE del Rognon de Plan (3606 m).
|
|
D'altra banda Chamonix acull la que és probablement la millor escola d'alpinisme del món, l'ENSA (École National de Ski et Alpinisme), bressol de guies cèlebres; Chamonix és la casa de molts alpinistes professionals que han vingut de tot el món per fer-se un nom; Chamonix irradia un aura de competitivitat lligada al alpinisme extrem que s'estén arreu de la regió i que fa que el cementiri d'Argentière sigui el cementiri on l'edat mitjana dels morts és la més jove de tota França. Evidentment la industria editorial i els fabricants de material se'n ocupen prou bé d'il·lustrar amb fotos espectaculars les gestes d'uns i altres, en llibres, guies, calendaris, pòsters, per continuar a alimentar aquesta perillosa atracció que exerceix el massís.
Al mateix temps que clamen calers per controlar l'afluència de les víes normals i l'accidentalitat, els alcaldes de la zona continuen a posar grans panells publicitaris amb la foto d'un periodista cèlebre al cim i el rètol “El Mont Blanc, una aventura a l'abast de tothom”.
|
|
 |
|
Atacant els llargs en mixt de la cara SE del Rognon de Plan...
|
|
Ens diluïm a la massa que entra al telecabina “apretujats” com qui entra en el metro en hora punta, i resignats, ens deixem elevar cap al cel. Com que no hem pogut agafar el primer telecabina per excés de gent, quan arribem a l'Aig. du Midi els turistes ja són per tot arreu a fer fotos, i és clar, no escapem a la sessió mentre ens posem els crampons i ens equipem per enfilar la aresta. Té un costat divertit això de que et vagin fent fotos mentre t'encordes, et poses els crampons, treus el piolet.... com si fossis un star de l'alpinisme.... o un bitxo estrany.
Esperem pacientment el nostre torn la cua enorme, amb gent en les dues direccions, sobre l'estreta aresta que és l'únic accés a la muntanya des de l'estació del telecabina. Aquesta aresta baixa després abruptament per una pendent gelada i bastant dreta, on molts novicis passen lentament.
La Laure s'impacienta i tira pel dret pel costat més pendent avançant la gent, fins desviar-nos de la ruta normal de baixada i situar-nos a un pla a l'inici de l'aresta Midi-Plan, ja més tranquils, i amb menys penya. Esperem allà que arribin l'Albert i l'Oli, que no han tingut tanta presa.
|
|
 |
|
... i hop ! Sortint per dalt... !
|
|
Ens mourem en dues cordades de dos, autònomes i independents. L'aresta, que uneix la Aig de Midi a l'Aig de Plan, és un fil en neu, roca i mixt, que s'estén sobre l'abisme amb la profunda vall de Chamonix a una banda, i el massís del Mont Blanc a l'altra, a plom sobre la Mer de Glace i amb vistes magnífiques sobre els cims del massís. Comença amb una baixada aèria per un fil de neu, per escalfar motors. Qüestió de no ensopegar i baixar segurs. Després la traça baixa per la cara S rodejant unes roques pel fil de l'aresta per anar a buscar el coll de Plan (3475 m).
En aquell punt es passa a la vessant N i es va travessant les pales de neu ben inclinades i exposades (45°). Aquí cap error és permès perquè la pala de neu es curta i a sota esperen els penya-segats rocallosos com una gola afamada. Sobretot si la neu deixa pas al gel, cal fer molta atenció i assegurar-se si el cor ens ho demana. S'arriba doncs a un replà de neu, i després remuntant de nou per la vessant de Chamonix un ampli corredor, s'accedeix al cim del Rognon de Plan (3606 m, 2h-2h30).
A partir d'aquí l'estil canvia totalment. Recorrem l'aresta rocosa que es fa plana, fins que desapareix sota dels nostres peus. No hi ha cap altra opció. Un curt ràpel en descens per la cara SE, i a continuació una desescalada per terreny mixt per xemeneies, cornises, fissures.... però atenció ! Cal no caure en la temptació de fer ràpels, sinó escollir el camí més fàcil desescalant i retenir bé els punts més febles de la cara per on després a la tornada caldrà remuntar.
|
|
 |
|
Impressionant vista sobre les Grandes Jorasses, l'aresta de Rochefort i la Dent de Géant (d'esquerra a dreta).
|
|
|
Al final arribem a un diedre llarg de 30 m que s'ha de baixar, on hi ha una corda fixa instal·lada, i tres guies que discuteixen. Un, el que ha instal·lat la corda, que troba que la via no està en condicions, que hi ha massa neu. L'altre que s'ho mira i gira cua sense dir res. I el tercer que ja ha enviat els seus clients cap avall i que es disposa a fer el mateix.
Discutim amb el propietari de la corda, que gira cua també i que ens diu que l'altre guia, que ja està abaix, retirarà la corda fixa a la tornada. Així que ens hem d'afanyar. Passem o no ? Baixo i de seguida me'n adono de que serà impossible remuntar la fissura en aquestes condicions sense la corda fixa.
Normalment és un llarg de 4 però està carregadíssima de neu tova, i a sota la roca recoberta de gel. I nosaltres amb un sol piolet. Remunto per consultar-ho amb la Laure. L'Oliver i l'Albert han girat cua al cim del Rognon de Plan, abans del ràpel. La qüestió és que si el guia torna abans que nosaltres retirarà la corda i quedarem allà bloquejats.
El tio, amb els seus clients ja ha remuntat la pendent de l'altra banda del Coll Superior de Plan i enfila cap al cim de l'Aiguille de Plan.
|
|
|
|
|
Laure Gurcel posa pel fotògraf davant l'aresta Midi-Plan, vista aquesta vegada des de l'Aiguille du Midi. Al fons la Aiguille Verte i Les Droites.
|
|
Decidim atrapar-los. No ens ho pensem dues vegades i rapelem. Des del Coll Superior de Plan (3535 m) i fins al ressalt rocós del cim de l'Aiguille de Plan només hi ha una llarga pala de neu. Tenim l'avantatja de que ells van obrint traça, així que enfilem i aviat retallem distàncies. Un cop arribats al peu del ressalt rocós , mentre ells s'estan al cim, 30 m sobre nostre, decidim girar cua per arribar abans a la corda fixa que remuntem sense dificultats amb l'ajuda d'un t-bloc i d'un prussik. Després ve la remuntada fins al cim del Rognon de Plan per les roques de la cara E, pel mateix itinerari de la baixada, i desfer tota la travessia, retornant de nou als exposats passos a la cara N i la afilada aresta de neu, aquesta vegada a la pujada.
A l'arribada a l'Aiguille de Midi veiem a l'Albert i a l'Oli que ens saluden amb una estelada des d'un dels ponts de les instal·lacions del telefèric, fi de la magnífica cavalcada a lloms de la llum entre el cel i la terra.
Daniel Bach
Fitxa tècnica
Inici: des de l'estació superior del telefèric de l'Aiguille de Midi (3795 m).
Dificultat: IV/AD+, en altitud, amb passos exposats sobre aresta de neu (cornises) i mixt (IV) a la tornada.
Horari: 4 h anar i 4 tornar.
Condicions favorables: entre juny i octubre. L'aresta no ha d'estar ni amb massa neu ni massa seca
Material: crampons, piolet, corda per ràpels de 30 m, cintes variades, 2 cargols de glaç, 3 exprés, alguns empotradors, casc.
Primera ascensió: G.-W. Young amb J. Knubel, 10 agost 1907.
|
|
|
|
|
En Dani i la Laure a la tornada a l'Aiguille du Midi (3795 m), sobre l'aresta que mena a l'estació del telefèric
|
|
Potser aquesta es la travessia clàssica per excel·lència als Alps. Un majestuós recorregut aeri i alpí, que malgrat la facilitat del seu accéss comporta un alt compromís i exigència tècnica.
